ÈTICAMENT REPROVABLE

 

Si us pregunto si sabeu qui és Borja María Zallana de los Acebos, segurament la majoria de vosaltres em direu que no. Si sou assidus del diari digital el Plural, que dirigeix el periodista català Enric Sopena, potser us soni el nom. Al Plural, fins fa poc hi havia un apartat que es deia el Rincón del Neocón que, suposadament, escrivia el tal Borja María Zallana de los Acebos, un nom força castís a la vegada que del tot caspós. Per les raons que siguin (poc importa) van decidir tancar la paradeta i, per tant, el Borjamari ha desaparegut literalment parlant.

Però no crec que el trobem a faltar. El president del Tribunal Constitucional (també l’anomenen con a l’Alt Tribunal) està presidit per Francisco Pérez de los Cobos que, quan vaig escoltar el seu nom quests dies i vaig saber de la seva afiliació política, inconscientment, em va recordar al Borjamari dels Nassos (no vaig poder fer-hi més)  

Per tant, si canviem un nom per l’altre, les similituds seran tan grans que pot arribar a semblar que estem parlant de la mateixa persona. L’estereotip és ben bé igual.

Com que us conec (a tots i cadascú dels qui em llegiu) sé que esteu perfectament informats. Per tan no caldria explicar-vos que el president del TC (Francisco Pérez de los Cobos) era militant i donant del Partit Popular. Quan vaig escoltar per la ràdio que era donat, vaig pensar que a part de pagar la seva quota de militant, a part feia aportacions voluntàries al partit per a sufragar les despeses que ocasionava el PP (el que ignoro és si sabia és que els seus diners, dintre de sobres, anaven a parar a les butxaques dels dirigents populars)

Sembla que legalment és compatible ostentar un alt càrrec dintre de la Judicatura amb la pertinença a un partit com a soldat ras, però a la pràctica és èticament reprovable i l’honorabilitat no només s’ha de suposar, sinó que s’ha de demostrar en els fets dels dia a dia.

L’Alt Tribunal fa temps que està contaminat. M’és ben bé igual si la majoria de torn és conservadora o progressista, el TC no ha d’estar al servei dels interessos de la majoria governant.

Desgraciadament per a Catalunya, estiguin al poder els populars o estiguin els socialistes, quan des del TC s’hagin de emetre sentències sobre algun tema relacionat amb el fet català, aquestes sempre seran contràries als nostres interessos. Es va demostrar amb l’Estatut de Catalunya que, després de veure el que es va veure, millor ens podríem haver quedat amb l’anterior... I ho seguirem veien al futur, temps al temps. Per tant, no és d’estranyar que des de Catalunya es demani la recusació de D. Francisco o directament la seva dimissió.  

Fins que el tercer poder (1r Executiu, 2n Legislatiu i 3r Judicial) no aconsegueixi el que teòricament té reconegut per llei (la separació dels altres dos), la democràcia espanyola mai serà plena, ja que estarà controlada pel govern i el partit (o partits) que li donen suport.

Diuen els qui en saben més que jo, que les espanyols no tenim cultura democràtica. Vaig escolat no fa gaire a la SER que a Espanya hi ha molt antifranquista, però pocs demòcrates. Segurament en som més dels que ens pensem o diuen; el que passa és que els altres fan molt més soroll i aquest comporta que se’n parli molt més quan, a l’igual com passa amb els arbitres de futbol, haurien de passar totalment desapercebuts.

No cal ser protagonista per a fer bé la seva feina en benefici de la comunitat i en alguns casos, millor no ser-ho mai.

Veritat D. Francisco dels Nassos?   

