PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL PONT DELS MOROS DE DELTEBRE

L'exemple de Gamonal

Ignacio Escolar

El que ha passat al barri burgalès de Gamonal no és un atemptat terrorista, per molt que ho digui la relaxing alcaldessa de Ma-drid. No és una rendició de la democràcia davant la violència, per més que ho argumentin els qui no hi veuen més enllà del nas. No és vandalisme ni gamberrisme ni un «aquelarre veïnal», com ha assegurat al seu editorial un dels diaris de Burgos, El Correo, propietat d'un imputat en el cas Gürtel per corrupció. No és tampoc una victòria de la «santa inquisició autoproclamada progre», com publica el Diario de Burgos, propietat d'un altre constructor, Méndez Pozo, condemnat a la presó els anys 90 per corrupció i director d'obra del famós bulevard.
El que ha passat a Gamonal és la demostració que els veïns sempre guanyen quan estan units i tenen raó. És una altra prova que es pot, com ja va demostrar la PAH contra els desnonaments o la marea blanca contra la privatització de la sanitat. És un altre exemple que la manipulació informativa avui no cola com abans; que fins i tot a la vetusta Burgos la llibertat d'expressió ha deixat de ser un monopoli en mans d'aquells que poden pagar una impremta. Avui internet i les xarxes socials permeten que arribi la informació a llocs on fins ara manaven el silenci, la censura i l'omertà.
No és la violència
Gràcies a Gamonal, molts ciutadans han dit que ja n'hi ha prou. En una setmana, l'alcalde ha passat d'enviar les excavadores i els antiavalots a la seva rendició incondicional. Hi haurà qui creurà que ha estat per la violència, i no és veritat: els episodis violents van ser molt espectaculars per televisió, però anecdòtics. Els veïns van començar pel bulevard i volen continuar netejant la seva ciutat, constituïts en un moviment contra la corrupció. Tenen feina. L'Ajuntament de Burgos està gairebé arruïnat, amb un deute per habitant superior fins i tot al de Madrid. Durant dècades va ser la capital de província -només per darrere de Madrid, Barcelona i Sant Sebastià- amb la vivenda més cara d'Espanya, malgrat que està situada enmig d'un altiplà, sense límits orogràfics i gairebé sense augmentar la seva població. La festa s'ha acabat, i la factura la paguen els de sempre, aquells que no la van poder disfrutar.
La història de Burgos, amb els seus senyors del totxo i els seus dòcils alcaldes i mitjans de comunicació, és calcada a la de molts altres llocs del país, d'aquells on no passa mai res, fins que passa. Diu la vicepresidenta que el Govern no té por de les protestes perquè les dades macroeconòmiques van millor. Oblida una cosa: on més va baixar la prima de risc i més va pujar la borsa el 2013 no va ser a Espanya sinó a Grècia, aquell model de país.

ASSEMBLEA AMB LIMITACIÓ DE TEMPS

Seguim amb els despropòsits de la casa gran d’Amposta.

Si ahir vareu llegir el meu comentari sobre com es fan les convocatòries per a les reunions i vareu trobar la situació un tant surrealista, avui us explicaré una nova situació inversemblant.

Com sabeu, divendres varem tenir l’assemblea general de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. Imagino que la majoria de vosaltres haureu assistit alguna vegada a una assemblea ja sigui d’alguna entitat, associació, club, etc. o, al menys, teniu una idea de com funciona.

A totes les assemblees hi ha un ordre del dia prèviament establert pel president amb els diversos punts a tractar: aprovació de l’acta de la darrera assemblea, renovació de càrrecs orgànics, memòria del passat exercici, objectius per l’actual, aprovació de pressupost, pressupost per a l’any en curs, altres temes, precs i preguntes... Tots aquests i algun més eren els que formaven part del ordre del dia de la nostra assemblea que, a sobre, té la peculiaritat de que hi ha dues juntes: la de govern i la tècnica. Pe tant, s’ha d’aprovar la gestió per partida doble i també els objectius per a la temporada.

Duració de l’assemblea? Indefinit, ja que no depèn només de l’extensió de l’ordre del dia, sinó també de les intervencions dels socis amb els consegüents torns de rèpliques i contrarèpliques que hi sol haver en aquests casos.

