LES FOTOS DEL DIA 8-03-2014

Diari Ebre (l'edició de Diari de Tarragona per a les comarques del Sud) recull la notícia de l'atorgament del Premi Amposta a la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.

8 de Marzo – Día Internacional de la Mujer Trabajadora Clara Campoamor:”La Libertad se Aprende Ejerciéndola”

En agosto de 1910 se celebró en Copenhague la II Conferencia Internacional de Mujeres Socialistas. El objetivo de las mujeres que acudieron a la misma desde 17 países diferentes  era promover la igualdad de derechos, y en un primer plano el derecho al sufragio femenino. En este marco se proclamó el 8 de marzo como el Día Internacional de la Mujer Trabajadora.
 
Desde UGT creemos que tal día como hoy no podemos olvidar a la española que mejor representa la consecución del sufragio femenino en España y la lucha de la mujer trabajadora.
 

Clara Campoamor Rodríguez (Madrid, 12 de febrero de 1888 – Lausana, 30 de abril de 1972)

 
Clara Campoamor nació en el madrileño barrio de Malasaña en el seno de una familia obrera. Aunque la recordamos  como la abogada profesional que conseguiría el tan ansiado voto para la mujer,  sus inicios fueron duros, pues a corta edad queda huérfana de padre y debe dejar de estudiar para contribuir a la economía familiar.
 
Tras pasar por varios empleos y destinos a lo largo de la geografía española que le permitieron crecer intelectual y políticamente, en 1920 puede retomar sus estudios, y en 1924 se convierte con 36 años en una de las pocas abogadas españolas de la época.
 
Siempre se mostró contraria a la Dictadura de Primo de Rivera que en 1923 concedió el voto a la mujer aunque con notables excepciones, por lo que Clara declararía “La igualdad que la Dictadura quiso traer, era la igualdad de la nada”.
 
Al proclamarse la Segunda República, fue elegida diputada, pues aunque las mujeres no eran electoras, si eran elegibles.
 
Clara formó parte de los 21 diputados encargados de elaborar el proyecto de la Constitución más avanzada que ha conocido nuestro país, y desde esta posición defendió la no discriminación por razón de sexo, la igualdad jurídica de los hijos e hijas habidos dentro y fuera del matrimonio, el divorcio y el sufragio universal. Se alcanzaron todos estos logros salvo el voto femenino que  tuvo que debatirse en las Cortes.
 
La izquierda, con la excepción de un grupo de socialistas y algunos republicanos, no querían el voto femenino pues tenían la creencia de que la mujer estaba muy influenciada por la iglesia y que por tanto su voto favorecería a la derecha. Por eso, el Partido Radical Socialista puso frente a Clara a Victoria Kent, diputada contraria al voto de las mujeres. Tras el debate del que se considera que Campoamor salió  vencedora, se produjo la aprobación del sufragio femenino con el apoyo de la minoría de derechas, gran parte de los diputados del Partido Socialista y algunos republicanos.
 
Con el golpe de estado de julio de 1936 y la posterior dictadura franquista, Clara se vio abocada al exilio donde finalmente murió en Lausana en 1972.
 
Hoy nos encontramos ante una situación social, política y económica de claro  retroceso en el modelo democrático de relaciones laborales y derechos sociales, por eso desde la UGT queremos reafirmar nuestro compromiso con las políticas de igualdad entre mujeres y hombres y denunciar el fuerte impacto de género de los recortes presupuestarios.
 
La reforma laboral, la reforma educativa y el ataque frontal a los derechos en materia de salud sexual y reproductiva están provocando un fuerte retroceso legislativo e ideológico contrario al avance social en igualdad y diversidad. Son, en definitiva, políticas que demuestran que la igualdad no es una prioridad para el Gobierno.
 
Por todo esto desde la UGT hemos elaborado el manifiesto conjunto que os adjuntamos y queremos hacer un llamamiento a los ciudadanos a participar en los diferentes actos convocados  con motivo del 8 de marzo a lo largo de la geografía española.

