dimecres, 17 de setembre del 2014

OLOR DE COL BULLIDA...


El títol sencer del reportatge és Quan l’escola feia olor de col bullida i va ser publicat a les pàgines especials del Periódico (Més Periódico) del passat diumenge i el signa l’escriptora Maruja Torres (quasi res!)
Hi ha una frase destacada que em va cridar l’atenció: En la majoria dels col·legis dels anys 50 a les nenes se’ls ensenyava urbanitat i costura. El cultiu de les idees era molt secundari.
Jo vaig començar anar a l’escola de la Galera l’any 1961 quan tot just tenia 4 anys. En aquella època fins els 6 no era obligatori i tot hi no haver parvulari, als pobles el mestre ens admetia igualment.  
L’apel·latiu de costura el tinc ben present, tot i ser xiquet i per tant, se’m educava d’una altra manera. Però a ma mare li sentia dir sovint. Ella havia anat a costura i fins i tot les xiquetes de la nostra generació, anaven a costura. En canvi els xiquets anàvem a estudi, no a l’escola, això va venir més tard... Encara que estava prohibit parlar en català, a l’escola (perdó, estudi) el parlàvem tots. No obstant, al mestre té li havies de dirigir en castellà:
-Don Fancisco (tot i ser de Santa Bàrbara): ¿Qué puedo ir a mear? I el mestre et donava permís. Millor que no t’agafessin ganes de fer aigües majors, perquè si era així, els vàters estaven tan bruts (però tant!) que et feien passar les ganes.
A l'hivern, per escalfar-nos (i llavors feia més fred que ara) hi havia una estufa de llenya i no passava res si un hi posava la ma massa prop i es cremava. Llavors cap pare li demanava responsabilitats al mestres, fins i tot si ens clavava un bon clatellot, tinguéssim o no la culpa.
Després quan ja passàvem a fer el batxillerat (amb 10 u 11 anys ja podies començar a fer primer curs de Batxillerat Elemental) Com mons pares anaven a fer la campanya de la verema de França i en arribar el curs ja estava començat, només em van admetre al CLA (Col·legi Lliure Adoptat) Ramón Forcadell en honor a l’alcalde de l’època. Ara només es posen noms de les persones mortes o quan ja ets molt gran per a fer-los un homenatge. En aquella època fins i tot havia de ser normal.
Al batxillerat els xiquets estudiàvem Formación del Espíritu Nacional (encara que col·loquialment li diem política) En canvi les xiquetes feien Labores del Hogar.
Més tard, en arribar als 18 anys, als xiquetes se’n allistava per a més tard ser cridats a files. I què feien les xiquetes? Havien de fer  una cistella (canastilla) El que no he sabut mai (perquè tampoc ho vaig preguntar mai) és que se’n feia d’aquesta cistella. Imagino que es devien de fer arribar a algun internat o ves tu a saber.

Per cert. Ara que ha començat el curs, a la televisió ja fan publicitat de xampús contra els polls. Quan era menut, tot i no haver la higiene que hi ha ara, no recordo que ningú en tingués. Potser era això, que ens rentàvem menys i que teníem moltes més defenses que ara.        

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 17-09-2014

 Pel que sembla de botellón se'n fa per tot arreu, fins i tot al davant del Pere Mata.
No descartarien que fossin els mateixos interns, ja que, com es pot veure, totes les llaunes son de refrescs.
Constaria molt posar una paperera? Opino que allà on hi ha un banc, al costat n'hauria d'haver una. Al costat de la segona foto hi ha un banc, però cap paperera.
Veieu el got de plàstic blanc a la foto de dalt? Abans, a baix, entre la columna i el marc de la porta hi havia un cendrer, ara retirar. Igual és que l'han tret perquè no deixa de ser un centre sanitari i, per tant, està prohibit fumar als seus voltants. Però la retirada del cendrer no ha fet disminuir la pràctica d'aquest vici.
 

El clan Pujol i els seus còmplices

JAUME ASENS
Advocat i portaveu de Guanyem

L'expresident ha fet un enèsim favor al PP: permetre-li dissimular la seva corrupció i deslegitimar el 9-N

La confessió de frau fiscal del clan Pujol ha suposat un autèntic terratrèmol polític. Des d'alguns àmbits polítics i mediàtics pròxims a CiU s'ha intentat presentar com un assumpte simplement personal i familiar. Des d'altres, més lligats al Partit Popular, com una prova del caràcter intrínsecament corrupte del nacionalisme català, que hauria inventat el debat sobre el dret a decidir per ocultar les seves misèries. Ni una ni l'altra, no obstant, semblen interpretacions acceptables.
Jordi Pujol és una figura que va acaparar grans cotes de poder a Catalunya. Aquest poder, com s'ha demostrat en més d'una ocasió, va ser utilitzat per influir en jutges, silenciar periodistes i frenar investigacions parlamentàries. Però no era un poder autònom. S'explicava, entre altres raons, pel suport de CiU al PSOE, primer, i al PP, després, i per l'interès de les elits econòmiques catalanes i espanyoles d'evitar la irrupció d'altres alternatives polítiques a Catalunya. Com recordava recentment Albert Sáez en aquest diari, eren els temps en què Abc nomenava el president català «espanyol de l'any».
Quan el ministre Montoro carrega contra Pujol, oblida explicar les raons del silenci que l'Agència Tributària va mantenir durant totes aquestes dècades. Aquest silenci no és casual. I és que el pujolisme resulta inexplicable sense els forts aliats econòmics i polítics amb què va comptar, dins i fora de Catalunya. Ja en el passat, la pressió de diferents poders de l'Estat va ser determinant perquè es tanqués la instrucció de casos foscos que involucraven l'expresident, com el de Banca Catalana. I té sentit pensar que si les noves irregularitats que envolten el clan Pujol s'han fet públiques, en bona mesura ha estat perquè el procés sobiranista a Catalunya ha propiciat una ruptura de certs acords d'impunitat i protecció mútua que en el passat van funcionar sense problemes.
La mera existència de patrimoni ocult a Andorra i en altres territoris qualificats legalment com a paradisos fiscals, sense que se'n pugui justificar la procedència lícita, obligaria la fiscalia i l'autoritat judicial a iniciar una profunda investigació dels fets. Amb tot, no es pot caure en la ingenuïtat. En temps de corrupció ascendent, és difícil que els poders de l'Estat -inclòs el judicial- estiguin disposats a propiciar una investigació a fons d'aquests casos de manera espontània. I molt menys un Govern involucrat en trames de corrupció tant o més escandaloses que les que avui envolten el clanPujol, com les lligades als casos Gürtel o de Bárcenas.
Quan un escolta el ministre Montoro, adverteix l'enèsim favor quePujol li ha fet al Partit Popular. Per un costat, li ha proporcionat una excusa més per dissimular els seus propis casos de corrupció d'Estat. Per un altre, li ha brindat arguments per deslegitimar una consulta que el 80% de la societat catalana recolza i que té el seu origen no en una ocurrència de CiU, sinó en una àmplia mobilització ciutadana contra les agressions centralistes del PP i un model constitucional autonòmic que fa temps que ha mostrat els seus límits.
D'aquí ve la importància de l'anunci de querella realitzada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona fa una setmana. I d'aquí ve la importància, també, de la presentada ja com a acció popular per Podem i Guanyem Barcelona i a la qual se sumaran ICV-EUiA, Procés Constituent i el Partit X. A diferència del que plantegen organitzacions d'extrema dreta com Manos Limpias o Plataforma per Catalunya, aquesta acció popular pretén ser una impugnació no solament del declarat frau de Jordi Pujol, sinó del pujolisme i del règim que l'ha utilitzat com a aliat mentre li convenia. I prové d'espais compromesos de manera clara i explícita amb el dret a decidir a Catalunya.
En un context en què drets socials bàsics són eliminats en nom de l'austeritat i de les limitacions fiscals, resultaria escandalós tractar el frau comès des de les institucions com un assumpte menor. Per això és important que la ciutadania i les formacions que aspiren a una regeneració democràtica autèntica, de fons, actuïn. Contra els Pujol, contra els Bárcenas, contra els Urdangarin, contra els Millet i contra els grans corruptors del món financer-constructor-immobiliari. Perquè només aquesta pressió des de baix està en condicions d'impedir que la crisi se saldi amb la impunitat dels seus principals responsables. Vinguin del partit que vinguin.Portaveu i advocat de Guanyem.L'article el firma també Gerardo Pisarello,jurista i així mateix membre de Guanyem.