PAISATGES DELS NOSTRE TERRITORI. LA TORRE DE CAPADELLO II

LA DARRERA BATALLA DE PUJOL

Els teloners s’anaven succeint davant del faristol.  Mentre, a la primer fila, expectants, en espera de ser cridats per a intervenir en el precís moment que un gran aplaudiment s’apoderaria de la sala, les cares més significatives del partit. Ocupant un lloc preferent: Artur Mas i Jordi Pujol oJordi Pujol i Artur Mas. El pare i el fill polític; l’alumne més avantatjat després d’abandonar-ne a d’altres pel camí (Miquel Roca, Joan Maria Pujals...)

Pujol ja mitinejava poc, però només la seva presència era garantia que l’èxit s’acabaria assolit. Era com el pare que tots els convergents desitjaven tenir. Durant moltes dècades, fins i tot la seva figura s’havia identificat amb Catalunya. Pujol era Catalunya! Al menys per a tots elsgermans que compartien el carnet de CDC... I per a tants d’altres que també els votaven convençuts que era la millor alternativa per a Catalunya. Gent de bona fe que creien amb Pujol com aquell cristià que creu en Déu.

Durant anys he comparat aquesta imatge de Pujol davant les hosts convergents amb la llegendària i bucòlica del Cid Campeador davant de l’exèrcit cristià durant la conquesta de València al rei moro i que tan bé va saber plasmar  el director Anthony Mann a les platges de veïna Peníscola amb Charlton Heston en el paper de Rodrigo Díaz de Vivar. Tal com va passar a la llegenda, Pujol, com el Cid, guanyaven batalles després de morts. El paper de Pujol, retirat políticament des de l’any 2003, era transcendental per un partit que ell mateix havia fundat quaranta anys abans.  

Però quan tots ens pensàvem que Pujol lliuraria la seva darrera batalla mirant d’assolir uns òptims resultats electorals per a la seva formació política, resulta que haurà de resoldre una llarga batalla judicial molt més transcendent per la seva activitat al marge de la política, però que es trobavenestretament lligades.  

Pujol podria haver estat la figura més significativa de la Catalunya postfranquista, però ell mateix ho havia reconegut (premonició?) uns anys abans: un fet puntual podia espatllar la meva biografia...

Però no va ser un fet, va ser una successió de fets (idèntics o similars si voleu) al llarg de tota una trajectòria professional i política. Segurament fins i tot d’abans, des del temps que ocupava un alt càrrec a Banca Catalana, una entitat financera que va ser espoliada i que mai es van arribar a passar comptes amb els culpables de la situació.

Però la bomba va esclatar un dia de Juliol quan Pujol, quan Pujol, segurament obligat per les circumstàncies (sembla ser que la immediata publicació dels seus tripijocs per part d’un diari de difusió nacional va ser-ne el detonant) va confessar que havia comès frau fiscal al no haver declarat l’herència del seu pare Florenci Pujol i Brugat, fundador de Banca Catalana, davant la incredulitat de la seva germana i del seu cunyat i estret col·laborador.

D’es d’aquell dia, els fets relacionats amb aquest tema s’han anat succeint i, sovint, han estat tan inversemblants com a contradictoris, però a la pràctica ha quedat demostrat que el que Pujol pretenia des del dia de la seva confessió, era protegir els seus fills de la Justícia, però sobre tot de l’opinió pública per a carregar-se ell amb totes les culpes.  

No m’imagino que Pujol pugui acabar els seus dies de forma plàcida. Quan tens problemes judicials, per molt que ho intentis dissimular i superar-ho, per lògica, t’han d’acabar passant factura.

Tal com diu la dita gitana, pleitos tengas y los ganes, perquè tot i així, ningú et deslliura de les males estones que te toca passar.  

LA MUIXERANGA DE VINARÒS A ALCALÀ DE XIVERT. FOTOS XIV

 

El 'Bati' s'ha perdut la confessió de Pujol (article de Siscu Baiges)

Després que Jordi Pujol confessés que va amagar diners a l'estranger durant 34 anys tots hem mirat enrere, reconstruint una mica les nostres històries personals. En fer-ho, m'he topat amb Joan Lloret Devesa, el Bati. Pujol va emetre el comunicat de confessió el 25 de juliol passat. El Bati va morir un 24 de juliol, el de 2006. Ara ha fet vuit anys. Ell en tenia aleshores 54.

Va ser un dels periodistes que es van creure, si més no durant una temporada llarga, que la seva feina era el control del poder i dels polítics. La seva perseverança i tossuderia en les denúncies quan era corresponsal d'El País al Baix Llobregat va provocar la dimissió d'algun alcalde socialista de la comarca.

Ens vam conèixer al Diari de Barcelona i vam treballar junts en algun reportatge d’investigació. El recordo trucant a la dona de l'aleshores conseller Antoni Subirà des de la redacció del diari per interrogar-la per no sé quin afer tèrbol.

Però el moment més divertit que vam compartir va ser el dia que em va proposar d'anar a parlar amb el cap de premsa del departament d'Economia. El titular del departament era, aleshores, Macià Alavedra. Mentre esperàvem, vaig tafanejar una impressora que hi havia a la sala on érem i hi vaig descobrir un document del qual algú n'havia fet fotocòpies i se l'havia deixat oblidat. Li vaig donar una ullada, em va semblar que potser era interessant i me'l vaig guardar en una butxaca.

En sortir, el vam mirar amb calma i va resultar que era un acord del departament que acceptava com "incobrables" un seguit de préstecs que havia fet. Perdonava els deutes d'uns quants grups de comunicació i empreses vinculades a dirigents i diputats convergents. Estava clar que estàvem davant d'un cas greu de favoritisme i corrupció.

L'endemà, el Diari de Barcelona publicava en portada el document sencer. Se'n va organitzar una de gruixuda, incloses les amenaces de querella contra nosaltres per haver robat un document oficial. Per sort, les amenaces no es van concretar perquè segurament el Bati i jo hauríem "pillat".

El periodisme d'investigació a vegades circula per camins insospitats. "Tiempos aquellos" que no tornaran. Si més no, amb en Joan Lloret Devesa al costat.