Com a president de la colla vaig demanar el passat 6 de gener l’auditori de l’edifici el Casal per al dia 24 a partir de les 7 de la tarda, ja que l’assemblea estava fixada per a les 7:30 en primera convocatòria i a les 8:00 en segona, tal i com és perceptiu.

En cap moment es va rebre cap comunicació oficial per part del responsables de l’ajuntament. Extraoficialment ens ho va comunicar la conserge de l’edifici que, a més ens va fer demanar els equips necessaris per a portar-la a terme: projector, pantalla i equip de so. Així es va fer.

Tot anava segons el previst i, de cop i volta, la conserge se’m apropa i em diu: Hauríeu d’anar acabant ja que el local només el teníeu concedit fins les 9 i ja són quasi les 10.

Com podeu pensar, la meva reacció va ser de sorpresa, però em va servir d’excusa per a demanar a l’assemblea diligència en les seves intervencions.

Remarco que, per part de l’ajuntament no se’ns va comunicar res: ni si se’ns havia concedit el local ni molt menys que ens limitessin el temps, ja que el segon punt implicaria per força l’existència del primer.

Finalment l’assemblea va acabar a les 10:30 després de donar les gràcies als assistents i emplaçant-los, segurament, a una propera assemblea general ordinària per aprovar el Reglament de Règim Intern de la colla.    

A Neymar també li pagues tu

Ignacio Escolar

I a Ronaldo. I a Messi. I a Bale. Encara que no vagis al camp, encara que canviïs de canal quan apareix una pilota. Una part del sou que guanya Neymar surt de la teva butxaca, estimat contribuent. I també pagues als seus representants, entrenadors, intermediaris i altres fauna i flora del futbol espanyol, un espectacle que per al que vol és un negoci privat i, per al que no, un sector públic protegit pel vaporós concepte de l'«interès general». No parlo només del fitxatge de Neymar i el possible frau fiscal que investiga l'Audiència Nacional. També dels diners públics que les diferents administracions han regalat a aquest esport en el qual tan car ens surt ser potència mundial.
Alguns números. El deute amb Hisenda que acumulen entre tots els equips de primera i segona divisió suma 596 milions d'euros. Per comparar, és l'equivalent a 33 anys de l'actual pressupost del Govern per a les beques Erasmus, o el que gasta en deu anys el CNIO, el punter centre d'investigació espanyol contra el càncer, que està passant per un ERO. O el doble del que cobren durant un any els 15.000 investigadors i científics contractats pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, el CSIC. Només amb el que deu a Hisenda el futbol també es pagarien 12 anys de les qüestionades ajudes al cine espanyol.
Falten fons públics, però no per a la pilota. La Comissió Europea ha obert una investigació a Espanya per desviar diners dels contribuents als equips més importants del país. Europa qüestiona per què l'Estat permet que clubs com el Barcelona o el Reial Madrid no siguin societats anònimes esportives, com mana la llei. No és irrellevant, perquè implica avantatges fiscals: ara paguen el 25% en impostos, en lloc del 30% que haurien de pagar. Europa també investiga el pelotazo urbanístic protagonitzat pel Reial Madrid amb la permuta d'un terreny que l'ajuntament va valorar en 22,7 milions quan abans estava taxat en poc més de mig milió. La UE també pregunta per València, la zona zero del desastre espanyol, on els clubs de futbol són entitats sistèmiques, massa grans per caure, i han estat rescatats per l'arruïnada Generalitat Valenciana.
Europa, o algun jutjat, també hauria d'investigar els ruïnosos contractes de televisió que van regar de diner públic -tret de Telemadrid i de la fallida Caja Madrid- l'Atlètic d'Enrique Cerezo, el mateix senyor que apareix en la investigació de l'àtic d'Ignacio González. O quina necessitat tenia TV-3 de gastar 25 milions en cinc anys per anunciar-se a les samarretes del Barça i de l'Espanyol.
Igual que amb l'Església, no discuteixo sobre la fe verdadera dels qui adoren la pilota. Però, per favor, que el sou de Neymar l'hi paguin els creients, no jo.