divendres, 7 de març del 2014
EL PREMI AMPOSTA 2013 RECAU SOBRE LA COLLA CASTELLERA XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA
Feliciteu-nos! Els mitjans de comunicació
d’Amposta (Amposta Ràdio, Revista Amposta i d’altres publicacions gratuïtes
que s’editen a la capital del Montsià) ens han atorgat al Premi Amposta 2013 com a reconeixement d’haver estat l’associació que més repercussió
ha tingut als mitjans locals. El premi està patrocinat per l’Ajuntament.
Aquest matí m’ha trucat l’alcalde Manel
Ferré per a donar-me la primícia abans de fer-ho oficial i que es publiqués
als diferents mitjans de comunicació comarcals.
Tres han estat els finalistes: Filmsnòmades,
Assemblea Nacional Catalana (per l’organització de la Via Catalana i els
actes que van tenir lloc pels voltants del pont penjant i la colla castellera
Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.
Finalment, com us he anunciat la colla
castellera s’ha acabat emportant el premi i la menció especial per a l’ANC.
Recordo que aquest premi és el segon
que rebem després de l’Ebrelíders 2012 que ens va atorgar el grup de comunicació
propietari del Canal Terres de l’Ebre i el setmanari gratuït Més Ebre.
El premi es lliurarà dissabte 22 de març a les 19:00 h al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta.
El premi es lliurarà dissabte 22 de març a les 19:00 h al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta.
Per acabar dues coses:
Agrair als que han fet possible que se’ns
concedeixi el premi i, evidentment felicitar a tots els membres de la colla
castellera, veritables protagonistes dels èxits assolits durant aquest
any i escaig de vida que té Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.
La americanización de la Unión Europea
Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University
No hay plena conciencia en
amplios círculos progresistas de nuestro país de que lo que está pasando
en Europa es la “americanización de este continente”, resultado de la
generalización de políticas públicas de claro corte neoliberal que los
gobiernos europeos están aplicando e imponiendo a sus poblaciones,
siguiendo el mandato de la Troika, es decir, del Fondo Monetario
Internacional (FMI), de la Comisión Europea y del Banco Central Europeo.
Europa occidental era percibida internacionalmente como la Europa
social y la Europa democrática, punto de referencia de las fuerzas
progresistas que deseaban desarrollar el Estado del Bienestar a través
de procesos democráticos. Esta visión había tenido siempre un componente
de idealización. Ahora bien, había un componente de realidad, sobre
todo cuando se contrastaba con la experiencia en EEUU, donde el
capitalismo se manifiesta con toda su crudeza, con escasa protección
social y con una democracia sumamente limitada. Pues, bien, lo que está
ocurriendo en esta Europa social y democrática es la pérdida de su
identidad y peculiaridad, perdiendo su dimensión social y diluyendo su
compromiso democrático.
Veamos en primer lugar qué
está ocurriendo en EEUU. Y lo que aparece más rápidamente es la enorme
concentración de las rentas y riquezas en un grupo muy, pero que muy
pequeño de la población (que deriva sus rentas de la propiedad del
capital), a costa del empobrecimiento de todos los demás, es decir, de
la mayoría de la población, que obtiene sus rentas del trabajo.
Indicadores de ello son los siguientes:
1. El 1% de la población recibió el 95% de todo el crecimiento de las rentas generado durante el periodo 2009-2012.
2. El 60% de los puestos de
trabajo que han desaparecido durante la Gran Recesión eran buenos
puestos de trabajo, es decir, bien pagados, mientras que el 59% de los
nuevos puestos de trabajo son puestos de trabajo con salarios bajos. Es
decir, los puestos de trabajo con salarios bajos (y muy bajos) están
sustituyendo a los puestos de trabajo medianamente y/o bien pagados. En
2020 se calcula que casi la mitad de los puestos de trabajo tendrán
salarios bajos o muy bajos.
3. Los beneficios de las grandes corporaciones han alcanzado niveles record. Las financieras han sido las más beneficiadas.
4. Las rentas del capital han
subido, como porcentaje del PIB, como nunca antes habían subido,
mientras que las rentas del trabajo han bajado a porcentajes nunca
vistos antes.
5. Según los estudiosos más
respetados en el estudio de rentas en EEUU, Thomas Piketty y Emmanuel
Saez, durante los últimos treinta años (iniciándose en la era Reagan) el
porcentaje de las rentas que ha ido al 1% más rico de EEUU se ha
doblado (y el que ha ido al 0,1% se ha triplicado).
6. Esta concentración de las
rentas que proceden del capital en un sector muy minoritario de la
población se ha traducido en un crecimiento muy notable de su influencia
política y mediática, que se ha traducido en políticas públicas que le
han beneficiado enormemente. Las áreas de especial influencia han sido
las políticas fiscales y las áreas de desregulación del capital,
consiguiendo una gran desregulación en el manejo y utilización de este
capital.
7. Contribuyendo a este descenso masivo de las rentas derivadas del trabajo, está la estabilidad y descenso del salario mínimo.
8. La relación entre lo que
en EEUU se llama Corporate America (el 1% de la población) y la clase
política ha alcanzado niveles de complicidad nunca vistos antes en EEUU.
Dicha complicidad ha alcanzado tal nivel que la corrupción ha dejado de
definirse como tal. En realidad, la compra de políticos por parte de
empresas financieras, industriales o de servicios es legal, y no se
considera corrupción. De esta manera, uno de los sistemas políticos más
corruptos de la OCDE aparece como uno de los menos corruptos, pues la
compra de políticos no es ilegal y es una práctica común y generalizada
en EEUU.
