FINALMENT, UNA MICA DE SENY

Des del Fons Monetari Internacional (FMI) s’ha recomanat a Espanya que ha de prioritzar les polítiques que creïn ocupació, fins i tot per davant  de els que s’apliquen per a la contenció de la despesa pública.

Si darrerament ja s’han escoltat veus que parlen de la necessitat que hi hagi creixement, aquesta situació no serà possible si no hi ha una radical reducció de l’atur. Una taxa d’atur superior al 25% és insostenible. Fins in tot menys si no fos que hi ha un gran percentatge de la població desocupada que troba en l’economia submergida una sortida a la seva precària situació econòmica.

En el seu informe, el  FMI parla del perill real de pobresa i exclusió social que representa l’actual situació econòmica. En el present i en el futur, ja que si fa uns anys es defensava la immigració com a garant dels sistema de pensions, en l’actualitat sembla que tot se’n va per terra.

Haurien de cessar les amenaces i els mals auguris que diàriament surten als mitjans de comunicació. Si fa uns mesos semblava que el nostre enemic era la prima de risc, ara, amb una situació bastant millor (s’ha reduït més de la meitat) l’amenaça sembla que són els sous (el Banc d’Espanya vol que alguns jornals siguin de 500 euros al més, inferiors amb més de 100 euros del que estableix el salari mínim interprofessional) i les pensions (amb la clàusula de revalorització automàtica)

Un dels principals motius pel que el país no creix, és la manca de finançament per a tirar endavant les iniciatives empresarials. Deia Pepa Buenos a la SER dilluns passat que l’ICO (l’Institut de Crèdit Oficial) té a disposició dels empresaris la mateixa quantitat que els anys anteriors i, en canvi, aquest finançament no arriba a qui hauria d’arribar. A què és degut? A què l’ICO no disposa de sucursals bancàries i que els préstecs s’han de tramitat per mig d’altres entitats i, aquestes, abans de concedir-li, comproven amb molta minuciositat (potser massa), l’estat econòmic del client.

Entenc que els bancs estan escarments pels milers d’impagats que tenen, però també els clients farien bé de no refiar-se de segons quines entitats. Encara que estic en contra de l’intervencionalisme estatal, en èpoques com les que estem vivint que, a la pràctica estem en un estat d’emergència nacional, trobo a faltar que el govern, en determinades ocasions, faci el que s’espera d’ell i que no es una altra cosa que governar.

El PP ha estat massa permissiu amb les entitats financeres i sovint els ha deixat fer i desfer segons la seva conveniència. Això s’hauria d’acabar. Els bancs estan pel que estan i que no es  més que ajudar a que l’economia d’aquest país millori. Però a la pràctica l’únic objectiu dels banquers (banquer=dirigent d’un banc) és aconseguir beneficis. Potser no se’n adonen però estan tirant-se pedres a la seva pròpia teulada i així no anirem en lloc.

Los 100 Paracuellos de Franco: debate en Intereconomía sobre el franquismo

http://www.intereconomia.com/noticias-gaceta/politica/si-paracuellos-un-genocidio-los-130000-asesinados-por-franco-son-diez-genoc

