dimarts, 6 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIMARTS 6


DANIEL. El pederasta espanyol empresonat al Marroc i alliberat, segons sembla, gràcies a la petició d’indult que li va traslladar el Rei d’Espanya al del país alauita, va ser detingut ahir a Múrcia, localitat on havia residit fa anys.
El cas de Daniel Galván Viña és, des del meu punt de vista molt enigmàtic. De nacionalitat iraquiana, sembla ser que va exercir d’espia per al CNI durant la guerra de l’Iraq i, a l’acabar aquesta, se’n va anar a viure al Marroc on també va treballar per a la intel·ligència d’aquell país. Evidentment sé li va tenir que canviar el nom per a poder passar desapercebut i evitar així ser localitzat per grups com Al-Qaeda.
S’ignora com va aparèixer el seu nom a la llista d’agraciats o si va ser per decisió d’algú del Marroc. De moment han cessat al màxim responsable de presons d’aquell país. La meva opinió és que algú li va voler donar un tracte de favor pels serveis prestats. Ignoro si el seu nom es va incloure a la llista ja en origen o quan va arribar al Marroc algú va aprofitar l’avinentesa. Però és evident que hi ha marro del gros. 
 
IGNACIO. Per a la majoria el nom d’Ignacio López del Hierro no us dirà res (bé, els noms no parlen) Però si us dic que es tracta del marit de la Presidenta castellano-manxega i Secretari General del PP Maria Dolores de Cospedal (alias la Bienpagà), poc a poc ja us anireu situat...
I que ha fet aquest personatge per a ser digne d’escriure sobre ell. Res notable, més bé tot el contrari. Per a que ens hem d’enganyar, si no hagués estat el marit de la Maridolo, mai li haurien donat un sou com a conseller de Bancantabria Renting de 7.000 euros mensuals per a no fer res. Sembla ser que els diners li queien del cel sense haver de fer res, sense anar al menys a ocupar un despatx de l’entitat. I mentre la Maridolo, es clar, sense assabentar-se de res, igual que l’Ana Mato i els negocis del seu marit. Aquests del PP són al·lucinants: cobren sobresous i sous sense donar un pal a l’aigua i després diuen no saber o no recordar-ho. Quan em faci gran em faré del PP! (o de Convergència, encara no ho tinc decidit i potser per això no acabo de donar el pas) 
 
JAVIER. Aquest matí, mentre anava a treballar, he escoltat per la ràdio que el ple de l’Ajuntament de Tortosa havia votat en contra per unanimitat una moció on es rebutjava el Pla de la Conca de l’Ebre que preveu que es puguin regar 450.000 Ha noves i que ha creat molta controvèrsia al nostre territori. Sí, per unanimitat, ja que l’únic regidor del PP Javier Dalmau, també hi va votar en contra.
Dit això, ara que de sobte tots ens hem convertit en antitransvasistes i defensors del territori, he d’insistir de la poca representació política que hi havia diumenge a Amposta per a donar la benvinguda al catamarà de l’entitat ecologista WWF. Tret de 4 o 5 regidors de CiU que hi van assistir (sense participar massa de l’acte) i algun altre regidor com ara Antoni Espanya i Adam Tomàs (tots dos d’Amposta) o Albert Salvadó de la Ràpita i també Lluís Salvadó, ara número 3 a la jerarquia d’ERC, poca representació política. Ja ho diu la dita: qui no en ve de raça... en fa poc o en fa massa. Personalment a mi ningú em convencerà de l’honestedat del canvi d’actitud d’alguns dels nostres polítics, però se’ls hi ha de reconèixer el mèrit d’haver-ne aprés dels seus errors. 
 
MONOS. La Xina, la Índia, Xangai, Barcelona. Bé podria tractar-se d’una ruta aèria o l’antiga ruta de la seda... Però no. És el recorregut que han hagut de fer els monos de treball que tot justa acaben d’arribar per als auxiliars forestals de la Generalitat de Catalunya. Fins que no han arribat, sembla ser que no podien anar a treballar. La vestimenta, fabricada a la Índia, amb roba procedent de la Xina, va anar a parar a Xangai per error. Al final es va poder localitzar i, així, es va poder remetre a la seva destinació final. Permeteu-me la meva innocència: No s’haurien pogut fabricar aquí, amb roba feta aquí per a donar feina a les empreses d’aquí? I a sobre molt més ecològica ja que no s’hauria gastant tant de carburant. D’això se’n diu tirar pedres a la nostra teulada... O no?  

¿Sobrevivirá España?

Enrique Arias Vega (Diari de Tarragona)

El mérito de Rajoy y de su ministro Montoro es haber enfrentado aún más entre sí a las comunidades autónomas, a cuenta del déficit asimétrico de sus cuentas. Hasta una comunidad gobernada por el PP, la de Madrid, se ha opuesto a una discriminación que la perjudica.
Éste es un paso más en el deshilachamiento progresivo de lo que antes fue un colectivo de intereses compartidos y que se llamaba España.
Hoy día cuesta encontrar símbolos comunes, como no sea en esas esporádicas competiciones deportivas internacionales. Apenas si se ven banderas del país –perdón, del Estado–, frente a las enseñas de las respectivas comunidades, tenemos un himno que carece de letra y hasta gran parte de la gente se avergüenza de utilizar el nombre de España.
Éste, quiérase o no, es el contexto en el que se produce la acelerada deriva independentista de Cataluña, ante la cual los sucesivos Gobiernos centrales se han quedado sin argumentos y sin instrumentos. ¿A alguien le cabría pensar que dada una consulta secesionista ilegal el Gobierno suspendiese la autonomía catalana o detuviese a Artur Mas? ¡Imposible!
O sea, que vamos a 190 kilómetros por hora –¿les suena?– hacia una ruptura que, una vez iniciada, podría afectar a otras regiones de España.
Ya ven si el asunto es o no grave. Ante él, la Europa comunitaria hace el Tancredo, como si a ella no le afectara, queriendo ignorar que se trata de un fenómeno contagioso que podría desmembrarla, desde Escocia hasta Córcega y desde Groenlandia hasta la Padania italiana, pasando por el artificial Estado belga.
En vez, pues, del espeso y cobarde manto de silencio instalado al respecto, alguien con inteligencia política debería advertirnos a todos los ciudadanos sobre el inmenso cambio que se nos viene encima.

dilluns, 5 d’agost del 2013

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA FIRA DE L'AMOR D'AMPOSTA (i)
















A TORNAR-HI QUE NO HA ESTAT RES!

Emocions compartides. Per un costat ràbia i indignació per tenir que tornar a sortir al carrer per defensar el que tan estimem: el riu, el delta, el territori, la gent... I, per l’altra, alegria pel retrobament amb els vells lluitadors de sempre. No vull citar ningú per la por de deixar-me’n algun.
Ahir pel matí, quan vaig arribar a l’embarcador d’Amposta, tot just començava a omplir-se de gent, la majoria amb les samarretes blaves amb el nus antitransvasament que identifica al moviment cívic de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Alguns, potser encara més romàntics que jo, amb la samarreta blanca que va treure la secció ampostina del moviment i que va ser de les primeres que es van fer fa quasi 13 anys... Com passa el temps!
Si llavors va ser el PHN el que va portar-nos a envair ciutats i pobles d’arreu de la geografia catalana i espanyola, ara serà el Pla de Conca el que ens farà a tornar a portar la nostra lluita pacífica per tot el nostre territori i més enllà i, si cal, tornarem a Brussel·les a demanar-los que parin el disbarat ecològic que significar convertir en regadiu 450.000 Ha de secà.
Entre els fets de la passada dècada i aquests, un denominador comú: el Partit Popular. I un nom propi: Arias Cañete, que si bé no ha estat l’únic responsable de la planificació hídrica, si que és l’únic supervivent de la nefasta època d’Aznar. Llavors ho volia fer amb desfilades militars i per atributs masculins... Ara, més a la xita callant, vol portar a terme un altre projecte però amb un resultat idèntic al menys que algú posi seny a aquesta barbaritat.  
La multitud poc a poc anava omplint la zona de l’embarcador. Entre els assistents alguns regidors de l’Ajuntament d’Amposta, fins i tot de l’equip de govern. Encara que no és cap novetat (recordeu que una representació de CiU va anar a Madrid l’any 2001 per a fer-se la foto), al menys si que xèrria una mica veure’ls allí. A diferència de la majoria que ens bellugàvem d’aquí per allà i expressàvem els nostres sentiments cantant i ballant, ells, estaven quiets, com descol·locats, tal com passa a la majoria de novells que acudeixen per primer cop a un acte.
Els que sí que es feien notar eren els components del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries que, amb les seves cançons amenitzaven el matí.
Poc a poc, el catamarà de la ONG ecologista WWF, anava remuntant l’Ebre seguit d’altres embarcacions. En arribar prop de l’embarcador, d’altres petits bots van salpar per a donar-li la benvinguda. Tots junts van arribar fins l’alçada del pont que tenia penjades unes pancartes reivindicatives posades aquell mateix matí. En aquell punt van donar la volta fins on es congregaven unes 500 persones. Mentre es feia la maniobra d’aproximació, alguns membres de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta van fer dos pilars de 3 mostrant dos damassos; el primer amb el nus amb una senyera de fons i l’altre típicament antitransvasista.
Per acabar, el torn de paraules i el comiat entre els assistents i fins la propera que serà aviat...


Joan Ferré