NO TANT SANTS…

El proper 13 d’octubre s’han de beatificar a Tarragona 522 màrtirs de la guerra civil espanyola. Estic segur que tots van fer costat al cop d’estat que va donar el general Franco en contra de la II República Espanyola. De totes maneres, no crec que ningú que l’altre bàndol que morís defensant els seus ideals, volgués ser beatificat.

Diumenge vaig llegir al Periódico una frase lapidària d’un familiar d’un republicà mort: Ells a l’altar i els nostres a les cunetes.

Mireu, hem de partir de la base que, a les guerres, d’atrocitats se’n fan a tots dos bàndols. Dir que els rojos eren tots bones persones i que els nacionals eren tots uns criminals, seria dir una bajanada. De bons n’hi havia a tots dos costats i de dolents, també. Però el règim franquista va convertir en bons a aquells que el van ajudar i en molt dolents a aquells que van preferir donar suport al règim legalment constituït.

Però una cosa és el que va fer Franco durant la seva etapa de dictador i l’altra és que després de quasi 40 anys, pràcticament els mateixos en que Franco va ostentar el poder.

La dreta d’aquest país, tan criticar que els d’esquerres no vulguin passar pàgina i, en canvi, l’església oficial (de dreta dretíssima) encara remou el passat volen beatificar (convertir en quasi sants) a alguns dels seus màrtirs, molts d’ells capellans.

Arribat a aquest punt, algú que no conegui massa la situació, pot arribar a preguntar-se: I quina és la diferència? La resposta és molt senzilla. Mentre uns van ser afusellats i abandonats allí mateix o enterrats en foses comunes, els altres, després de morts van rebre cristiana sepultura i tots els honors que es mereixien (o no) Només cal recordar que a la majoria de pobles, juntament amb la creu i la frase de Caidos por Dios y por España, ¡Presentes! i, encapçalats per José Antonio Primo de Rivera, hi havia tota la llista de morts del bàndol franquista. Aquest no va ser el cas de la Galera on no hi va haver mai la llista de fills del poble morts de l’exèrcit franquista. Una anècdota sobre la Galera. Poc abans de començar la Batalla de l’Ebre i quan ja les tropes franquistes s’apropaven al riu, uns soldats nacionals es desplaçaven a peu per un camí al límit dels termes de la Galera i el Mas de Barberans. En arribar prop del barranc de la Galera, des de l’altre costa, una metralladora republicana, estratègicament col·locada, va començar a disparar donant mort a la majoria a alguns d’ells. No me’n recordo amb exactitud, però sobre uns 10. Els cossos d’aquells soldats van ser enterrats al cementiri de la Galera i encara avui són visibles les tombes només entrar al cementiri. Algunes beates del poble es cuidaven de mantenir-les netes i florides.  

Una mostra de la maldat d’algun d’ells la prova una altra anècdota que em va explicar un amic. Una família d’Ulldecona van tenir amagat durant molts mesos el capella del poble. Una vegada els nacionals es van fer amb el control del poble, el capellà va sortir del seu amagatall. Va passar el temps i un membre de la família que l’havia amagat, va ser acusat de subversiu i va ser detingut. La família va recórrer al capella per a que intercedís per ell, però el capellà es va negar.

Eren millors els que ara volen beatificar que els qui no van voler ajudar als qui primer els va ajudar a ells? Ho dubto molt.

Amb aquesta parafernàlia de santificar i beatificar màrtirs hi ha molta hipocresia i dosis de teatre.  Si aneu a Tarragona diumenge que ve, ho podreu comprovar per vosaltres mateixos.

XIQÜELOS I XIOQÜELES DEL DELTA. EL PILAR DE COMIAT D'ALCANAR

La izquierda y la sociedad civil

Pablo Iglesias

Una marea verde en defensa de la lengua y de la educación pública. Hacía tiempo que no participaba en una manifestación así. Varios medios aseguran que se trata de la movilización más grande en toda la historia de Mallorca.