No es pensable un debate en Alemania donde un historiador, aunque sea de quinta, defienda que debe haber una Plaza de Hitler porque hay una Plaza Willy Brandt. Ese es el argumento que se esgrimió en el debate que tuve anoche con Mario Conde de telón de fondo. Si hay una estatua de Largo Caballero, debe haber una estatua del genocida Franco. Y las ejecuciones sumarias, la represión, los cuarenta años de dictadura, se entienden como lo mejor que le ha pasado a España. ¿Es tolerable? ¿No es verdad que por mucho menos está Otegui en la cárcel?
Desapacible debate en Intereconomía con un profesor de historia, Fernando Paz, que se reclama a sí mismo, “sin complejos” -siguiendo las enseñanzas de Aznar- como fascista. La verdad, descoloca un poco cuando la miseria moral de los personajes nos hace recordar la frase de Heráclito de los cerdos que prefieren el fango al agua limpia. ¿Qué podemos compartir en la convivencia social cuando alguien es partidario del exterminio de la “antiEspaña”? No deja de ser interesante, por otro lado, la coherencia.  Paracuellos es un asesinato terrible, vil, que clama al cielo y a la historia. La represión franquista en Badajoz o el bombardeo de Guernika, “hechos de guerra”. Y, por supuesto, el Che un asesino infame, Chávez un dictador sangriento (aunque en el vídeo esté cortada esa parte) y los ayuntamientos democráticos españoles nacidos en 1979,  una conspiración enemiga de los grandes logros de Franco. Coherencia fascista en 2013. Qué pena de país tenemos.
¿Merece la pena tener estos debates? Decir sin más que no puede ser un error. En la Inmaculada Transición, historiadores serios le pararon los pies a Ricardo de la Cierva (por cierto, el que negaba que hubiera sido la Legión Condor la que arrasó Guernika) o a Salas Larrazabal (el que decía que Franco había asesinado menos que los que mueren un fin de semana en accidente automovilístico). Así, bajando al nivel de los propagandistas del franquismo, pudieron contrarrestar sus argumentos. Luego, se pusieron estupendos. ¿Cómo iban Santos Juliá o Álvarez Junco a discutir con indocumentados como César Vidal, Pío Moa o Jiménez Losantos? Esa renuncia -que tiene una parte claramente comprensible- les dejó el campo libre y terminaron presentando el Diccionario Histórico, financiado por dinero público y elogiado por Rajoy, donde Azaña es un roba gallinas y Franco un héroe de la patria que gobernó este país como cualquier otro presidente democrático.
Pero tampoco está claro dónde se debe dar esa batalla. ¿En los platós de las televisiones que hicieron cotidianos los excesos que terminaría asumiendo en su quehacer de gobierno el Partido Popular?  Cuando no se comparten los mínimos de decencia democrática ¿para qué discutir? ¿No es una forma de naturalizar esas opiniones que en otros países incluso están penadas por formar parte de la apología del fascismo? ¿No colaboramos a darle carta de normalidad a personas que en una democracia más sólida no podrían estar en los medios?
La fauna de estos programas sigue perteneciendo a la España del esperpento -una España atrasado, anclada en el Antiguo Régimen, predemocrática-. No es fácil bajar al nivel de un banquero que no ha devuelto el dinero que robó en su día y por lo que fue condenado, de un político madrileño que siempre sale en las conversaciones sobre el Tamayazo o en discusiones inmobiliarias, de un tertuliano hijo de falangista que llamó en ese mismo programa “zorra” a una consejera catalana, de un historiador profesor de instituto que si fuera coherente con lo que dice -y uno quiere pensar que es solamente retórica fascista más que fascismo real- volvería a fusilar al amanecer, de provocadores que se jactan de tener sexo con menores, de tertulianos con el eje de gravedad sospechosamente inclinado y que salen en las noticias por altercados en bares nocturnos…
Los abajo firmantes en el Reino de España siguen siendo los famosos. Andamos flojos de intelectuales y de premios Nobel. ¿Se solventa esa ausencia habitando en las televisiones? ¿No hay otro reconocimiento que el de los medios? ¿Por qué este país ya no es capaz de poner en antena un debate pausado con expertos sobre el tema como lo fue en su día La Clave? ¿Si las cosas no son divertidas, vertiginosas y con efectos especiales ya no interesan? ¿No somos capaces nada más que de monólogos que sean una sucesión de chistes? Alberto San Juan está intentándolo de otra manera contando su Autorretrato de un joven capitalista español donde revisita la transición. La Tuerka y Fort Apache intentan otro tipo de debates ganándose el interés de las nuevas generaciones. Editoriales como Traficantes de sueños se atreven a hacer las cosas de manera diferente… Hay más alternativas en marcha de las que imaginamos. En la política, en los medios, en la cultura.
Mientras, los debates en las grandes cadenas siguen mirándonos con su hambre atrasada, ojos de león antes del festín; enfrente, el cordero que sonríe porque cree que sabe lo que está haciendo. Forma parte ya de la merienda del felin

QUÈ VOLEN ELS CATALANS? I EL CIRI A SANTA RITA

Independència? Federalisme? República? Monarquia?

