dimarts, 9 de setembre del 2014

Sánchez i l'holocaust espanyol

IAN GIBSON
Escriptor.

No consta cap declaració del nou responsable del PSOE relativa a les fosses de la dictadura


El setembre del 2013 va visitar aquest país el grup de treball de l'ONU sobre desaparicions forçades. No va trigar a donar a conèixer les seves observacions preliminars. Raonava que, amb més de 100.000 víctimes del franquisme encara en cunetes i fosses comunes, l'Estat espanyol s'estava negant de manera flagrant a complir les seves obligacions envers les víctimes i les seves famílies. I a respectar la legislació internacional.
El llarg document contenia una sèrie de recomanacions. En primer lloc, que Espanya ratifiqués com més aviat millor la convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i de lesa humanitat. «El grup de treball (...) crida als tribunals espanyols (...), insta l'Estat (...), considera de fonamental importància (...), fa una crida a la judicatura (...), destaca la importància (...), subratlla que (...), insta que els responsables de l'Administració...». El to de l'escrit era mesurat, respectuós, això sí. Però els seus autors no tenien el més mínim dubte que fins ara només s'havien fet «passos tímids per assegurar la veritat, la justícia, la reparació i la memòria enfront de les desaparicions comeses durant la guerra civil i la dictadura».
Pel que fa a la llei de memòria històrica elaborada en l'última etapa del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el grup va cridar l'atenció sobre el seu «limitat abast». Va denunciar que seguís vigent la preconstitucional llei d'amnistia de 1977. I, pel que els tocava als familiars dels afusellats
-havia parlat amb centenars-, opinava que el seu patiment tan prolongat es convertia en «la prova palpable que la desaparició forçada és un delicte continuat i una permanent violació dels drets humans fins que el parador de la víctima i el que li hagi passat s'hagi aclarit».
Rajoy havia declarat, el febrer del 2008, que eliminaria de la llei de la memòria històrica tots els articles que parlaven d'utilitzar diner públic per «recuperar el passat». Ja ho sabem, el PP menysprea que es parli de «reconciliació» i insisteix sempre que buscar els morts de l'altre bàndol és «remoure l'odi», «reobrir ferides»... El president ha estat fidel a la seva paraula. No ha suprimit cap article de la llei, és cert, però sí que ha impedit que arribin els fons necessaris perquè les associacions privades puguin portar a terme les exhumacions desitjades. A més a més, el Govern ha tancat l'oficina d'atenció a les famílies, creada pels socialistes: un detall desdenyós que ho diu tot.
El 2 de juliol passat, el grup de treball va fer públic el seu informe definitiu. És un document devastador, implacable. El seu redactor,Ariel Dulitzky, afirma que la més important de les recomanacions -en són 42- és que «l'Estat assumeixi la seva responsabilitat i elabori una política integral per donar veritat i justícia a les víctimes». Reputa també crucial que la judicatura deixi d'utilitzar la llei d'amnistia per no investigar. El grup de treball està al cas dels obstacles per accedir a certs arxius (els de l'Església, per exemple). I reconeix que a Catalunya, Andalusia i el País Basc les coses s'han fet, i s'estan fent, bastant millor. El que és fort és que dóna al Govern un termini de 90 dies perquè indiqui quines mesures adoptarà per implementar els seus suggeriments. M'imagino la reacció de l'Executiu. ¿Com s'atreveixen a ficar els nassos en els nostres afers interns aquests pesats estrangers? ¿No en teníem prou amb la intromissió de la jutge argentina?
Jo no espero res en aquest terreny del Govern actual, que farà el que sigui possible per no complir amb les seves obligacions envers els immolats i els seus. El que és positiu (espero no equivocar-me) és que el PP no tornarà mai en solitari a la Moncloa. Hem creuat el rubicó, hi ha Podem (que previsiblement seguirà pujant com l'espuma), i els dos principals partits ja estan més o menys empatats. Hi haurà pactes electorals, vull creure-ho, per assegurar que els populars no reprenguin les regnes. El que em preocupa ara, en conseqüència, no és el PP sinó el PSOE. I és que no he vist cap declaració d'intencions per part de Pedro Sánchez relativa a les fosses de la dictadura. O al Valle de los Caídos. I és inquietant perquè, si no es resol de seguida aquest gravíssim problema, penso que Espanya no estarà mai en condicions d'afrontar el futur amb la consciència tranquil·la.
Per tot plegat és molt de desitjar que Pedro Sánchez ens digui aviat si ha llegit l'informe del grup de treball de l'ONU, i quina serà la seva política en la matèria si arriba a ser president del pròxim Govern. També seria positiu que es pronunciés sobre l'assumpte un altre líder com Pablo Iglesias. Crec que tenim dret a saber a què atenir-nos.

