ACTITUDS DELS DIRIGENTS DE LA FIFA

El cert és que es fa difícil comprendre algunes decisions que la FIFA ha pres recentment.

Em refereixo a l’atorgament de la Pilota d’Or del Mundial del Brasil 2014 a Leo Messi que, tot i fer alguns partits acceptables (sobre tot els primers), va estat molt lluny de mostrar la millor imatge del qui ha estat considerat 4 vegades consecutives el millor jugador del món.

En canvi al jugador del Mònaco, el colombià James Rodríguez, no sé li ha fet cap tipus de reconeixement tot i ser un dels millors jugadors del mundial i el màxim golejador.  El cert és que molts pocs ho entenen (si és que ho entén algú)

I què dir del que sé li està fent a Luis Suárez, el nou fitxatge del Barça? Què el castiguin sense jugar no sé quants de mesos, no em sembla malament. El tio és reincident per dos cops i per tant, sé li ha d’aplicar la normativa amb tot el seu pes. Però d’aquí que ni el deixen entrenar ni tan sols que el teu nou equip et pugui presentar, simplement em sembla un autèntic despropòsit.

Montes veus clamen per un canvi del màxim estament del futbol. Jo crec, senzillament, que les seves encarcarades actituds estan en vies de semblar-se a les de l’Església Catòlica.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CAMP DE VOL D'ULLDECONA

 

 

L'AMPOSTA DESCONEGUDA. L'ESGLÉSIA DEL GRAU

D’ALLÀ I D’AQUÍ

Diumenge passat, el PSOE va celebrar eleccions per a escollir el seu secretari general. Entre els tres candidats, Eduardo Madina, José Antonio Pérez-Tapias i Pedro Sánchez, la militància va decidir que fos aquest últim qui liderés els destins del partit en els propers anys, en gran part gràcies al suport de la principal federació socialista: l’andalusa.

Pedro Sánchez és madrileny i es diu d’ell que li agrada el bàsquet. El que encara no ha transcendit (o al menys jo no he llegit), si és madridista com el seu antecessor Alfredo Pérez Rubalcaba. El que si sembla és que és de classe humil, ja que una bona part dels Sánchez són originaris d’Andalusia, Extremadura i d’altres zones d’Espanya, d’on un dia van haver d’emigrar per a poder guanyar-se les garrofes.

Els socialistes catalans, tradicionalment, hem acabat acceptant (sovint amb simpatia) tots els líders que ha tingut el PSOE. Des del restabliment de la democràcia, recordem-ho, Felipe González, Joaquín Almunia, José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubacaba i, finalment Pedro Sánchez.

En canvi, des de les Espanyes, sempre s’ha vist amb moltes reticències que un català pogués ocupar el càrrec de més responsabilitat del partit. Només cal recordar que li va passar a Josep Borrell quan aspirava a la secretaria general davant de Joaquín Almunia (basc) o Carme Chacón sempre que s’ha postulat per al càrrec.

Respecte a les eleccions de diumenge, he llegit algun comentari amb més o menys els següents termes:

-Si els socialistes catalans afirmen que el PSC i el PSOE són partits diferents, perquè diumenge van votar un candidat del PSOE?

En canvi jo sempre m’he preguntat una altra cosa: Si partits com ERC no volen reconèixer les institucions espanyoles, perquè es presenten a les eleccions generals?

Des del meu punt de vista tan incongruent és el que opinen en els termes de la primera pregunta, com el que opino jo. El que passa és que normalment és més fàcil veure els defectes dels altres que no els propis.

També vaig llegir un altre comentari on es posava en dubte la democràcia interna del PSC perquè Iceta havia nomenat president del partit a l’Àngel Ros.

Quan s’opina sobre els altres (i normalment es fa de forma maliciosa), el primer que demanaria és una mica de rigor i objectivitat i fins i tot, si és necessari, una mica de documentació. Tant al PSOE com al PSC, la figura de president, a diferència d’altres partits com CDC o ERC, és purament testimonial i honorífica. De totes formes, això no vol dir que es pugi aspirar a ocupar càrrecs institucionals. Recordem per exemple que Pasqual Maragall va ser el president del PSC i a la vegada President de la Generalitat.