XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PREPARATIUS I PRIMERA PINYA

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. 3d6 I 4d6 ALCANAR

Nacionalisme a tot arreu

Albert Garrido

Si el pensament de l'escriptor francès Albert Camus tingués més seguidors, hi hauria la possibilitat que tot tingués menys arestes de les que té. Camus va dir: «Estimo massa el meu país per ser nacionalista». Es referia a aquella propensió del nacionalisme, de tots els nacionalismes, a l'exclusivitat, a la sacralització de la comunitat nacional, a la construcció de la identitat pròpia per oposició a les dels altres. Es referia Camus als nacionalistes confessos i a aquells altres que neguen ser-ho però que compleixen les condicions dels que  admeten ser-ho. Al·ludia Camus a tots els que combreguen amb la mística de la nació, encara que sovint s'obliden dels individus que la formen.
Un altre francès, Ernest Renan, mantenia que la nació és una creença compartida pels integrants d'una comunitat. Com tota creença, conté ingredients propis de la fe, altres d'emocionals i altres més procedents de la tradició. Després vénen  la realitat social, els greuges, la definició de nosaltres i dels altres i una infinitat d'ingredients propis de cada moment de la història. Una vegada més, aquests trets del nacionalisme els comparteixen tots els que es diuen nacionalistes i tots els que neguen ser-ne.
Anem a l'avui concret. Resulta que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va ocupar la presidència d'Extremadura, diu no ser nacionalista, però a l'afrontar el cas català recorre als mateixos despropòsits que fan anar els nacionalistes espanyols més acèrrims. Al mateix temps, es dóna la circumstància que la brega del nacionalisme català s'até al llibre de ruta heretat de l'independentisme català. I és necessari tornar a Renan per recordar a tothom que «el sistema per no canviar és no pensar».
És cert que el nacionalisme està a tot arreu i que forma part de les manifestacions que atrauen més ulls: en les competicions esportives, els participants desfilen darrere de la bandera i sona l'himne quan reben una medalla; a les festes cíviques, els colors nacionals -amb Estat o sense- apareixen en façanes i balcons; la festa nacional se celebra a tot arreu amb profusió de discursos, bandes de música i banderes per triar i per vendre; i així ad infinitum. Però convertir el nacionalisme en la causa última dels comportaments col·lectius comporta riscos, el pitjor dels quals és arribar a la conclusió, tan simple d'acceptar com difícil de demostrar, que la raó està amb nos-altres i la dels altres es manté sota sospita. Que aquesta reacció es donava a la «por a desaparèixer», com sosté Imanol Zubero, o a altres pulsions és menys rellevant que el temor que pot niar en una comunitat de quedar diluïda en processos polítics que no controla, en els quals no participa o hi influeix poc.
¿Val el mateix aquest temor per al nacionalisme espanyol que per al català? Potser les dades objectives indueixin a respondre amb un no, però els comportaments fan inclinar la balança del costat del sí. Sí, perquè quan el Govern fa de la Constitució un text intocable, coartada inexpugnable per no tocar ni una sola pedra carreu dels fonaments de l'Estat, en el fons es comporta de forma temorosa, auxiliat en els seus temors pels portaveus de l'immobilisme, a la memòria històrica dels quals sembla ressonar una sentència d'un autor que ara no cal ni citar: «Espanya és, abans que res, una unitat de destí». És gairebé tant com dir que és una comunitat predestinada, sense que se sàpiga a què, però que ajuda els bisbes a recordar de tant en tant que Espanya és com qui diu una realitat transcendent. Just el contrari del que, en el quadro esperpèntic de Luces de bohemia, Ramón María del Valle Inclán va posar en boca de Max Estrella: «Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea».
¿ESTAN justificats els temors d'una part de l'establishment català? Poc importa quan els arguments d'autoritat que es belluguen contenen ingredients tan diversos com la sentència de l'Estatut, la gestió de la crisi econòmica, el model de finançament i el límit de dèficit, la reforma educativa de José Ignacio Wert, la totxesa de l'establishment espanyol en el pont de comandament i el setge cultural. Poc importa perquè la varietat dels motius de greuge té el potencial mobilitzador que la Via Catalana va posar de manifest, substitueix la política de les coses per la de les emocions i la resta sembla menys important del que en realitat és. Encara que formi part d'aquesta resta el risc de sortir de la UE, com ha dit el comissari Joaquín Almunia. El nacionalisme aspira a la sobirania, i aquesta solament és possible mitjançant la independència; qualsevol alternativa a aquest objectiu final li sembla un pegat.
¿Es pot evitar el xoc de trens entre dos nacionalismes amb una llarga tradició històrica? Una lectura atenta de Camus seria de gran ajut per a tothom. Periodista.

EL PENAL DE LA VICTÒRIA

Les noves generacions estan acostumades a que el Barça guanyi, fins i tot, diversos títols a l’any. Quants anys portem així? És que ja ni ens en recordem...

Però si repassem la història veure’m que no sempre ha estat així. Aquesta setmana ho deia el president Sandro Rosell durant l’acte de lliurament d’insígnies  d’or als socis que complien 50 anys com a tals. Rosell, rememorant l’any en que van causar alta com a socis del club, va dir que l’equip de futbol, aquell any va acabar 6è a la lliga... Imagineu!

En canvi, el Real Madrid tenia un paper hegemònic. Guanyava anys si, any també la lliga i fins i tot la Copa del Generalísimo... Eren els anys en que el Madrid va guanyar cinc copes d’Europa de forma consecutiva... (ja sabeu, això implicava no guanyar Eurovisión)

D’aquell 1963 no me’n recordo de res. Tenia 6 anys i sembla ser que encara no tenia ús de raó...   Però d’uns anys més cap aquí si que em queden flaixos de fets històrics, alguns d’ells renovats gràcies a que, de tant en tant, la premsa té a bé recordar-nos-els. Una de els jugades més polèmiques i comentades i que han quedat com exemple del domini (en tots els sentits, tant al camp com als despatxos) del Madrid, va ser el penal que Guruceta Muro va xiular en una falta que va cometre el jugador barcelonista Rifé (com entrenador del Barça va ser qui va guanyar la primera Recopa d’Europa) al jugador del Madrid Velázquez, un metre fora de l’àrea. Era l’any 1969, precisament l’any del seu debut com a àrbitre de Primera Divisió i el Barça va recusar a l’àrbitre guipuscoà, pràcticament a perpetuïtat: fins l’any 1985 quan va acabar el tema de les recusacions. El crit de Guruceta, Guruceta, encara és el crit de guerra de l’afició barcelonista quan creuen que un àrbitre ha comés una errada important en contra del nostre equip.  

També en aquella època, el Real Madrid tenia fama de guanyar molts de partits gràcies a un penal injust o per allargar els partits els minuts que calgués fins que els blancs marcaven el gol de la victòria. Per aquell temps no s’anunciava els minuts que havia de durar el descompte tal i com es fa ara. 

 

Si mirem les estadístiques dels penals xiulats durant les darreres temporades, podrem comprovar com encara ara, el Madrid es veu molt més afavorit per les decisions arbitrals que el Barça i, no cal ni dir-ho, que la majoria d’equips de la Lliga espanyola; tot i que el Barça és qui més possessió de la pilota té i més jugades de gol provoca i, per tant i, a priori, sembla que només per aquests fets, també seria el candidat principal a guanyar l’estadística de penals xiulats a favor.

El darrer escàndol  amb el Madrid com a protagonista es va produir el passat dimecres 25 de setembre a les acaballes del partit al camp de Martínez Valero contra l’equip de casa l’Elche (o l’Elx, segons es vulgui) Cristiano Ronaldo havia avançar el Madrid al començament de la segona part i al minut 90, el jugador local Boakye feia el gol de l’empat a passi del jugador de Sant Jaume d'Enveja Edu Albacar. Un empat que, en aquell moment semblava definitiu. Però ven-ho aquí que quan el públic local esperava que l’àrbitre Muñiz Fernández xiulés el final del partit, una falta de Carlos Sánchez a Pepe que va posar més pa que formatge quan ja passava més de mig minut del temps que havia marcat el quart àrbitre. El penal va ser transformat per Ronaldo i el Madrid es va acabar emportant els 3 punts d’Elx, la qual cosa li permet seguir a dos del Barça i del Atlético.

Els anys han passat, però les formes d’alguns sembla que no i, inevitablement, et traslladen, desgraciadament, a una altra època.