Si féssim un enquesta entre la ciutadania molts es decantarien per alguna de los opcions enumerades al començament i, tal vegada fins i tot dos, ja que hi ha conceptes que no són, ni molt menys incompatibles. Una república independent és possible i fins i tot viable. Una monarquia federal també és possible, però poc provable.  

Només un referèndum ens trauria de dubtes. Però com hauria de ser aquest referèndum? Legal, es a dir d’acord amb les normes de l’estat espanyol? O il·legal? En aquest cas, com es diu vulgarment, ens hauríem de lligar la manta al cap i tirar pel camí del mig, sense escoltar a aquells que ens puguin dir que estem equivocats.

Per a començar, crec que és imprescindible que es faci un referèndum sobre el dret a decidir dels catalans. A Madrid, el PP i el PSOE estan d’acord en que no s’ha de fer. Fins i tot Alfonso Guerra diu que no coneix cap poble que tingui el dret a decidir. El cert és que trobo a faltar acords entre els dos partits majoritaris més enllà de la defensa aferrissada de l’estat centralista, on qualsevol tema que pugui afectar a les autonomies passi, inexorablement, pels centres de decisió de la capital. Per tant, aquí ja tenim el primer entrebanc. Des de Madrid ens posaran tots els pals a les rodes que pugin i més per a que la consulta no es faci.

D’altres partits, segurament més realistes i pragmàtics, com ara el PSC i UDC (l’etern soci de govern de CDC), estan per la fia federal, que seria com un estat de les autonomies revisat i millorat ostensiblement, però que, a la pràctica seguiria depenen de Madrid i del Tribunal Constitucional, àrbitre de tots aquells temes que poden resultar poc convenients (diguem-ho així)

Penso que el tema federal no estaria malament com a mal menor.  Es a dir, com realment penso que la independència no ens la donaran, la via federal seria una bona sortida de moment.  Però molt em temo que ni així. De moment, i com tantes i tantes vegades he dit i s’ha parlat, el PSOE discrepa del PSC també en aquest sentit. Per tant, ni en un hipotètic retorn del PSOE al govern d’Espanya, es donaria un marc ideal per a poder canviar la Constitució i passar de l’estat de les autonomies a una Espanya federal on les diferents nacionalitats que integren l’estat gaudirien d’autogovern. I, en tot cas, cauríem sempre amb el mateix vici: el cafè per a tots. Arribat aquest moment s’hauria de canviar la mentalitat i que només es convertissin en estats federals aquelles nacionalitats (o nacions si voleu) que realment tinguessin vocació de ser-ho. 

La Puta i la Ramoneta nou joc de cartes d'estratègia. 

 

En el cas d’haver de triar entre república i monarquia, ja no tinc tants dubtes. Un estat independent no crec que mai esdevingués monàrquic, per tant, el sistema de govern més lògic seria la república catalana.Compartir monarquia amb Espanya seria una possibilitat, igual com passa amb Canadà i Austràlia que tenen per reina a la d'Anglaterra. Però de bo voldríem un descendent de Felip V al tro de Catalunya? No vull ni pensar-ho! 

Ara bé, en un escenari federal, tot indica que ens hauríem de tragar els Borbons, al menys de moment. Encara que la monarquia pugui estar en les hores més baixes des de la seva instauració l’any 1975, encara són majoria els polítics que la defensen i que veuen en ella el garant de la democràcia com si continuéssim al 1981 amb el cop d’estat de Tejero i Milans del Bosch.

Potser abans que res seria necessari canviar a la majoria de la nostra classe política, com per exemple Alfonso Guerra que porta de diputat des de 1977. I posar un ciri a Santa Rita, patrona dels impossibles...  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. L'ERMITA DE L'ALDEA I