dilluns, 8 de setembre del 2014

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA TORRE DEL MORO














DOS TEMES DE SALUT


-Què fa ton pare?
-Està ingressat des de fa 4 dies.
-No sabia res... I això?
-De sobte es va trobar malament i el varem portar a urgències. Després de visitar-lo ens van dir que no era res greu, li van donat una injecció i el van enviar cap a casa... Al veure que no recuperava, hi varem tornar i el van ingressar.

Converses semblants a aquesta l’he escoltat moltes vegades. Sense anar més lluny una cosa així li va passar a ma sogra.
El primer cop que arriben a urgències, se’ls treuen de sobre ràpidament i els envien cap a casa. Només si tornen una segona vegada els acaben ingressant. És el protocol que segueixen des de que van decidir retallar en Salut (a part de moltes d’altres coses)
Les farmàcies també tenen l’ordre de subministrar els medicaments genèrics encara que el metge hagi receptat el de marca.
En contra del que es diu, els genèrics no són ben bé iguals que els de marca. Pareguts, sí, iguals, no.
M’ho explicava fa pocs dies un amic que va patir un infart. Només el medicament de marca receptat pel facultatiu li va bé, però a la farmàcia li dispensen l’altre. Es va anar a queixar a l’especialista de la Residència que el porta i va posar el crit al cel...
Però una vegada més és el protocol que tenen establert. Per aconseguir estalviar en despesa farmacèutica, dispensen el genèric encara que no sigui tan bo i vagi en contra de la salut del pacient.