Esta es la situación en EEUU,
donde el dominio del capital es casi absoluto, que está apareciendo
también en la Unión Europea, y muy en especial en los países del sur de
Europa (incluyendo España) donde las fuerzas progresistas son muy
débiles y están constantemente divididas.
*Artículo publicado por Vicenç Navarro en la revista digital SISTEMA, 14 de febrero de 2014dijous, 6 de març del 2014
CENTRISTES DE ‘PACOTILLA’
Des de que Adolfo Suárez va ocupar el centre
polític d’aquest país amb la Unió del Centre Democràtic (la UCD), es va
convertir en l’espai desitjats per la majoria del partits. Fins llavors només
havien existit les esquerres i les dretes, però era impensable que al bell mig
de tot plegat hi pogués haver-hi algú més.
Personalment sempre he pensat que ser de
centre és no ser ni chicha ni limoná ja m’enteneu) I possiblement aquest ha estat un dels grans
errors del PSOE ja que, mentre ha anat a la recerca dels vots més moderats s’ha
deixat pel camí practicar veritables polítiques progressistes, sobre tot en el
camp econòmic.
També els del PP s’han definit sovint com de
centre. Ara bé, l’experiència em diu que a la boca sé li pot fer dir de
tot, però una cosa ben diferent és que ho siguis en realitat. Crec recordar que
hi ha un passatge de la Bíblia on Crist diu: Pels seus actes els coneixereu.
Si ens fixem amb les polítiques que està
portant a terme el govern del PP (tampoc cal que ens fixem tant, ja que es
s’aprecia molt clarament), ens en donarem ràpidament que de ser centristes, ho
són de pacotilla.
Si fem una mica de memòria, recordarem que
després de la UCD, una vegada Suárez va estar apartat de la presidència, va
durar molt poc. De fet el mateix Suárez va crear el Centre Democràtic i
Social(CDS), però va tenir una vida molt exigua.
Després d’aquell invent amb gasosa, mai més a Espanya hi ha hagut un gran partit de
centre, encara que, amb tota seguretat, n’hi hagi cap que es puguin definir com
a tal. Per tant, tots els que havien estat càrrecs públics i orgànics, així com
els milions de votants, per força van d’haver de buscar refugi a d’altres
formacions.
Llavors va ser quan la majoria d’exministres i
alts càrrecs franquistes que se’n havien anat amb Suárez, es van reubicar al
seu espai natural: a l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Molts
pocs, recordo el cas de Francisco Fernández Ordóñez, van passar a militar al
PSOE.
Quan Fraga se’n va adonar que amb la seva AP
no faria res, la va refundar en el Partit Popular (PP) i, segurament, el final
d’aquesta història ja el teniu molt més fresc a la memòria.
Com he dit abans, el PP, per a desgràcia de la
majoria dels ciutadans d’aquest país, no és un partit de centre, ni tant sols
representen una dreta moderada. Diguem-ho clar i català, el PP, per la forma de
ser i actuar d’una bona part dels seus dirigents, està molt ancorat cap
l’extrema dreta, d’aquí que sembli que a Espanya hi hagin molt poca gent amb
aquesta ideologia, però creieu-me, de haberlos, haylos...
Però dintre del PP.
És evident l’enorme influència que exerceix
l’Església Catòlica espanyola, una de les més ultraconservadores del món, en
alguna de les polítiques del PP. El cas més evident és el de la reforma de la
llei de l’avortament, una de les més retrògrades que existeixen. Aquesta llei
representa un enorme retrocés en aquest aspecte ja que fins i tot la primera
que es va aprovar després de la mort del dictador, era molt més permissiva.
Alguns dels antics dirigents del partit i que
han anat perdent pistonada en els darrers temps, han creat Vox, un partit que,
segurament, no enganyarà ningú. Alguns dels polítics que s’han transvasat del
PP a Vox són l’Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja, considerats representants
de l’ala més dretana del PP.
Però a part d’aquests n’hi ha d’altres que, de
moment, s’han quedat al partit perquè ocupen càrrecs importants, però que, en
quan a sentiments dretans, res tenen que envejar als fugitius.
Em refereixo a Alberto Ruiz-Gallardón i al
propi Mariano Rajoy.
Mentre Alberto Ruiz-Gallardón havia de passar
per les urnes per a ser elegit, mostrava un tarannà moderat. Recordo que gent
del PP m’havien dit: Sóc del PP, però
moderat, en la línia de Ruiz-Gallardón. Osti
tu, menys mal! Si ell representa la moderació, què deuen de representar la
majoria dels seus correligionaris?
Però el cas més nou i, a la vegada més
cridaner, ha estat descobrir que Mariano Rajoy també és un extremista reprimit.
Molts ens varem assabentar dimarts mentre escoltaven la intervenció de
Rubalcaba durant el debat de l’Estat de la Nació. Corria l’any 1984, mentre
Rajoy era President de la Diputació de Pontevedra, el diari el Faro de Vigo va
publicar un article de l’ara President on parlava obertament de la diferència
de castes des del moment de la concepció. Pura i clarament un pensament
facciós.
Per tant, ara, saben això, no ens poden
estranyar les polítiques d’afavorir els rics, tan en educació, com en sanitat i
serveis socials i fins i tot en la reforma dels impostos que va anunciar al
Congrés amb bombo i platerets anirà
en aquesta línia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)