Les mentides sobre ETA i l'11-M

Ignacio Escolar

Periodista

Una dècada després, l'exminer asturià que va vendre els explosius de l'11-M ha decidit confessar la seva culpabilitat i admetre que va mentir. «Implicar ETA en l'11-M va ser una tonteria. Ho vaig dir per generar confusió», assegura Antonio Trashorras en una entrevista a El Confidencial, on el condemnat a 34.715 anys de presó desmunta aquella teoria de la conspiració que ell mateix va ajudar a aixecar. «Deia una versió, en deixava anar una altra… A més, em divertia fer-ho. No era conscient de les conseqüències». És el mateix Trashorras que fa uns anys, en una conversa a la presó amb els seus pares, va confessar: «Mentre El Mundo pagui, jo els explico la guerra civil».
La paraula de Trashorras no val gaire, ja porta vuit versions sobre l'11-M. Però és la primera vegada que els fets provats en el judici coincideixen amb la seva explicació. ETA només va estar en l'11-M en la imaginació d'alguns i en les fabulacions amb què El Mundo va voler tapar les vergonyes d'Aznar i el PP; les seves mentides a les víctimes en una estratègia menyspreable amb què van intentar qüestionar la legitimitat d'aquelles eleccions que van portar Rajoy a l'oposició. El PP va arribar a presentar durant la legislatura 2004-2008 centenars de preguntes al Parlament relacionant ETA amb l'11-M amb evidències tan poc sòlides com un desodorant per a peus, una cinta de l'Orquesta Mondragón o les «tonteries» de Trashorras.
El setembre del 2006, el llavors director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, va dedicar tres portades consecutives, les tres a cinc columnes, a una entrevista amb el venedor de dinamita que avui reconeix que va mentir. «Sóc la víctima d'un cop d'Estat encobert». «La Policia em va oferir diners i un pis perquè incriminés Zugam i el Tunecino». «Jamal tenia contactes amb ETA», deia Trashorras, i ho repetia El Mundo en la seva primera plana donant credibilitat a les seves mentides.
Aquell mateix 2006, a l'abril, la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya (FAPE) va concedir un dels seus premis anuals a Ramírez. El director d'El Mundo va presentar després el guardó com un reconeixement a la seva investigació de l'11-M, un serial de «forats negres» que va arrencar als 39 dies de l'atemptat. Aquest any, un dels guanyadors dels premis de la FAPE ha estat Jordi Évole i he sentit a alguns periodistes comentar que, si s'hagués decidit després de la polèmica pel seu fals documental sobre el 23-F, probablement no hauria guanyat. Segons sembla, hi ha qui considera més ofensiva per a la virtut del periodisme la ficció d'Évole -un joc que als 50 minuts explicava la veritat- que manipular durant anys el que va passar l'11-M.
Una dècada després, Trashorras demana perdó a les víctimes. ¿I Pedro J. Ramírez? ¿Demanarà perdó algun dia?

NÚMEROS CANTEN (I FETS TAMBÉ)

Números canten és una frase feta que, evidentment, no vol dir que estan entonant una cançó, sinó que posen al descobert una evidència.  

Això és així sempre que els números es facin en rigor per professionals experts i, a poder ser independents. Polítics, abstenir-se!

Si posem les matemàtiques o l’economia en mans dels polítics, malament anem!

Dos proves evidents i clarificadores.

La Junta d’Andalusia ha publicat el seu estudi sobre les balances fiscals espanyoles. Conclusió: Extremadura és l’autonomia més perjudicada i Catalunya la millor tractada.

Els estudis seran més complerts i fiables quantes més dades s’hagin tingut en compte a l’hora de realitzar-lo. Ara bé, si comencem a prendre dades d’aquí i d’allí o apartar les que no ens interessen, evidentment el resultat de l’estudi és inexacte per usar una paraula suau. En el cas que ens ocupa, a part de ser erroni voluntàriament, és demagògic, ja que no diuen la veritat per a buscar el propi benefici o, en aquest cas, enganyar els ciutadans d’Extremadura i a tots aquells que són obertament catalanofòbics.  

Per a poder demostrar que Catalunya ha estat la comunitat autònoma millor tractada s’han sumat les inversions fetes per l’estat a Catalunya, més les transferències corrents (subvencions), però també els préstecs que s’hauran de tornar amb els interessos corresponents.

Per a que m’entengueu us posaré un exemple. Imagineu que teniu una nòmina de 30.000 euros anuals, que us compreu un cotxe que us costa 25.000 euros i a l’hora de fer la renda, els vostres ingressos són de 55.000 euros. I, a sobre, no us podeu descomptar ni els interessos que pagueu al banc.

El segon cas ens ve il·lustrat pel Honorable Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Andreu Mas-Colell. Per a justificar (encara més) la necessitat d’instal·lar Barcelona World a Tarragona va donar la següent explicació. Durant el mes de febrer va baixar el nombre d’aturats a Catalunya. Van baixar a Barcelona, Girona i Lleida, però no a Tarragona que va seguir perdent ocupació. La instal·lació del complex de casinos crearà ocupació a Tarragona que és el que li fa falta. Quanta bondat! Com a ebrenc m’agradaria que tinguessin la mateixa consideració cap el nostre territori. Però la història i les hemeroteques ens demostren que no ha estat així. Bona prova la tenim en el parc temàtic de Port Aventura. Abans d’acordar l’emplaçament definitiu es va parlar de posar-se al terme municipal de l’Ametlla de Mar. Segur que quan aneu cap a Tarragona (ja sigui en autopista o nacional) us heu fixat la gran extensió que hi ha de terra erma abans d’arribar al coll de Balaguer. Fa dècades s’hi va construir el primer circuit permanent de Catalunya: el de Calafat. Però quan es va decidir construir un gran circuit com és el de Montmeló, tampoc es va optar per fer-se a les Terres de l’Ebre.

Ha quedat clar?