 | |
| Aquests socialistes, quants anys fa que no aixequen el puny? |
En els darrers dies, alguns articulistes
han criticat obertament la que ha estat, fins ara, la darrera intervenció
de l’expresident del govern Felipe González, fins el punt de posar en
entredit la seva gestió al capdavant dels diferents governs que va presidir.
El darrer en pixar fora del test ha estat
qui va ser la ma dreta de Felipe durant un bon grapat d’anys: Alfonso
Guerra.
Guerra, va posar en dubte la ideologia
del PSC de qui va dir que des de fa temps que ha deixat de ser socialista
per a convertir-se en nacionalista.
Un cop més em penetrat a l’espiral de
sobre que qui és més nacionalista: aquell que defensa que Espanya és una
i indivisible o qui és està a favor d’una Catalunya independent.
Des del meu punt de vista, encara que
estem parlant de nacionalismes diferents, tot dos ho són: l’un, nacionalista
espanyol i l’altre nacionalista català. I, a veure, vull deixar-ho clar:
tan dret té el primer de ser-ho, com el segon. No és dolent. El que és
dolent són els extremismes com ara aquell que estaria disposat a agafar
una arma de foc per a defensar la unitat de la nació espanyola o anima
a l’exèrcit a intervenir o l’altre que no veu més enllà de la seva idea,
es a dir, el món comença i acaba amb la independència. Posats tots dos
a una taula de negociació de ben segur que no arribarien a cap acord. Ni
de mínims!
Ara bé, si tingués que prendre part per
alguna de les dues postures radicals, acabaria decantant-me per la segona,
ja que entenc que durant, ja no anys, sinó segles, des de les estructures
de l’estat espanyol s’ha maltractat Catalunya. En canvi, el nacionalista
espanyol que, amb els seus arguments demostra que mai ens ha estimat, per
quin motiu no volen la independència de Catalunya, si no és que en treuen
algun profit.
Com sabeu els que em segui sovint, cada
cop estic més desenganyat d’una bona part dels polítics que ens han governat
i representat des dels inicis de la nostra, encara jove, democràcia. Com
diuen els castissos, a toro pasado, és més fàcil analitzar el que
va passar durant l’anomenada transició. Tan malament es va fer llavors
que ara en paguem les conseqüències de tot plegat.
Amb Suárez amb alzheimer, evidentment
queden com a màxims responsables d’aquella època Felipe González, Alfonso
Guerra i, per extensió a tots aquells que durant molts anys hem considerat
com a pares de la Constitució.
Convergència, quan veu que les coses
no els rutllen com ell voldrien, treuen a Sant Jordi Pujol per a
que els tregui les castanyes del foc. En canvi, darrerament, quan
surten Felipe i Alfonso, en lloc de calmar els ànims, encara els encenen
més.
La solució? Què els polítics tinguessin
data de caducitat i, a partir d’aquesta, només poguessin dedicar-se a
escriure les seves memòries i als nets.