LA RÀPITA. FESTES MAJORS 2013. XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA , RESTA DE FOTOS I

España, parque temático de la corrupción

Juan Tortosa

Dicen que los pollos que hay montados en Turquía y Egipto nos van a llenar el país de turistas este verano. Puede ser. Que haya menos competidores en el mercado de las hamacas al sol, el olor a bronceador y los karaokes nocturnos en megahoteles costeros se puede utilizar como argumento para explicar la afluencia de visitantes extranjeros. Pero yo me muevo con otra hipótesis de trabajo: esto se está llenando de guiris por puro morbo.
¿Mallorca? Ni El Arenal, ni Can Pastilla ni Alcúdia, ni Cala Pi, qué va. Lo que les pone ahora a los turistas es hacerse fotos en esa estrecha y empinada callecita que conduce a la oficina del juez Castro y por la que tantas veces han hecho pasarela el yerno del rey, su ex socio Torres y señora, un antiguo presidente de Baleares llamado Matas, y por donde ha estado a punto de desfilar la mismísima hija de su majestad.
¿Marbella? Puerto Banús ya es vintage, y no te digo Puente Romano o el Marbella Club. Demodé. Lo que mola ahora es darse una vuelta por los juzgados donde tantas veces han visto por la tele entrar y salir a la Pantoja, a su ex Muñoz, a la ex de su ex Zaldívar… Una foto en esa Plaza de los Naranjos, donde está el ayuntamiento desde cuyo balcón tantas soflamas lanzara el extinto Gil es para enmarcarla y colocarla de recuerdo en el balcón de tu casa de Eupen.
¿Benidorm? Nada de María Jesús, su acordeón y los pajaritos. Ahora hay que buscar una excursión que te pasee por el parlamento autonómico, la casa de Camps, la farmacia de su señora… Ya está tardando en aparecer ese visionario tour operator que organice el evento y convenza al expresi para ceder algunos de sus trajes con los que montar una exposición.
El descomunal “parque temático de la corrupción” en que se ha convertido España está pidiendo a gritos que alguien lo ponga en valor: visitas guiadas a Soto del Real, la Audiencia Nacional, la sede de los principales partidos… Ya se sabe que la gente es muy cotilla y quiere ver con sus propios ojos y tocar, si puede, lo que lleva todo el año viendo en la tele: la casa de Bárcenas donde durante meses era asaltado por despiadados paparazzi, el trozo de calle que conduce a las dependencias del juez Ruz…
Al paso que van en Cataluña, los juzgados de Barcelona se van a hacer más famosos que la Sagrada Familia. De momento ya salen más en los informativos de la tele, dando cuenta de corrupciones de Convergencia y de Unió. Ya veréis cómo algún listo acaba incluyendo en las guías turísticas las dependencias judiciales de media España. Al llegar a la plaza de Obradoiro, los peregrinos del Camino de Santiago acabarán entrando antes en el ayuntamiento que en la catedral.
¿La Giralda? Anda ya, donde se ponga el interés que tiene ese pasillo de los juzgados sevillanos por donde cargos y ex cargos de la Junta, sindicalistas y allegados varios van entrando y saliendo, algunos de ellos camino de la cárcel, que se quite la Torre del Oro y hasta el puente de Triana. Y si yo fuera la Macarena empezaría a ponerme celosa ya de tanto paseíto de la jueza Mercedes Alaya arrastrando su maletita del taxi al juzgado y del juzgado al taxi. Chupa más cámara ella que todas las procesiones de Semana Santa juntas.
Pero el personaje que sin duda alguna suscita mayor interés este verano es Mariano Rajoy. Se vende tan cara una comparecencia suya que cada vez se dispara más su cotización. Es lo que tiene la curiosidad malsana: ¿Dónde estará escondido hoy? Algún hotel podría sacarle rentabilidad, si se lo propusiera, a los pasillos por los que suele huir de la prensa. Al turista le interesa el culebrón que protagoniza Rajoy porque contiene intriga, morbo y desenlace incierto. ¿Dimitirá? ¿Comparecerá? ¿Continuará con su huida hacia no se sabe dónde? Interesan los lugares por los que se mueve, la Moncloa, Génova, el parlamento… y quizás Soto del Real, porque digo yo que, habida cuenta que en la cárcel no permiten los smartphones algún día tendrá que visitar a su amigo, ¿no?
A Mariano lo han convertido en personaje estos últimos días los periódicos y las teles de medio mundo. Lo ponen a parir a él y de paso a todos nosotros también. Así las cosas ¿qué menos que sacarle rentabilidad a la situación? Hay que ser positivos, por lo que no estaría mal promover cuanto antes la idea: “España, parque temático de la corrupción”. Overbooking de japoneses haciendo fotos de corruptos, casas de corruptos, juzgados donde declaran los corruptos…
La putada es que la iniciativa acabe teniendo éxito y nos entre tanta pasta que consigamos salir de la crisis. La putada no sería eso, claro que no, la putada sería que el ínclito no se cortaría un pelo en apuntarse el tanto y saldría a la palestra proclamando: “¿Veis como al final la vida consiste en resistir?”

