PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA DE DELTEBRE V

CREURE-S’HO

El pitjor mal que pot afectar a un polític és creure-s’ho, es a dir, pensar que perquè té majoria absoluta pot fer el que vulgui encara que sigui en contra de l’opinió d’una part important de la ciutadania. Però el bo del cas és que no sempre els hi passa la factura que deuria.

Ni durant les vacances d’estiu, Amposta, s’ha vist lliure de polèmica. En aquest cas, ha estat per les obres de remodelació del carrer Major i de la Plaça de l’Ajuntament. Com veieu, uns dels llocs més emblemàtics de la ciutat.

De les informacions que han aportat els ciutadans, ja sigui a través de les xarxes socials o bé personalment, el desenllaç del fets hauria anat més o menys així:

-Sembla ser que l’origen de tot plegat va ser quan uns veïns de la zona li van demanar a l’alcalde que els arranges les voreres de davant de casa.

-L’alcalde va pensar que, posats a fer, es podria fer una reforma integral convertint el carrer i la plaça en el que es coneix com a peatonals, encara que la denominació correcta és de prioritat invertida, es a dir, els vianant i les bicicletes (sempre que s’hi habiliti un carril) tenen la preferència sobre els vehicles amb motor.

-Els veïns es reuneixen diversos cops amb l’alcalde (es parla de 6 o més) per a exposar-li les discrepàncies al projecte, ja que els sembla sobredimensionat (al voltant dels 300.000 euros comptant el carrer Sant Antoni que és el de la part del darrere de l’edifici consistorial)

-Mossèn Ramon, rector de la parròquia de l’Assumpció fa endarrerir el començament de les obres. Del dia 14 de juliol que havien de començar, no comencen fins el 19 d’agost, una vegada acabada la Festa Major. El motiu és que el mossèn es nega a que l’ofrena de flors i fruits a la Mare de Déu de l’Assumpció es faci a una altra parròquia.

-Per la seva part, les dues bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) també s’haurien negat a fer el concert de bandes de la Festa Major a un altre espai diferent als que és tradicional: la plaça de l’Ajuntament.

-Davant la manca de voluntat de l’alcalde d’atendre a les peticions dels afectats, aquests, decideixen fer una campanya de protesta basada en la col·locació d’uns plafons penjats als balcons fent constar el seu malestar. L’inici de la protesta coincideix amb el començament de la festa.  

-Malgrat tot, l’alcalde no cedeix i la remodelació s’està portant a terme d’acord amb el projecte inicial.

Segons es diu (jo no l’he vist), el projecte contempla la construcció d’una font al bell mig de la plaça de l’Ajuntament, la qual cosa suposarà l’eliminació de les places d’aparcament que hi havia fins ara.

Però no només això. Com he explicat abans, durant les Festes Majors i des de temps llunyans, es fa el tradicional concert de bandes, un dels actes més emblemàtics i populars de la festa. La construcció de la font eliminaria una bona part de l’aforament que, a la pràctica, impossibilitaria dur a terme el citat concert.

També, des del 5 d’octubre de l’any passat, la plaça de l’Ajuntament d’Amposta es va convertir en plaça castellera en albergar una diada castellera amb motiu del bateig de la colla Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. A partir d’ara, també caldrà buscar un nou emplaçament per a portar a terme les demostracions castelleres.

Però fets com aquests no són cap novetat. L’any 2007, poc abans de les municipals, es va començar la remodelació del carrer del Grau que consistia en un canvi de ferm i la construcció d’unes noves voreres molt més amples. Mentre circulaves per aquell carrer no hi havia cap problema, però si havies de girar per a continuar per un altre carrer o bé t’hi incorporaves des d’un altre, tenies i tens (tot i que es van efectuar petites reformes una vegada acabades les obres) dificultats per a fer la maniobra.

El mateix es podria dir de la col·locació de la nova senyalització informativa vertical i de la remodelació de la plaça del mercat. En tots dos casos, com ara, com sempre, l’opinió de la resta de partits representats a l’Ajuntament i la dels propis veïns de la zona, poc o res han alterat els projectes inicials.

Les majories absolutes formen part de la democràcia, però a la pràctica, sovint, es converteixen en una mena de dictadures on l’alcalde s’erigeix mandatari absolut.    

EL PAÍS DELS FANÀTICS

Una vegada, fa molts i molts d’anys, allà per l’Orient Mitjà, hi havia un país conegut com el país dels Fanàtics.

Aquest país volia independitzar-se de l’Estat Central que l’oprimia, que el cosia a impostos, que l’imposava les lleis, que els obligava a ensenyar amb el seu idioma i fins i tot els posava governadors per a controlar els seus governants locals.

Després de moltes dècades, els fanàtics es van organitzar i van muntar un sidral un any sí l’altre també.

Finalment, l’Estat Central els hi va proposar una cosa:

-Mireu, fanàtics, si us tireu tots al riu us donarem la independència.

-Sí, sí, d’acord –respongueren els fanàtics com si es tractés d’una sola veu-.

-Només us posem una condició: us heu de tirar amb una pedra de 50 quilos lligada al coll...

-Sí, sí -tornaren a respondre els fanàtics- Per la independència el que calgui...     

