LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 17-08-2014

Sembla ser que des de que no estic a l'ajuntament ja no es retiren els pocs símbols feixistes que encara queden pel poble. 
Després de veure'n una al carrer del Grau, fa uns dies en vaig veure un altra al carrer Enric Granados, molt a prop del Parc.
La iniciativa de retirar-los hauria de sortir dels propis propietaris dels immobles.  

El 'cas Pujol'

JOSEP FONTANA

Historiador

No ens n'hem de sorprendre: la corrupció política ha avançat molt a Espanya els últims anys

El descobriment de les malifetes econòmiques de la família Pujol ha produït una lògica consternació a Catalunya, sobretot entre els que sentien respecte per la gestió que Jordi Pujol va desenvolupar al capdavant de la Generalitat durant 23 anys. Encara que la veritat és que la societat catalana en té una gran part de culpa per haver tancat els ulls davant indicis anteriors del que ara apareix a la llum, i molt en especial després del cas Palau de la Música, que va posar al descobert la trama de mentides i complicitats en què s'assentava la nostra vida pública.

EL que no és tan lògic és l'efecte que ha produït la notícia a la resta d'Espanya si ens guiem pel que s'ha llegit i sentit als mitjans de comunicació. Les tertúlies, sobretot, han estat preses d'una espècie d'al·lucinació col·lectiva: ara estava clar que les queixes sobre un finançament insuficient eren errònies; els diners que segueixen faltant per mantenir escoles i hospitals a Catalunya són els que s'ha emportat la família Pujol. I a això s'afegeix la convicció que, després d'aquest desengany sobre la naturalesa del nacionalisme, es pot esperar que els catalans es deixin de tonteries i tornin a la cleda, començant amb una campanya d'educació en l'art de la tauromàquia, d'acord amb el consell d'Esperanza Aguirre, que sosté que «els toros simbolitzen millor que res l'essència mateixa del nostre ésser espanyol».

El que resulta inacceptable, en canvi, és la sorpresa que molts mostren davant aquest episodi, no sé si per ingenuïtat o per hipocresia, com si es tractés d'una cosa excepcional. Perquè no s'ha d'oblidar que segons l'últim llistat de Transparency International, que correspon al 2013, Espanya figura en el número 40, entre Polònia i Cap Verd, en el rànquing invers de la corrupció. Això implica un notable agreujament des del 2008, quan figurava en el 28, i és una mostra palpable que no només som un país corrupte, sinó que seguim avançant fermament per aquest camí.

Només caldria que els escandalitzats es preguntessin d'on han sortit les fortunes que avui disfruten vells dirigents que van estar molts anys al capdavant del poder (o d'on en va sortir una altra que The New York Times avaluava en 2.300 milions de dòlars). Vaig tenir un amic, Ernest Lluch, que quan va acabar la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat va rebre propostes per integrar-se en consells d'administració d'empreses farmacèutiques. Ernest les va rebutjar, va tornar a la seva feina a la universitat i va preferir viure modestament. Però el seu ha estat un cas excepcional. El fenomen de la porta giratòria, que condueix els polítics cessants a llocs ben remunerats en consells d'administració en pagament pels serveis prestats i també com a avançament dels que seguiran prestant, és un fet habitual entre nosaltres.

És ben conegut el cas del dokken kokka o estat de construcció del Japó, nom amb què es denomina l'època en què els polítics van invertir els recursos del país en encàrrecs a les companyies constructores i van cobrir el Japó de ciment (es van construir 97 aeroports i es va obligar Japan Airlines a volar en tots; i això va arruïnar la companyia). Els polítics canalitzaven la despesa pública cap a empreses que els asseguraven, a més a més de beneficis immediats, un sucós retir als seus consells d'administració. El resultat han estat 20 anys d'estancament de l'economia japonesa.

A Espanya, 32 anys de govern monopolitzat per dos partits que s'alternen («els dos grans partits», com diu Soraya Sáenz de Santamaría quan exhorta els socialistes a complir la seva part) han tingut com a resultat la consolidació d'una estructura política corrompuda de dalt a baix, des de les hisendes dels municipis fins al cim d'un Govern en què els partits es financen amb crèdits bancaris compensats amb ajudes i tolerància, i donacions d'empreses beneficiades per contractes que es liquiden per sobre del valor pel qual es van concedir.

Les conseqüències les estem pagant en forma d'un descens generalitzat del nostre nivell de vida, amb atur crònic, salaris baixos i feina flexible, i amb la pèrdua progressiva d'uns serveis socials en vies de privatització, en una situació que empitjora en la mateixa mesura que se'ns segueixen arrabassant aquells drets que ens permetrien exercir algun control, incloent-hi el de la protesta pública (el pròxim assalt tindrà per objecte assegurar-se el domini dels ajuntaments).