Los portavoces de la ultraderecha mediática se han apresurado en defender desde sus cuentas de Twitter al gobierno de Bauzá y en denunciar que la izquierda y el independentismo están “detrás” de la protesta. No han entendido nada y en su necedad sectaria son incapaces de distinguir la diferencia entre enfrentar a  la izquierda y enfrentar a la sociedad civil.  Hoy eran decenas si no cientos de miles los que marchaban, y eran familias con niños, adolescentes, universitarios, jubilados, parados, trabajadores. De las ventanas y balcones asomaban ciudadanos que agitaban sábanas teñidas de verde, camisetas e incluso calzoncillos. En la marcha estaban todas las izquierdas y los sindicatos, pero estaban acompañando a la sociedad civil. Todos los activistas y dirigentes políticos a los que he preguntado, muchos de ellos participantes activos en el movimiento, reconocían que la huelga no partió de las organizaciones de la izquierda ni de los sindicatos, sino que fue la autoorganización de los profesores (Assemblea de docents) y del conjunto de la comunidad educativa la que encendió la mecha del mayor desafío al gobierno del PP en Baleares.

Pero que la derecha no entienda la diferencia entre una movilización de la izquierda y una movilización popular está dentro de lo previsible. El problema aparece cuando la izquierda no termina de entender que las expresiones más poderosas de resistencia social a la crisis-estafa no están proviniendo de las iniciativas de movilización de la izquierda. El peso de la resistencia social a los recortes, desde el 15M, pasando por las mareas y el movimiento “Stop desahucios”, hasta las movilizaciones de la comunidad educativa en Baleares, no fueron planificadas por ninguna dirección política de la izquierda. Ello no es necesariamente algo bueno pero es la realidad.

La primera prueba de ello es que esa misma derecha mediática que tenía cogida la medida a la izquierda política que conocía, suda para enfrentar las razones de la indignación social. La segunda es que los portavoces políticos de izquierdas que más llegan a la gente y que mejor enfrentan a los ideólogos mediáticos de la derecha, son aquellos más cercanos a la movilización; las CUP en Cataluña que llevan la movilización en su ADN, Sabino Cuadra de Amaiur, Xosé Manuel Beiras de Anova, Diego Cañamero del SAT o Alberto Garzón de IU, son las referencias de la izquierda más cercanas a la sociedad civil. Nadie debe olvidar que la imagen de la portavoz de la PAH, Ada Colau, llamando criminales a los bancos en sede parlamentaria, se convirtió en el ejemplo de lo que debe ser un parlamentario de izquierdas (y Ada no era parlamentaria).

Por eso hablar de la unidad de la izquierda no es sólo hablar de pactos, de listas y de sopas de siglas, sino de la posibilidad de que la izquierda contribuya a la articulación de la sociedad civil siendo capaz de traducir la resistencia social en discursos y desafíos políticos. Pero para eso, la izquierda tiene que tener portavoces que los movimientos reconozcan como propios.

EL PAPEROT DE RIGOL

L’expresident del Parlament, el democristià Joan Rigol va rebre l’encàrrec del President de la Generalitat d’elaborar un document de mínims sobre el dret a decidir. Ecument va rebr el nom de Pacte Nacional pel Det a Decidir. Segons paraules del govern, el document pretenia que tothom s’hi pogués adherir. Així és confiava de ICV-EUA, del PSC i fins i tot de les organitzacions empresarials. Llavors, el govern (CiU+ERC) podrien esgrimir un document que hauria rebut un ampli recolzament polític i social. Fins i tot una organització com Foment del Treball el va recolzar.

Però vet ho aquí que, durant el debat de política general, la majoria de partits (el final va rebre 103 vots) van aprovar un altre document més allà del elaborat per Rigol.

Tots sabem que el PSC es qualifiquen com a federalistes i només s’adheririen a un document amb un contingut molt ligth. Qualsevol document que no digui que la consulta ha de ser legal i pactada amb el govern espanyol, no tindria el recolzament socialista. Per tant, qualsevol estratègia parlamentaria orquestrada per les formacions més sobiranistes, automàticament serà rebutjat pel PSC.

Dit això, en quina situació queda Joan Rigol? Quin servei va fer el seu document si a l’hora de la veritat se’n va debatre un altre?

Personalment penso que li van fer un paperot per a que, al final, quedés tot en paper mullat...  O fins i tot, mol menys que això.