Si ahir us vaig explicar en que va consistir
el meu viatge per les terres del Comtat de Treviño i voltants, avui
us explicaré 4 anècdotes, totes relacionades amb el viatge.
COVARDIA? La primera de totes ens va
passar mentre dinàvem al restaurant Venta de Armentia. Entre la
resta de comensals hi havia una taula de 5 persones que varen coincidir
amb nosaltres durant la visita a les coves de Santorkaria. Sembla
ser que eren de Madrid. A la taula del costat i una mica més allunyats
de la nostra hi havia una parella, suposadament bascos. En un moment del
dinar, la meva dona em va fer veure que el basc havia plegat el diari Gara
de tal manera que els mostrava la capçalera als madrilenys. Al cap d’un
moment, suposadament ens el va mostrar a nosaltres, ja que el va canviar
de lloc girant-lo una mica cap a la nostra direcció. Des de la seva situació
era impossible saber d’on érem nosaltres, ja que no ens podien sentir
parlar igual com nosaltres no els sentíem a ells. La meva dona, mig en
broma, em va suggerir que els convidés a participar a la Via Catalana
de l’11 de setembre. Com van acabar de dinar primer, van haver de passar
per davant de la nostra taula i, amb un gest, el vaig convidar a apropar-se.
Al veure que no m’atenia, el vaig cridar: Oiga, oiga... Res, no
em va fer el més mínim cas. Llavors varem comentar que tan valen com semblava
i li va fer por parar-se a parlar amb nosaltres abans de saber que era
el que li volíem dir.
LA FONT. Durant la visita a Treviño
(poble) varem veure una font a la part alta, ja a la sortida. A la pedra
treballada s’hi veia la cara d’un senyor i uns quants naips (cartes)
Com que dies abans a Vitòria varem veure el museu d’Heraclio Founier,
varem pensar que, tal vegada havia nascut a Treviño i que es tractava
d’un petit homenatge a un fill il·lustre. En aquell moment passaven unes
dones que, a l’escoltar-nos, ens van preguntar sobre el nostre dubte.
Ens van dir que Founier, res de res. Es tractava d’un home del poble a
qui li agradava molt jugar al mus i que estava invocant a Sant Joan, l’ermita
del qual també estava gravada sobre la pedra i situada una mica més amunt,
en direcció de la mirada de l’escultura.
EL BOTIGUER. Ja de tornada ens varem
aturar a Haro (la Rioja) per fer-li una visita ràpida i dinar. Però en
veure que hi havia botigues obertes que venien productes típics, sobre
tot vi elaborat al poble, decidirem comprar unes quantes coses per a portar-les
a la família. Entre tots els establiments, finalment ens decidirem per
un que hi havia a tocar de l’ajuntament. El botiguer tenia una alarma
d’aquelles que t’avisen si una persona entra o surt de l’establiment.
En un moment determinat, quan ja anàvem a pagar, l’alarma no deixava de
sonar, ja que hi havia un jove que parlant pel mòbil (què estrany, veritat?)
no parava d’entrar i sortir del local. Després de criticar-ne els seu
ús i dir-nos que la joventut per culpa d’aquests aparells es tronaven
cada cop més tontos. Llavors el botiguer ens va sorprendre al preguntar-nos:
Sabeu quina seria la primera mesura que prendria de ser president del govern?
Semblava que la resposta seria eliminar els telèfons mòbils, però
no. Llavors ens va sorprendre encara més: Crearia l’assignatura de sentit
comú, fins i tot a la universitat i seria obligatòria tan per als fills
com per al pares... I segur que fins i tot alguns professors la suspendrien...
Raó no li faltava.
LA BOTIGUERA. Ja prop de casa, decidirem
parar-nos a descansar a Maella, un poblet per on hem passat sovint, però
on no ens havíem parat mai. Com que el bar Lis està al costat de la botiga
de la senyora Miguela, en veure els préssecs que venia, decidirem
comprar-ne. La senyora Miguela és d’aquelles persones afables amb
les qui fas amistat ràpidament. Més enllà dels préssecs i de preguntar-nos
d’on érem, ens va anunciar que el dia 5 de setembre la volta sortirà de
Maella.
-Ha degut de costat els seus diners...
–li vaig dir-
-No, al contrari, no ha costat ni
un euro... –em va respondre la Sra. Miguela- Sabeu com a
anat? És que hi ha dos diputats del PP que són de la zona i han aconseguit
que el dia abans arribi a Tarazona (de fet l’etapa té la sortida i l’arribada
a aquesta localitat) i el dia 5 arribin en autobusos i surtin d’aquí.
Jo d’aquestes coses no n’entenc, però diuen que és més important l’arribada
que la sortida... Els de Caspe, que és una població més important, estan
molt enrabiats... Imagino que com qualsevol població veïna a
qui li passés una cosa semblant.
