Com diuen els crupiers, la sort està tirada.
El referèndum d’Escòcia, no és que sigui qüestió de sort, però si que es
veritat que només dintre de unes poques hores se’n sabran els resultats,
previsiblement, abans de que apunti l’alba.
S’han fet moltes comparatives entre el procés
escocès i el català, de les diferències i de les semblances. Per què jo no em
puc fer una també?
No conec Escòcia i ara mateix no recordo haver
parlat mai amb cap escocès i si ho he fet, segur que no ha estat del tema de la
possible independència del seu país.
Per tant, no puc opinar sobre el veritable
sentiment nacional que tenen. En canvi si que puc dir que els sentiment català,
entre una majoria (molt qualificada de catalans i fins i tot que no ho són), és
molt gran.
El sentiment català va estretament lligat a
nosaltres des del mateix moment de la nostra concepció. Fins i tot m’atreveixo
a dir que molts dels qui mai votarien a favor de la independència de Catalunya
sé senten tan catalans com el primer.
Possiblement la primera gran diferència és la
parla. L’escocès (o gaèlic escocès), a diferència del català, és una llengua
molt minoritària. Es calcula que a Escòcia (també el parlen a d’altres llocs
com el Canadà) el parlen unes 58.500 persones. En canvi el català el parlem
milions de persones i, tot i que el castellà també és oficial, és la llengua més
parlada de Catalunya. És la llengua materna
per a una majoria de catalans i la primera que s’ensenya a l’escola, tot i les
traves que hi posen algunes famílies que voldrien que els seus fills fossin
escolaritzats en castellà i, com sempre, han de ser sentències judicials (de
vegades em pregunto que entendran els jutges de determinats temes –com els
capellans quan parlen de sexualitat als cursets prematrimonials-) Però al final
ens en sortirem, ja ho veureu.
Catalunya, ha diferència de Escòcia, ha estat
sotmesa en diferents etapes de la seva història. Si bé la unió física entre el
Regne de Castellà i la Corona d’Aragó (que incloïa Catalunya) va ser gràcies a
un matrimoni, cal recordar que el rei Ferran d’Aragó no era d’estirp catalana, és
més, el Compromís de Casp (1412) que va escollir el nou monarca a la mort de
Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona i que morí sense designar
successor, va ser una ensarronada per part dels representants dels antics
regnes d’Aragó, València i les Illes, que, gràcies a la intervenció de Sant
Vicent Ferrer, van acabar designant un successor castellà. Per tant, era qüestió
de temps que els dos grans regnes espanyols acabessin unint-se i més en aquella
època en que la guerra contra els musulmans ja feia massa segles que durava i
es volia posar fi com fos i ja sé sap que la
unió fa la força. En canvi el Regne Unit (Anglaterra i Escòcia) va ser fruit d’un tractat on sembla que tots van ser tractats (i valgui la
redundància) d’igual a igual. Prova d’això és que la bandera resultat d’aquesta
unió és la suma de les diferents banderes nacionals. Aquesta unió es va produir
l’any 1707, més de 200 anys després la boda dels Reis Catòlics (1469)
Però en aquell temps Espanya no tenia bandera
i això si, l’escut resultat també contempla la unió dels diferents regnes,
encara que tret el de Granada (l’últim reducte musulmà), els altres ocupen el
mateix espai i així tenen el mateix pes el de Lleó (unit al de Castella) o el
de Navarra que el que representa Catalunya, Aragó i les Illes Balears.
Sempre s’ha dit que la unió que van establir
els Reis Catòlics i que ja s’anomenava Regne d’Espanya, va ser més política que
real, ja que Catalunya va seguir mantenint els furs i determinants privilegis.
Però per a Catalunya, la unió amb Castella,
sempre va ser incòmoda i, fins i tot, no desitjada. És per això que a la mort
del darrer monarca de la Casa d’Àustria espanyola, Carles II, i amb la successió
pel tro espanyol obert, Catalunya va veure la possibilitat d’aconseguir, sinó
el trencament amb Espanya, si al menys que el nou monarca fos l’Arxiduc Carles
d’Àustria, a qui donaven suport. Finalment venceren els Borbons recolzats pels
castellans i, amb la caiguda de Barcelona l’any 1714, va començar una de les
etapes més negres de la nostra història. Tot hi haver-ne d’altres (dictadura de
Miguel Primo de Rivera), la dictadura del general Franco va suposar la pitjor
etapa viscuda pels catalans durant segles. I, a l’altre costat, sempre els
castellans... Per tant, es podria dir que sempre els hem tingut més d’enemics
que no d’amics.
Si ens remuntem a èpoques més recents, Escòcia,
tot i no ser un Estat propi, ha tingut uns privilegis que no ha tingut
Catalunya o bé sé li han negat. Dos exemples molt clars: tenen la seva pròpia
moneda, així com també les seves pròpies seleccions nacionals.
Per què si bé ara ja no se’n parla, la
campanya pro seleccions catalanes va arrelar amb força durant la dècada
passada. Fins i tot van ser reconegudes per alguna federació internacional d’esports
minoritaris, però aquells que realment tenen pes (futbol, atletisme, natació, bàsquet,
handbol, etc.) no van reconèixer mai Catalunya com a federació nacional. Hi va
haver però un cas molt curiós, el de la selecció d’hoquei patins que si bé en
un primer moment va ser reconeguda (recordem que aquest esport no és modalitat
olímpica), van haver de jugar un mundial B i, com és lògic, es van acabar
imposant a la resta per grans golejades. Llavors havien d’ascendir a la màxima
categoria i aquí va ser quan la Federació Espanyola va fer servir el seu veto i
va perdre el reconeixement de la internacional.
Si a algun lloc del món hi ha passió per les
apostes, aquest és el Regne Unit. Així, avui, les cases d’apostes donaven clar
guanyador al no i només es contemplava un 20% de possibilitats de que el si s’acabi
per imposar. Però hi poden haver sorpreses, per què no? No sempre guanya qui més possibilitats té de fer-ho.
Catalunya té dipositades moltes esperances amb
el referèndum d’avui d’Escòcia que pot acabar influint amb els ànims dels catalans
segons sigui el resultat.
És evident que un sí donaria ales als sectors més independentistes i faria, amb tota
seguretat que el dia 9-N hi haguessin urnes per a votar. Possiblement en un
gest més simbòlic que legal, però els catalans podríem dir el que pensem.
Però teniu en compte una cosa: els resultats
seran molt diferents si el referèndum fos legal (per tant, reconegut pel govern
d’Espanya) que si no ho és. En el segon cas, la majoria de partidaris del no,
no aniran a votar, la qual cosa desvirtuarà molt el resultat final.