La següent etapa era Dubrovnik. Després
d’Split ja no hi ha autopista i, per tant, s’ha de circular per l’única
carretera que va cap al S seguint la línia de la costa. Si alguna vegada
feu aquest recorregut, penseu que haureu de passar durant uns quilòmetres
per territori de Bòsnia-Herzegovina que, a diferència de Croàcia no pertany
a la Unió Europea i, per tant, cal portar passaport.
A la sortida de Croàcia, els únics policies
eren d’aquell país i, en veure els nostres passaports espanyols, el policia
de la garita no es va poder estar i ens va parlar del Madrid, del Barça,
del Atlètic...
Albert va voler para a un petit poblet
costaner per a que poguéssim dir que havíem estat en territori bosnià.
Era diumenge, però no s’hi veia cap
activitat especial. Uns clients del bar on varem seure a prendre alguna
cosa (i que es van declarar del Madrid), ens varen tornar a recordar
la victòria dels blancs de la nit anterior, però al final tots quedarem
amics i ens van convidar a prendre una altra cosa.
Al anar a pagar la primera consumició
ens en adonarem que no portàvem moneda del país i preguntarem si podíem
pagar en Euros. Però como no portàvem solt i el canvi ens el haurien tornat
en marcs del país. Al final ens varen acceptar Kuna croata.
Reemprenguérem el viatge i a pocs kilòmetres
un altre cop varem de tornar a passar el tràmit fronterer. I, una altra
vegada, la policia tornava s ser únicament croata. En aquesta segona duana,
el policia es va limitar a veure la nacionalitat dels passaports i, sense
obrir-los, ens els va tornar indicant que podíem seguir.
En arribar a una nova destinació, la
tasca més complicada era aparcar i trobar el lloc on ens havíem d’allotjar.
Aconseguírem aparcar, però lluny de la nostra destinació. En voler
sortir, algú ens va tocar el clàxon i va passar a tota velocitat. Era un
cotxe de policia, darrera un altre i, tot seguit una comitiva on anaven
7 o 8 cotxes més i els dos últims tornaven a ser de la policia, van passar
a tota velocitat. Aquest fet va produir un gran embús, ja que tots els
cotxes de la comitiva van aparcar al costat d’un hotel de 5 estrelles.
Quan varem passar per aquell lloc vaig poder veure que un dels cotxes portava
uns banderins a la part davantera. No hi havia dubte: era una persona important.
Jo vaig apostar pel President de Croàcia, però no poguérem confirmar els
fets.
Minuts més tard varem deixar el cotxe
a un aparcament situat al costat de la muralla Est de la ciutat que, al
ser diumenge no es pagava, però calia esperar a l’entrada a que sortís
algun cotxe aparcat. D’haver-ho sabut, per allí mateix podríem haver arribat
a l’apartament, però donarem la volta i entràrem per la porta Sud.
Dubrovnik es pot comparar amb Peníscola:
al costat del mar, envoltada de muralles. Ser destinació de creuers l’ha
convertit en un referent turístic de primer ordre.
Certament té edificis notoris i poder
recórrer el perímetre de la ciutat per la muralla li dóna un plus afegit.
Des de la muralla s’observen les teulades de les cases i crida l’atenció
de que la majoria siguin noves. Aquest fet té una fàcil explicació: durant
la guerra dels Balcans, el 70% de les cases van ser destruïdes pels bombardejos
dels exercits iugoslaus, serbis i montenegrins, tal com s’explica a un
panell situat a l’entrada de la població per l porta Est.