 |
| El riu Sènia per Sant Pere (estiu de 2010) |
Diumenge 28 d’octubre, el Periódico de
Catalunya va començà una sèrie de petits reportatges per terres frontereres
entre Catalunya i els territoris limítrofes de les comunitats autònomes veïnes.
La primera etapa sortia de l’Aneto (Aragó),
passava per Vilaller (Catalunya) i acabava a Pont de Montanya (Aragó) encara
que el topònim correcte és Puente de Montaña (tal va dir Rosa i va incorporar
posteriorment el diari); la segona etapa era entre el Campell (Aragó) a
Alfarràs (Catalunya); a la tercera es sortia de el Torricó (Aragó) es passava
primer per Almacelles (Catalunya) i, posteriorment, per Fraga i Torrent de
Cinca (Aragó) per acabar Massalcoreig (Catalunya); la quarta etapa transcorria
entre La Freixneda i Vall-de-roures (Aragó); en la cinquena i penúltima es
visitava el Tossal dels Tres Reis (entre l’Aragó, Catalunya i el País
Valencià); i, finalment, la darrera etapa anava des d’Ulldecona a Vinaròs.
Ara que a Catalunya es parla tant de independència,
el rotatiu català va voler recavar informació de la gent que viu, com aquell
que diu, amb una cama a cada costat de frontera (més que frontera límit
territorial i sovint territori germà)
No conec tant les terres de més al Nord,
encara que he estat, per exemple a Graus (Osca) on per cert, s’hi fa una
llonganissa boníssima.
Però més cap al sud, per les comarques del
Matarranya i,sobre tot, el Baix Maestrat, quan hi vaig tinc la sensació de no
haver sortit de les meves estimades Terres de l’Ebre. De fet, penso que és una
continuació del nostre territori. Quan t’endinses per la Tinença de Benifassà i
tens ocasió de parlar amb la gent de la Pobla, del Bellestar o del Coratxà, et
fa ràbia pensar que un dia, algú, tracés una línia sobre un mapa i quedéssim de
forma definitiva inclosos en províncies diferents. La sortida natural de la
gent de la Tinença és per la Sénia. De fet, la majoria dels habitants de la
zona que van haver d’emigrar perquè els camps ja no eren rendibles i se’n van
anar a buscar-se la vida a un altre
lloc, la majoria, van baixar a treballar a la Sénia, segurament a una fàbrica
de mobles o de pinzells.
D’aqueta zona és originari el meu segon cognom
i pel que em va explicar una vegada, l’amic Paco Itarte, està estretament
lligat a una llegenda (o qui sap si realment és història) vinculada a Jaume I
el Conqueridor, el rei català que veneren al País Valencià.
Els reporters enviats pel Periódico, la Gemma
Tramullas (text) i Julio Carbó (fotos) van fer una sèrie de petites entrevistes
a diversa gent que viu en aquests pobles limítrofes i cadascú d’ells explicava
les seves vivències personals.
Per a no limitar-me només al reportatge del
Periódico, us explicaré dues anècdotes que tenen molt a veure amb l’esperit que
es va voler transmetre als diferents reportatges.
Els qui em coneixeu sabeu que durant uns anys
(finals de la dècada dels setanta i principis de la dels vuitanta) vaig
treballar al del Peno (Juan Chaler)
Durant la primera setmana de treball (novembre de 1979) hi havia uns paletes de
Traiguera que estaven fent unes obres de millora a les naus i, un d’ells, deia
que quan entrava a Catalunya ho notava per
l’aire que respirava. Potser una mica exagerat, però demostra el sentiment
que tenen alguns valencians cap a Catalunya. Sentiment que, sovint, és
recíproc.
La segona de les anècdotes cal situar-la al
poble d’Arnes, el darrer de la Terra Alta quan vas cap a Vall-de-roures o Beseit
(Matarranya) El seu protagonista va ser Arcadi Pallarès, en aquell temps,
l’alcalde del poble.
L’Arcadi era propietari d’un granja situada al
terme del poble veí de Lledó. En aquell temps les granges pagaven un impost que
es deia llicència fiscal i feia anys que no li arribava cap rebut. Per això, un
dia va decidir acudir a l’oficina d’Hisenda de Tortosa per tal de corregir
l’anomalia. Com a solució proposava que sé li canviés el domicili de
l’activitat i de Lledó passés a ser Arnes: Només
un barranc separa la meva granja d’Arnes. La solució no era la més
apropiada, però ell es capficar de que havia de ser d’aquella manera per tal de
que ningú pugues dir que l’alcalde no
pagava la llicència fiscal de la granja. Al poc temps li van arribar els
rebuts pendents emesos per l’Administració d’Alcanyís.
Per cert, a la darrera etapa del Periódico van
entrevistar a dos germans pescadors de Vinaròs. La seva opinió era molt
diferent. Ni València ni Catalunya, Vinaròs. La frase no m’era desconeguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada