diumenge, 17 d’agost del 2014

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 17

Guerra de banderes. Ahir no semblava tenir un desenllaç amistós i tot feia pensar que durant la nit, aprofitant l’anonimat que dóna la manca de llum, hi podria haver algun atac o tal vegada més.
Com sabeu aquests dies són les festes de la Sénia i quan això passa, el poble sé sol engalanar més del que és normal (potser només les festes de Nadal i Cap d’any hi poden competir) Un dels elements més típics són les banderes. I, a Catalunya, com és ben normal, la senyera està present a tots els carrers i places i, fins i tot, a les rotondes d’entrada als pobles (com és el cas)
Després de que els operaris de la brigada pengessin diverses senyeres als fanals de la rotonda que hi ha abans d’arribar a la Sénia venint de la Galera, es van penjar estelades que, com sabeu, no són oficials. Fins aquí podríem arribar! –Van pensar els més espanyolistes- I van demanar als responsables municipals que les retiressin. Ja sigui perquè a l’equip de govern i a una majoria dels membres del consistori ja els anava bé o bé perquè van pensar que qui les havia de treure és qui les havia posat, el cert és que les estelades no es van retirar. Llavors, l’imperi va contraatacar ien va penjar d’espanyoles, també conegudes com a barrut (en contraposició a les quatre barres) o estanqueres (perquè antigament hi eren presents a tots els estancs)
Durant l’actuació d’ahir em vaig trobar amb un amic i em va dir que ell personalment les aniria a cremar per la nit. No sé si ho haurà fet, però sembla que el tema promet.
Com ens explicava ahir una xiqüela, la Sénia és un poble molt estrany: a les generals va guanyar el PP i a les autonòmiques ERC i governa un partit pro ICV. Qui en dóna més?

S’han acabat les festes. Ahir va ser l’últim dia de festes majors d’Amposta d’aquest any. El balanç per a l’equip de govern ha estat molt positiu i la participació als diferents actes, massiva. En canvi, si escoltes a la gent del poble, hi ha qui opina que han estat molt mal organitzades. Segurament el que volen dir és que no tenim un model de festes. És cert que s’hi fan molts d’actes i la majoria són multitudinaris, però caldria fer una pregunta: On ha d’anar la gent a festes? La resposta és ben senzilla: Als actes més populars. Les festes d’Amposta s’han sostingut sempre sobre 4 grans tipus d’actes: bous, ball, cosso iris i focs. La resta del programa es pot omplir com vulguis, amb actes més o menys interessants o de més o menys qualitat.
En els darrers anys, les festes d’Amposta tenen un model mixt: una part organitzades per l’Ajuntament amb el suport de la comissió de festes i les altres organitzades per entitats locals. La primera entitat que recordo que es fa formar per organitzar actes van ser els 4 Gats Blaus (Sisco Fosch) Després van aparèixer Kamalics (Hadar Aixendri) Més tard un nombrós grup de joves que no estaven d’acord amb el model de festes es van organitzar a l’entorn de Surt al Castell i van prendre el castell d’Amposta per a organitzar els seus actes sense cap mena de suport institucional. Ràpidament, des de l’equip de govern es va moure fitxa i es va crear l’Associació de Joves d’Amposta. I tot això sense comptar els actes que organitzen diversos locals d’oci per mirar de guanyar clientela durant els dies de la festa major.

La llista dels 77. No es tracta d’una llista de Schindler de Tarragona, sinó que té un caire ben diferent. Avui Diari Ebre (Diari de Tarragona) publica una llista de 77 imputats per presumptes casos de corrupció política a la nostra demarcació. Destaca sobre tot Reus i l’anomenat cas Shirota, amb el qui va ser el seu alcalde Josep Miquel Pérez (PSC), però sobre tot hi destaca un nom, el de Josep Prat que també està imputat pel cas Innova i finalment pel cas de les ambulàncies de Roquetes.
Sobre el cas Shirota, el que més crida l’atenció és que, a part dels polítics del PSC (que rea el grup principal del govern), també hi ha imputats d’ICV-EUiA i ERC.
A part de Reus, dos poblacions destaquen sobre la resta: Vila-seca, amb el tot poderós Josep Poblet al capdavant (Alcalde del municipi i president de la Diputació de Tarragona –a part de cap de llista de CiU a les autonòmiques-) i Torredembarra amb l’alcalde Daniel Mangrané i d’altres personatges com Jordi Sumarroca, conseller de Teyco. Recordeu que la família Sumarroca tenia amistat personal amb el clan Pujol.

De moment són 77, i la pregunta és: S’incrementarà aquesta llista en el futur? S’accepten apostes. 

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. DIADA DE LA SÉNIA. Primer intent del 4d6















LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 17-08-2014

Sembla ser que des de que no estic a l'ajuntament ja no es retiren els pocs símbols feixistes que encara queden pel poble. 
Després de veure'n una al carrer del Grau, fa uns dies en vaig veure un altra al carrer Enric Granados, molt a prop del Parc.
La iniciativa de retirar-los hauria de sortir dels propis propietaris dels immobles.  

