Matar el missatger. Recordeu
que us deia l’altre dia? Què els qui tenen la culpa d’una cosa busquen la més
mínima oportunitat per a culpar a l’opinió pública o a qui sigui per a mirar de
que siguin els altres els que sé sentin culpables. El número 2 sempre va
després del numero 1. Si no passés el fet, no hi hauria opinió contrària.
Estic parlant (un dia més) del cas de la
cooperativa d’Ulldecona. Ara resulta que el
secretari té ganes de parlar amb mi per a dir-me que tot el que explico és fals.
No només el meu informant (d’absoluta confiança) m’ha assegurat que el que poso
és la veritat que ell mateix em va explicar, sinó que d’altres persones que
també ho van llegir m’han assegurat que, efectivament, el que explico és cert.
El curiós del cas és que jo, en cap cas
menciono al secretari. De fet, avui és el primer dia que ho faig. Però és que a
part de no mencionar-lo, tampoc deixo entreveure que la seva gestió fos
incorrecta ni res que s’hi assembli. Paradoxalment, el secretari i el president
estan enfrontats fins el punt de que s’està mirant de tirar fora el secretari al preu que sigui... I, al meu escrit,
si alguna acció incorrecta explico, va ser obra del president. Difícil d’entendre, veritat?
És més, una publicació digital de les nostres
terres (aguaita.cat) va informar amb pèls i senyals tot l’enrenou que va portar
a la cooperativa d’Ulldecona a l’estat actual. Va ser un treball periodístic,
rigorós i mol complert. Ells són professionals, jo no. No sé que pensarà el secretari
de tot el que ha publicat l’Aguaita, fins i tot una carta que va circular per
Ulldecona que no deixava al secretari, precisament, en un bon lloc.
El que passa és que a ningú ens agrada rebre
crítiques i quan ocupem càrrecs o simplement pels fets de la nostra vida
privada, correm el risc de que se’ns critiqui. Però l’argument més feble que es
pot usar en contra d’algú és dir: això no és veritat, no saps el que dius. Quan
un pensa que l’altre s’equivoca, s’ha d’argumentar l’exposició amb motius
consistents. I sinó és així, qui va errat és l’altre, per molt que ho vulgui
camuflar amb excuses de mal pagador i
mitges veritats.
Taler
de castells. A part de la pluja, sembla ser que els
astres es van alinear:
Associació: Surt al castell.
Lloc: el recinte del castell d’Amposta.
Entitat col·laboradora: colla castellera
Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.
Tal com informa avui el Diari Ebre (ja sabeu,
Diari de Tarragona), la pluja no va ser obstacle per a que la colla castellera
del Delta (i rodalies) portés a terme un taller de castells amb una afluència
de públic que els bous haurien volgut (una mica exagerat, però molt gent) Sobre
tot gent francesa que es van animar a fer de segons. En acabar el taller es va fer l’assaig que la colla ve gent
els dimarts des de fa aproximadament 1 mes i mig.
Restaurants. Segurament
recordareu que l’altre dia us deia que no tornaríem més al restaurant las Cinco
Villas de Barcelona per un servei deficient. Avui hem anat al del costat. No
recordo el nom, però tots dos es troben a la ronda del General Mitre. Ja hem
començat malament, perquè ens han dit que no hi havia llum en tot el carrer i
no ens podien servir tapes calentes. Hem demanat unes olives i unes anxoves,
amb una cervesa i una aigua. El got de l’aigua i la cervesa estaven bruts (jo
crec que de marro de cafè) Ratlla i creu.
A l’hora de dinar hem anat a l’esplanada de la catedral al Cafè de Víctor. Molt
normalet, però la meva dona m’ha dit que tampoc no hi tornaríem. Encara
conserven una foto del propietari amb el Jordi
i la Marta. Cal dir també que n’hi havia més, com per exemple una amb
l’alcalde Hereu. Però al menys que sé sàpiga, aquest no ha robat mai res... No
com l’altre.
Anit a Amposta tampoc varem tenir sort. Com
que el recinte del castell on l’associació fa sopars que pots anar degustant
mentre s’hi fa algun espectacle, estava ple, varem optar per anar a un dels
bars més coneguts: l’Entre pa i pa. Varem demanar uns entrepans, unes cerveses,
unes patates maltractades (semblants
a les braves però amb una mica de xistorra)
i unes olives. Ens van treure les cerveses i els entrepans, les patates després
de reclamar-les i les olives ens les van cobrar sense treure. Evidentment ens
les van descomptar després de queixar-nos. Per acabar-ho d’adobar, a l’hora del
canvi, ens van tornar un euro menys que, per suposat, també varem reclamar. Patètic. També els hi hem fet la ratlla i la creu.