Així que, si el cas Pujol els ha escandalitzat, comencin a mirar al seu voltant, perquè aquí hi ha abundants exemplars de la mateixa fauna, i molt pitjors, com els responsables de l'estafa de les preferents, que segueixen prosperant gràcies a la nostra tolerància col·lectiva.

LA FOTO DEL DIA 16-08-2014. LA COLLA CASTELLERA XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

DIARI DE L’AGOST. DISSABTE 15

 Costums i tradicions. Em dóna igual si em critiqueu. En 8 anys de regidor mai vaig assistir a cap acte religiós. Ni tan sols a la ofrena a la Mare de Déu de l’Assumpció, la patrona d’Amposta. Tampoc mai m’havia apropat a veure la ofrena ni que fos per curiositat. Ahir, no és que hi anéssim, simplement ens varem trobar amb la gent a la sortida de missa. La sorpresa va ser majúscula, tant per a la meva dona (ampostina de tota la vida), com per a mi que només porto 25 anys. Pels carrers Sant Josep i Grau (tots dos perpendiculars al carrer Major, que és el que porta a l’arxiprestal d’Amposta) hi anaven un bon grapat de manoles. Sabeu que són les manoles? Dones amb mantellina i peineta. Una tradició (que voleu que us digui) molt més espanyola que catalana.

A l’ofrena també hi van cavalls amb els seus corresponents genets (evidentment) vestits als més pur estil de domador, d’aquells que normalment veiem a la televisió quan sortien festes tradicionals andaluses... En fi. Després tots som catalans i tots volem votar el 9-N. Jo crec que seria bo tornar a escoltar la cançó de la Trinca els Tres mosqueters que si bé anava de nouvinguts a Catalunya que al cop de poc temps sé sentien catalans, es podria adaptar amb unes petites modificacions de la lletra als temps actuals. Llavors potser molts se'n adonarien el molt que han canviat en els darrers anys.

https://www.youtube.com/watch?v=uJc8NcVwRvg

Concert del Gitano Blanc. Es podria dir que ha estat l’únic acte que he assistit en totes les festes d’Amposta 2014. També vaig assistir al taller casteller que els Xiqüelos i Xiqüeles del Delta van fer al marc de les festes alternatives de Sortim al Castell, però aquest no compta, cert?

La banda de l’Andreu Carranza ens va amenitzar amb un gran concert ple de rumbes, boleros i altres estils musicals, amb lletres que sempre tenien que veure amb la nostra terra, sobre tot a la Comarca de la Ribera d’Ebre, ja que la majoria dels músics té que veure amb Flix.

Llàstima que el lloc escollit per a fer el concert no va ser el millor. L’acústica de la plaça del Mercat és prou deficient per a que algunes paraules s’escapessin i no acabessis d’entendre bé la lletra de les cançons. Potser per això la gent més gran (la majoria de 75 anys cap amunt) anaven abandonant poc a poc el concert. Ara bé, els que allí ens varem quedar, no sé si dir incondicionals del Gitano Blanc, però si coneixedors de la trajectòria artística del grup riberenc. Els vaig veure amb ganes de passar-ho bé i atenen a les peticions dels músics quan se’ls hi demanava que col·laboressin fent palmes o cantant les tonades.

Per cert, a la dreta de l’escenari hi havia una taula on estaven asseguts l’alcalde, la regidora de festes i d’altres regidors i acompanyants. Ni rastre de la primera dama.

En acabar el concert vaig anar a saludar a l’Andreu (recordareu que li vaig fer una entrevista) i després encara vaig estar per allí un moment abans d’anar a fer un mos a un establiment de la zona. L’alcalde continuava allí. No se’l veia amb ganes de tornar a casa a retrobar-se amb la seva muller malaltona...

Diada Castellera a la Sénia. Igual com l’any passat, la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta hem estat els encarregats d’obrir les festes majors de la Sénia 2014. Encara que l’actuació no ha estat tan brillant com hauríem volgut, la colla s’ha divertit força. De fet només hem descarregat el pd4 de benvinguda i hem carregat el pd4 de comiat (ha caigut quan estava baixant l’enxaneta) També hem fet una torre de 5, però aquest castell no puntua perquè no arriba a 6. El 4d6, tot i intentar-lo dues vegades, les enxanetes s’han fet enrere i no s’ha pogut descarregar. Una llàstima.

Després, una part de la colla, ens hem desplaçat a la zona de Sant Pere, al costat del riu Sénia per a compartir dinar. La canalla, però també alguns grans s’han banyat a les fredes aigües del riu en un dia on, el temps, tampoc acompanyava massa.

Però l’important és la bona sintonia de la majoria dels membres de la colla.

Per cert, a partir d’ara fins principis de setembre comencem vacances. Després caldrà agafar-ho amb força per a que la diada d’Amposta (que servirà per a commemorar l’aniversari del bateig) sigui un èxit.