MATÍ D’EMOCIONS

Poc a poc la plaça del Cóc de la Ràpita es va omplint de gent. Al seu interior els castellers de les dues colles ebrenques, la dels Xics Caleros, la dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i alguns dels seus acompanyants. Pels seus voltants el públic cada vegada més nombrós van agafant posicions per mirar de no perdre’s ni un detall de l’espectacle que tot just va a començar.

Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, una colla encara per a batejar, apostava fort. Feia dies que s’anunciava que s’intentaria per primer cop un 4d6 (quatre de sis), una de les construccions que hauran de fer el dia 5 d’octubre, la data que s’ha fixat per al bateig. Per als desconeixedors del fet casteller, cal dir que quan es prepara una construcció inèdita per a la colla, durant els assajos no s’acaba de completar. L’emoció està en que surti bé quan es porta a plaça, davant del públic congregat per l’ocasió.

De bon matí, Agustí Grau ja havia penjat a les xarxes socials la composició de les pinyes, la tasca de la qual n’és el màxim responsable, sempre amb la supervisió d’ Albert Ferré, el cap de colla. No hi ha lloc a la improvisació: tot havia de sortir tal i com s’ha planificat; per això fa dies que s’està treballant dur durant els assajos. 

Després del ritual de la col·locació de les faixes i algunes fotos per a començar a immortalitzar el que havia de ser un dia històric per a la colla, es comencen a preparar les primeres construccions: dos pd4 (pilars de 4) de benvinguda, un per cada una de les colles, tal i com marca la tradició castellera.

Posteriorment, i després de la primera construcció per part dels caleros, arriba el gran moment per a la colla del Delta. L’emoció els envaeix per moments, però també els nervis estan presents en cada un dels components de la colla. Abans de començar a muntar la pinya, el cap de colla es dirigeix al grup per a motivar-los sobre la importància del fet que va a passar: Esteu a punt de fer el castell més important dels que heu fet fins ara, però no el veureu –els hi diu-. I és que els castellers no veuen el castell que estan construint, com a molt parcialment i, normalment, intueixen que tot va bé en escoltar les ordres dels responsables de cada una de les part que composen l’estructura humana, però per a veure’l complet hauran d’esperar els vídeos i les fotos que els fan d’altres membres de la colla i el públic assistent i que, gràcies a les noves tecnologies, s’aniran penjat a Internet.

Una vegada formada la pinya, els primers comencen a pujar. Mirant el rostre d’aquells que s’estan esperant per a completar el castell o dels responsables de la colla, s’endevina la transcendència del moment. Poc a poc el castell es va enlairant, ferm, segur... De sobte, de la dolçaina i el tamboret comencen a sortir les notes del toc de castells: s’estan carregant els dosos. Ja falta menys per a completar-lo, per a signar la que serà, sense dubte, la millor jornada de la història que tot just han començat a escriure Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. L’aleta de l’enxaneta indica que el castell s’ha carregat. És com un flash, com un microinstant que ni les càmeres poden captar amb la nitidesa necessària que requereix el moment.

La primera en baixar es Patricia, l’enxaneta i acte seguit, Raquel, l’acotxadora... Espontàniament els castellers de la part de fora de la pinya i aquells que no n’han format part, es van abalançant sobre les dues criatures i les van omplir de petons, abraçades i felicitacions. Posteriorment es va intercanviant la mateixa efusivitat entre la resta dels membres de la colla. La tensió continguda d’uns minuts abans dóna pas a l’alegria desbordant. Com acabarà la resta de la diada poc importa ja que la fita s’ha assolit de forma brillant.

Ni l’actuació dels Castellers de Vilafranca amb un històric 9d8 va poder  entelar la nostra actuació; nostra perquè també jo formo part de la colla dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i, com a tal, me’n sento orgullós.

Felicitats colla!!