dijous, 1 de maig del 2014

LA IMPORTÀNCIA DE SER EL POBLE MÉS PETIT



Quin és el poble més petit de Catalunya? Suposo que sabeu que és Sant Jaume de Frontanyà.
Però si us pregunto quin és el segon poble més petit, imagino que no teniu ni idea. Ni jo tampoc! Ni dels tercer, ni del quart...
Aquest petit poble del Berguedà d’uns 25 habitants va començar a ser conegut als confins de Catalunya quan el President Maragall hi va anar per anunciar que promouria un nou Estatut. I no fa gaires dies, amb motiu de la celebració del 25 aniversari del programa Comarques de TV3, l’equip de realització es va desplaçar fins allí per a emetre el programa.
Normalment els petits pobles de Catalunya són els grans oblidats. Ningú se’n recorda d’ells per a res degut a la poca importància demogràfica que tenen que és el mateix que dir que aporten pocs vots.  
És per això que quan algú se’n recorda d’ells és per agrair-ho. Per exemple el programa el Foraster de Quim Masferrer que, en aquesta segona temporada segueix visitant pobles de Catalunya de menys de 1.000 habitants. Si a la primera temporada va visitar Benifallet i la EMD dels Muntells, aquesta vegada, un dels pobles que hi sortiran serà Godall durant el Carnavals.
Però està clar que si no són els mateixos pobles els que s’espavilen i miren de fer alguna cosa amb prou força per a guanyar-se el dret d’acaparar els mitjans informatius.
A la comarca del Montsià hi tenim diversos exemples. La Galera, amb Argila, la fira de la Terrissa que aquest anys arriba ja a la XXI edició i per tant cal considerar-ho con un certament totalment consolidat. Els Mas de Barberans amb la Fira de les Fibres Vegetals, centrades amb la llata que es fa del margalló, també ha aconseguit situar el poble al mapa firal català. Godall, amb la de l’Oli i l’Espàrrec també lluita per a donar-se a conèixer...
Però el que està clar és que ningú dóna res gratuïtament i han de ser els propis veïns amb la col·laboració dels ajuntaments i el recolzament d’altres organismes com els consells comarcals i diputacions els que tenen que treballar anys rere any per a no perdre empenta.
Imagino que els més grans recordareu una cançó de Cristina y los Stop que deia: El turista un millón novecientos noventa y nueva mil novecientos noventa y nueve...  I és que mentre el turista 1 milió es va emportar tot el reconeixement, l’anterior i el posterior no van sortir de l’anonimat.
A Sant Jaume de Frontanyà, se’l coneix per ser el poble més petit de Catalunya, però ningú sap la llista de pobles que el segueixen, com per exemple Freginals, el més petit del Montsià que, potser no té capacitat per organitzar una fira, però tenen un centre d’interpretació sobre la Serra del Montsià per intentar donar a conèixer tot aquell indret. 


CARTA OBERTA AL SR FERRAN BEL, ALCALDE DE TORTOSA


(Enviada a diversos diaris, setmanaris i revistes) 


Sr Alcalde, 
 
Em van dir que la policia local de Tortosa sancionava els vehicles mal aparcats a la zona de l’Hospital Verge de la Cinta. M’ho va confirmar un veí d’Amposta que va ser multat quan va portar el seu pare vell i malalt a consultes externes de dit hospital.  
Però la meva sorpresa va ser comprovar que, efectivament, s’havien suprimit gran quantitat d’aparcaments al llarg del carrer d’accés (des de la carretera Simpàtica fins la Residència) sense disposar de cap alternativa.
Em dirà vostè que els cotxes s’aparcaven amb una roda sobre la vorera, la qual cosa no està permesa, però, des del meu punt de vista no calia pintar una ratlla groga que impedeix fins i tot aturar-se. Si és com avís, em sembla correcte, però no cal reiterar una norma de transit que ja es coneguda.
Els usuaris de l’Hospital (ja siguin malalts, acompanyants o visitants) esperen, Sr Alcalde, alternatives. Miri, no tothom hi pot arribar en transport públic, en primer lloc perquè es tracta d’una línia urbana i en segon lloc, perquè és insuficient. Si una persona està malalta, com menys trasbals pateix, millor. La conclusió és que el mitjà de transport més pràctic és el cotxe particular  (i més si es viu fora de Tortosa) ja que no tothom té dret a disposar d’una ambulància o taxi.
També li he de dir que hi ha mancança de places reservades a minusvàlids. La passada setmana, tot hi portar la targeta d’un familiar a qui sé li havia de fer una revisió a la vista, no en vaig trobar i em va tocar aparcar a la urbanització que hi ha a l’altre costat, no sense haver-hi donat abans un parell de voltes.  
Vostè, Sr Alcalde, com a bon polític que és, coneix perfectament que la majoria dels que arriben amb cotxe particular venen de fora i no el poden castigar a les urnes. De poder-ho fer, potser s’ho hagués pensat dues vegades abans prendre una mesura tant impopular com la que ha pres el seu equip de govern. 

Diari de Tarragona.  

dimecres, 30 d’abril del 2014

FLEXIBILITAT



El president de la patronal catalana Foment del Treball, Gay de Montellà, va dir que els sous no havien de baixar més, però, en canvi, demanava flexibilitat.  Flexibilitat en què senyor Gay?
Primer que res, fixem-nos en el que diu el diccionari sobre la paraula flexibilitat: La flexibilitat és la capacitat que posseeix un objecte o sistema d'adaptar-se a una nova situació. També es designa flexibilitat com la qualitat del que és flexible, i aquesta com la capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense trencar-se. El terme té aplicació en diversos àmbits lingüístics.
El cert és que amb els antecedents que tenim és difícil relacionar les paraules del president de la patronal catalana amb les definicions del diccionari. Ara bé, per lògica, si un empresari demana flexibilitat, s’ha de referir concretament a la flexibilitat laboral i això, coneixent com conec els empresaris, vol acabar dient acomiadament lliure i gratuït.
Dilluns, Pepa Bueno, en el seu editorial diari a la Cadena SER va parlar, precisament d’ocupació y va anunciar que dimarts sortiria l’enquesta sobre l’EPA, es a dir, sobre la població activa. Unes enquestes que només serveixen per donar percentatges d’ocupació (o d’atur) però que t’aporten molt poques dades. Per primer cop, aquesta vegada s’utilitzaran uns altres paràmetres que permetrà reduir ni que sigui unes dècimes el percentatge d’aturats d’aquest país. Però Pepa Bueno va incidir que si els empresaris volen assolir el nivell de negoci que tenien abans de la crisi, també haurien de pensar en retornar els treballadors la mateixa qualitat d’ocupació.
Però des del món empresarial es reclama una vegada més caminar cap a una ocupació cada cop més precària i de menys qualitat i, evidentment amb sous molt més baixos.
Dijous serà el Primer de Maig, el dia Internacional del Treball. Un cop més els sindicats (potser no tots, Manos Limpias segurament no ho farà) convocaran actes entre els quals, destacaran les manifestacions a les grans ciutats (Madrid i Barcelona principalment) Un cop més les xifres de participants oscil·laran segons sigui qui en faci el recompte. Un cop més acudiran a la manifestació aquells treballadors més sensibilitzats i menys cansats. Perquè els aturats i els que estan en precari i que haurien d’abanderar la manifestació, el més normal és que es quedin a casa i se’n assabentin per la televisió.
Un dels conceptes que més s’escoltarà és el d’unitat sindical. Però quants anys ho portem escoltant? Per què encara no s’han unit (al menys els considerats de classe)? Fixeu-vos. A l’àmbit de Tarragona de l’Agència Tributària hi tenen representació els següents sindicats: UGT, CC.OO., CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA (corporativista) i una associació professional d’Inspectors d’Hisenda. Però a l’àmbit espanyol encara n’hi ha al menys un altre de corporativista l’UCESHA.  
Hi ha una desafecció entre els sindicats tradicionals i els treballadors, això és innegable i això és el que em passa a mi. Considero que les centrals sindicals (UGT i CC.OO.) no estant fent el que caldria per plantar cara al govern i a la patronal (que en situacions com l’actual van de la ma)
Fa mesos que anuncien una tardor calenta i passa la tardor i anuncien una primavera calenta i passa al primavera...  
I si això és així és perquè temen un gran fracàs de convocatòria. Per tant, he de pensar que ni sóc l’únic que estic cansat, ni sóc l’únic que estic desmotivat, ni sóc l’únic que estic contrariat per com s’estan fent les coses.
Els dirigents (tots) s’haurien de replantejar si els seus mètodes són els més adients per conduir el sindicalisme d’aquest país en ple segle XXI.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL MAS DE BARBERANS