LES MATEIXES CARES

No sé si riure o plorar. Potser millor riure, perquè la notícia no deixa de tenir la seva gràcia.
Llegia al Periódico que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC –ho poso amb totes les lletres per a que ningú es confongui-), durant el passat consell nacional de dissabte va decidir refundar-se.
Sembla ser que l’única mesura (si és que pot dir-se així) que van prendre va ser deixar enrere l’etapa Pujol.
Imagineu-vos per un moment que jo vull deixar enrere alguna cosa... Ummmmmmm... Ja està, ja ho he deixat enrere... Trobeu que es pot prendre seriosament?
Trobeu que només amb la voluntat de voler fer una cosa es pot arribar a fer? Bé, imagineu-vos per un moment que sí; que una persona pensi que ha de canviar, que es faci el propòsit de canviar, que tingui les suficients ganes de fer-ho... Imagineu que si, que canvia... Però tot un grup de persones? Totes tenen la mateixa capacitat i ganes) I si parlem de milers de persones? Sembla que es complica oi?
Però no cal que imagineu tant. La solució a l’enigma és molt més fàcil. El consell nacional de CDC van decidir dir que canviaven, però ho van dir amb la boa petita i sense gens de ganes... Però com era el que tocava i ells són tant obedients a les directrius que es marquen des de la direcció, així ho van decidir.
Jo pregunto (encara més): Cóm es pot canviar un dia per l’altre tota una manera de fer i de pensar que els va situar per sobre de tot? Gràcies a les directrius que va establir Pujol, van tenir poder i diners... Cóm es poden canviar les ganes de tenir-ho?
Catalunya és molt gran per a que en un moment ens càpiga dintre del cap. Mireu, us proposo un exercici molt més fàcil. Que cadascú pensi amb el seu poble (si és que té ho ha tingut un govern de CiU) i sinó amb el poble més proper que tingui aquesta característica. Penseu en la forma de ser de l’alcalde, amb els regidors dels que s’ha envoltat, amb tota la gent que els va a pidolar amb més o menys èxit. Penseu en els consells comarcals... Amb quina finalitat es van crear? Amb tots aquells que han col·locat per a treballar a l’ajuntament o les empreses que controlen. En les fidelitats que han tingut gràcies a tot això. Evidentment no diré noms, no acostumo a fer-ho, però quants joves coneixeu que un dia han entrat a treballar a l’ajuntament o al consell i al cap de poc els heu vist en llistes de CiU? Sense pensar gaire jo us en diria uns quants. Aquests llocs són una bona escola per ensenyar als cadells la manera de ser i fer del partit.
A quanta gent han col·locat que mai havien tingut un altre lloc de treball. Que va ser arribar, tenir carnet, pul·lular una mica per allí i com aquell que no vol, de sobte, es trobava amb un lloc de treball prou ben remunerat i sense que li calgués fer grans coses. I ha canvi se’ls hi demanava ben poca cosa: fidelitat al partit, evidentment el seu vot i, per suposat, intentar que tota la família i cercles més propers els votessin sobre tot a les municipals i a les autonòmiques que eren les que més els interessaven, ja que era la forma d’aconseguir el seu propòsit. D’altres eleccions els interessava poc guanyar ja que sabien que el seu marge per a col·locar fidels o gent en vies de ser-ho eren limitades.
Algú pot pensar que exagero, que el que dic no és veritat o que tothom fa el mateix. Bé, penseu el que vulgueu, us obriu un blog i exposeu allí les vostres opinions.
Acabaré amb un exemple molt clarificador i potser així podré convèncer els més escèptics.  
El passat dimecres, només uns dies abans de la refundació del partit, el Consell Audiovisual de Catalunya (evidentment controlat per CiU) va atorgar 22 noves llicències de radio. Potser voldríeu saber ara qui en van ser els agraciats. 9 van anar a parar a mans de Radio Cat XXI, que dit així igual no us diu res... Però si dic que pertany al grup Godó (la Vanguardia), segurament ja us en fareu una idea. I 6 més (9+6=15) a l’empresa Sistema Català de Radiodifusió, empresa de Miquel Calzada (Mikimoto), curiosament el comissari dels actes del Tricentenari i pel qual sembla ser que no cobra res (?)
I ara, si, ja per acabar us emplaço a llegir un article que Jaume Reixach va escriure només fa unes setmanes titulat la Provadel 9 i que, precisament, un dels temes que tractava era el de les emissores de radio.
Difícilment alguna cosa es pot refundar sense canviar-ne l’essència i les cares que és la part que més aprecia la gent i que sàpiga jo (igual estic equivocat) tothom segueix al seu lloc. Lúnica cosa que ha canviat ha estat el logo, que d'això en saben prou i tenen diners per a fer-ho. Au, que aprofiti...





La prova del 9


No vull parlar de l'anunciada consulta del 9-N: queden molts dies i de ben segur que en els pròxims dos mesos passaran mooooooltes coses i moooooolt sonades. Vull parlar de les solemnes promeses de transparència i regeneració democràtica que, davant l'allau de casos de corrupció i l'alarma social que han despertat en la societat catalana, ha fet el president Artur Mas.

L'agenda mediàtica catalana està dominada per l'escàndol de la família Pujol, pels preparatius de la V de la Diada Nacional, per les atzagaiades de la Brunete, per les tensions entre Convergència i Unió, per les especulacions sobre el recurs delTribunal Constitucional a la Llei de consultes no referendàries, per la possible convocatòria d'unes eleccions anticipades... Però tot això és l'"escuma" de cara a la galeria. El "brou" s'està cuinant, com sempre, entre bambolines, en els tortuosos laberints que menen als despatxos del poder.

Ara mateix, el Govern de la Generalitat té sobre la taula l'adopció d'importants decisions on estan en joc milers de milions d'euros:

· La resolució del concurs per l'adjudicació del servei d'ambulàncies, que es va publicar al DOGC el passat 11 de juny. És un contracte per sis anys -prorrogable a deu anys- amb un import que supera els 2.000 milions d'euros. Es tracta d'una de les grans partides externalitzades de la sanitat pública que, com és obvi, atrau totes les empreses locals i multinacionals que operen en aquest sector.