El 'cas Pujol'

JOSEP FONTANA
Historiador

No ens n'hem de sorprendre: la corrupció política ha avançat molt a Espanya els últims anys


El descobriment de les malifetes econòmiques de la família Pujol ha produït una lògica consternació a Catalunya, sobretot entre els que sentien respecte per la gestió que Jordi Pujol va desenvolupar al capdavant de la Generalitat durant 23 anys. Encara que la veritat és que la societat catalana en té una gran part de culpa per haver tancat els ulls davant indicis anteriors del que ara apareix a la llum, i molt en especial després del cas Palau de la Música, que va posar al descobert la trama de mentides i complicitats en què s'assentava la nostra vida pública.
EL que no és tan lògic és l'efecte que ha produït la notícia a la resta d'Espanya si ens guiem pel que s'ha llegit i sentit als mitjans de comunicació. Les tertúlies, sobretot, han estat preses d'una espècie d'al·lucinació col·lectiva: ara estava clar que les queixes sobre un finançament insuficient eren errònies; els diners que segueixen faltant per mantenir escoles i hospitals a Catalunya són els que s'ha emportat la família Pujol. I a això s'afegeix la convicció que, després d'aquest desengany sobre la naturalesa del nacionalisme, es pot esperar que els catalans es deixin de tonteries i tornin a la cleda, començant amb una campanya d'educació en l'art de la tauromàquia, d'acord amb el consell d'Esperanza Aguirre, que sosté que «els toros simbolitzen millor que res l'essència mateixa del nostre ésser espanyol».
El que resulta inacceptable, en canvi, és la sorpresa que molts mostren davant aquest episodi, no sé si per ingenuïtat o per hipocresia, com si es tractés d'una cosa excepcional. Perquè no s'ha d'oblidar que segons l'últim llistat de Transparency International, que correspon al 2013, Espanya figura en el número 40, entre Polònia i Cap Verd, en el rànquing invers de la corrupció. Això implica un notable agreujament des del 2008, quan figurava en el 28, i és una mostra palpable que no només som un país corrupte, sinó que seguim avançant fermament per aquest camí.
Només caldria que els escandalitzats es preguntessin d'on han sortit les fortunes que avui disfruten vells dirigents que van estar molts anys al capdavant del poder (o d'on en va sortir una altra que The New York Times avaluava en 2.300 milions de dòlars). Vaig tenir un amic, Ernest Lluch, que quan va acabar la seva gestió al capdavant del Ministeri de Sanitat va rebre propostes per integrar-se en consells d'administració d'empreses farmacèutiques. Ernest les va rebutjar, va tornar a la seva feina a la universitat i va preferir viure modestament. Però el seu ha estat un cas excepcional. El fenomen de la porta giratòria, que condueix els polítics cessants a llocs ben remunerats en consells d'administració en pagament pels serveis prestats i també com a avançament dels que seguiran prestant, és un fet habitual entre nosaltres.
És ben conegut el cas del dokken kokka o estat de construcció del Japó, nom amb què es denomina l'època en què els polítics van invertir els recursos del país en encàrrecs a les companyies constructores i van cobrir el Japó de ciment (es van construir 97 aeroports i es va obligar Japan Airlines a volar en tots; i això va arruïnar la companyia). Els polítics canalitzaven la despesa pública cap a empreses que els asseguraven, a més a més de beneficis immediats, un sucós retir als seus consells d'administració. El resultat han estat 20 anys d'estancament de l'economia japonesa.
A Espanya, 32 anys de govern monopolitzat per dos partits que s'alternen («els dos grans partits», com diu Soraya Sáenz de Santamaría quan exhorta els socialistes a complir la seva part) han tingut com a resultat la consolidació d'una estructura política corrompuda de dalt a baix, des de les hisendes dels municipis fins al cim d'un Govern en què els partits es financen amb crèdits bancaris compensats amb ajudes i tolerància, i donacions d'empreses beneficiades per contractes que es liquiden per sobre del valor pel qual es van concedir.
Les conseqüències les estem pagant en forma d'un descens generalitzat del nostre nivell de vida, amb atur crònic, salaris baixos i feina flexible, i amb la pèrdua progressiva d'uns serveis socials en vies de privatització, en una situació que empitjora en la mateixa mesura que se'ns segueixen arrabassant aquells drets que ens permetrien exercir algun control, incloent-hi el de la protesta pública (el pròxim assalt tindrà per objecte assegurar-se el domini dels ajuntaments).
Així que, si el cas Pujol els ha escandalitzat, comencin a mirar al seu voltant, perquè aquí hi ha abundants exemplars de la mateixa fauna, i molt pitjors, com els responsables de l'estafa de les preferents, que segueixen prosperant gràcies a la nostra tolerància col·lectiva.