I així ho van fer. Tots els fanàtics es van lligar una pedra de 50 quilos al coll i es van tirar al riu. Ràpidament es va veure que tots els fanàtics moririen ofegats, ja que ni els més forts eren capaços de sortir a respirar, ja que la pedra els ho impedia.

Llavors des del l’Estat Central van prendre una determinació: Per a què calia donar-los la independència si no quedava ningú viu.

Qualsevol paregut que hagueu trobat amb la realitat, és pura coincidència.

Si t’has sentit identificat, pitjor per a tu. 

  

L'Estat del benestar viable

TERESA CRESPO

Presidenta d'Entitats Catalanes {d'Acció} Social ({ECAS}).

Es poden implantar criteris d'estalvi i benefici juntament amb els de justícia, equitat i solidaritat

Últimament han sorgit nombrosos detractors de l'Estat del benestar i es parla molt del model de societat que representa -aquell en què l'Estat assumeix unes responsabilitats respecte de les persones que viuen al país, reconegudes com a subjectes de drets i d'obligacions, i regula les condicions que permetin una redistribució de la riquesa capaç de desenvolupar una societat més justa i cohesionada, que asseguri les condicions per a l'exercici de la plena ciutadania- contraposant sempre el que és desitjable amb el que és viable en l'actual model econòmic. Sempre m'he preguntat per què no s'introdueixen altres conceptes, com els de justícia, drets de ciutadania o prioritats pressupostàries, en aquests discursos. Sembla que la viabilitat i la sostenibilitat només es contemplen des d'una part del binomi economia-Estat del benestar, i només es parla de la modificació dels factors que fan referència a la primera part.

No s'estan introduint en aquestes anàlisis nous factors econòmics que avalarien la inversió en projectes socials, com el de calcular l'impacte d'aquests projectes. Hauríem d'acostumar-nos a analitzar què significa, no només socialment sinó també des del punt de vista econòmic, impulsar cert tipus de programes socials. Estem parlant d'inversions amb un retorn, fins avui molt poc quantificat i contemplat, que ens permetria introduir elements de gran valor des de la lògica purament economicista que avui predomina, i que només es fixa en paràmetres monetaris.

Si la realitat ens diu que el que preocupa de forma prioritària són les qüestions econòmiques, hauríem d'oferir arguments que justifiquin unes determinades polítiques socials també des d'aquesta perspectiva. A més a més de considerar els beneficis socials, s'hi afegirien factors com quin estalvi s'obté a mitjà o llarg termini invertint en un projecte determinat, com s'optimitzen i gestionen els recursos disponibles, quin nivell d'ocupació genera, o quina aportació representa al PIB nacional.

Estic d'acord a incorporar aquesta nova òptica econòmica a l'àmbit social i implantar criteris de rendibilitat, estalvi i benefici juntament amb els arguments de justícia, equitat i solidaritat; però no estaria tan d'acord en les habituals crítiques a la despesa social que recomanen, a favor de la sostenibilitat, revisar-lo i debilitar-lo sense qüestionar el sistema econòmic ni el sistema fiscal, que constitueixen l'altra part de l'equació. Equilibrar ingressos i despeses per la via de fixar altres prioritats, altres inversions i una recaptació més gran mitjançant una fiscalitat més adequada, amb més capacitat redistributiva, significaria augmentar l'aportació econòmica dels que tenen més i no deixar cap possibilitat d'eludir aquesta obligació. Això implica disposar dels instruments necessaris per al control del seu estricte compliment, a la vegada que s'eliminen exempcions i bonificacions que només afavoreixen uns quants -que són justament els que menys ho necessiten- i s'eviten situacions alegals derivades d'esquivar aquesta obligatorietat.

Em pregunto per què sorgeixen tantes veus argumentant que l'Estat del benestar no és viable i advocant per reduir, i fins i tot destruir, un model concebut per aconseguir una societat més equitativa que es va començar a construir fa uns anys i que no està ni tan sols plenament desenvolupat. La crisi ens obliga a revisar molts aspectes del model, com són algunes polítiques socials, certs criteris d'universalitat o les maneres de gestionar els recursos, però no s'hauria de renunciar a una mirada més global i àmplia del binomi esmentat, que ens obliga a revisar també moltes pràctiques i veritatsacceptades de la nostra economia actual.

Des d'aquesta mirada no puc evitar citar l'evasió fiscal, els guanys sense esforç, purament especulatius, les relacions de poder que han permès acumular fortunes i que han generat una societat corrupta a la qual sembla que ens hàgim habituat; gairebé ni es qüestionen, i molt menys es castiguen, aquestes pràctiques, permetent la impunitat dels seus autors. Mentrestant, uns quants milions d'euros destinats a la població més vulnerable s'utilitzen per criticar la suposada droperia de les persones beneficiàries de prestacions socials i s'especula sobre el frau que algunes hagin pogut practicar.

Hauríem de revisar la vara de mesurar les actuacions de la ciutadania, l'acció de govern i el marc legal del nostre sistema econòmic i social. És clar que no s'apliquen uns criteris coherents, i amb les polítiques socials i econòmiques dels últims anys s'està creant una societat cada dia més desigual i més injusta.

Presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS).