dimecres, 29 de gener del 2014

L'exemple de Gamonal

Ignacio Escolar

El que ha passat al barri burgalès de Gamonal no és un atemptat terrorista, per molt que ho digui la relaxing alcaldessa de Ma-drid. No és una rendició de la democràcia davant la violència, per més que ho argumentin els qui no hi veuen més enllà del nas. No és vandalisme ni gamberrisme ni un «aquelarre veïnal», com ha assegurat al seu editorial un dels diaris de Burgos, El Correo, propietat d'un imputat en el cas Gürtel per corrupció. No és tampoc una victòria de la «santa inquisició autoproclamada progre», com publica el Diario de Burgos, propietat d'un altre constructor, Méndez Pozo, condemnat a la presó els anys 90 per corrupció i director d'obra del famós bulevard.
El que ha passat a Gamonal és la demostració que els veïns sempre guanyen quan estan units i tenen raó. És una altra prova que es pot, com ja va demostrar la PAH contra els desnonaments o la marea blanca contra la privatització de la sanitat. És un altre exemple que la manipulació informativa avui no cola com abans; que fins i tot a la vetusta Burgos la llibertat d'expressió ha deixat de ser un monopoli en mans d'aquells que poden pagar una impremta. Avui internet i les xarxes socials permeten que arribi la informació a llocs on fins ara manaven el silenci, la censura i l'omertà.
No és la violència
Gràcies a Gamonal, molts ciutadans han dit que ja n'hi ha prou. En una setmana, l'alcalde ha passat d'enviar les excavadores i els antiavalots a la seva rendició incondicional. Hi haurà qui creurà que ha estat per la violència, i no és veritat: els episodis violents van ser molt espectaculars per televisió, però anecdòtics. Els veïns van començar pel bulevard i volen continuar netejant la seva ciutat, constituïts en un moviment contra la corrupció. Tenen feina. L'Ajuntament de Burgos està gairebé arruïnat, amb un deute per habitant superior fins i tot al de Madrid. Durant dècades va ser la capital de província -només per darrere de Madrid, Barcelona i Sant Sebastià- amb la vivenda més cara d'Espanya, malgrat que està situada enmig d'un altiplà, sense límits orogràfics i gairebé sense augmentar la seva població. La festa s'ha acabat, i la factura la paguen els de sempre, aquells que no la van poder disfrutar.
La història de Burgos, amb els seus senyors del totxo i els seus dòcils alcaldes i mitjans de comunicació, és calcada a la de molts altres llocs del país, d'aquells on no passa mai res, fins que passa. Diu la vicepresidenta que el Govern no té por de les protestes perquè les dades macroeconòmiques van millor. Oblida una cosa: on més va baixar la prima de risc i més va pujar la borsa el 2013 no va ser a Espanya sinó a Grècia, aquell model de país.