· L'adjudicació del subministrament d'electricitat a la xarxa de metro de Barcelona, amb un període de vigència establert de 40 anys (!)

· El repartiment, per part del CAC, de 23 freqüències de FMprocedents de l'antiga COM Ràdio, xarxa pública d'emissores que ha estat desmantellada per l'actual president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve. El concurs es va convocar fa més d'un any i, de manera sorprenent, encara no ha estat resolt. Aspiren a l'obtenció d'aquestes llicències de ràdio un total de 221 ofertes de 41 empreses mediàtiques.

· L'adjudicació de les sis noves llicències, amb un avantatjós tractament fiscal, per operar casinos al futur Barcelona Worldde Vila-seca i Salou. De moment, s'han validat les ofertes presentades per Veremonte (Enrique Bañuelos), en companyia del grup xinès Melco i de Hard Rock, i pel Grup Perelada(família Suqué).

· La venda de les "joies de la corona" del patrimoni immobiliari de la Generalitat: l'edifici de la Borsa al passeig de Gràcia i l'edifici modernista Casa Burés

· L'anunciada privatització feta pel conseller Santi Vila de les 452 depuradores d'aigua que hi ha a Catalunya, pendent de les controvèrsies jurídiques sobre la seva titularitat

Sobre totes aquestes decisions planegen flaires de corrupció i tràfic d'influències, resultat dels antecedents i de les informacions que circulen:

· La vinculació de l'exconseller Xavier Pomés amb Ambuibérica,una de les empreses que opten al concurs de les ambulàncies, investigada per frau a l'Aragó

· La presidència que ostenta David Madí -exmà dreta d'Artur Mas- del consell assessor d'Endesa a Catalunya

· El "mercadeig" que acostuma a fer CiU amb les freqüències de ràdio, a canvi de favors polítics i de compensacions econòmiques

· El descarat favoritisme que sempre ha rebut la família Suquéde la Generalitat convergent, que va quedar ben en evidència amb el "lottogate" i el cas Casinos

· La intermediació de l'omnipresent despatx de Miquel Roca Junyent en la venda del patrimoni de la Generalitat

· L'escàndol de la privatització de l'empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL) a Acciona, que va provocar el cessament del conseller Lluís Recoder, antecessor de Santi Vila

El president Artur Mas té l'oportunitat de passar la prova del 9 i fer valer la seva autoritat per tal que totes aquestes decisions es prenguin de manera transparent i sense que hi intervingui cap "mà negra", com, malauradament, ha estat habitual durant el règim pujolista.

Demanaria que, de manera preventiva, l'Oficina Antifrausupervisés els processos d'adjudicació que estan en marxa per tal de garantir la seva netedat. Però el departament que dirigeix l'exmagistrat Daniel de Alfonso també està sota sospita. I no només per la seva tèrbola gestió de la valuosa documentació que, fa més d'un any, va aportar Vicky Álvarezsobre els negocis bruts de Jordi Pujol Ferrusola i que va ser menystinguda i amagada al jutge Pablo Ruz.

Jo mateix puc donar testimoni de com funciona l'Oficina Antifrau. El dia 10 de desembre de 2012 hi vaig presentar una denúncia on explicava que, per informacions confidencials que m'havien arribat, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat (CTTI) havia previst "pastelejar" un concurs públic per tal d'afavorir l'empresa Deloitte, on David Madí, l'exresponsable de Comunicació i Estratègia de CDC, hi ocupa un càrrec directiu. Aquesta informació va quedar confirmada un mes després quan, efectivament, el CTTI va adjudicar un sucós contracte de 33 milions d'euros a l'empresa consultora Deloitte.

Recapitulant: vaig advertir amb antel·lació a l'Oficina Antifrau que estava a punt de consumar-se un frau al CTTI. I què va fer l'Oficina Antifrau? Arxivar la meva denúncia per manca d'indicis.., un cop el frau ja s'havia perpetrat!!!


Més informació: http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/09/com-ha-repartit-el-cac-les-22-llicencies-de-radio-39536.php