.jpg)
SAÏD EL KADAOUI MOUSSAOUI
Psicòleg i escriptor
A l'optar per la selecció espanyola i no la marroquina, el futbolista reforça la idea de l'arrelament múltiple
En el seu llibre de memòries Joseph Anton, Salman Rushdie pensa en la seva identitat i es pregunta sobre la possibilitat de ser -desenvolupar l'aptitud de ser- no desarrelat sinó múltiplement arrelat. De no patir la pèrdua de les arrels sinó de beneficiar-se de tenir-ne un excés. Vaig pensar i em vaig inspirar en això per a una ponència, Múltiplement arrelats o desarrelats, que vaig presentar en el 16è Congrés Mundial de Psiquiatria, celebrat a Madrid. El gran tema va ser la inclusió, com fer el possible perquè tot pacient que pugui beneficiar-se d'un tractament psiquiàtric, psicològic i psicoterapèutic pugui realitzar-lo en les millors condicions. I la primera d'elles és disposar de professionals experts que sàpiguen entendre el patiment humà.
La identitat, deia Rushdie -la seva i la de totes les persones-, es compon tant dels orígens com del viatge. La literatura, prosseguia, sempre ha sabut aquesta realitat perquè sempre ha intentat obrir l'univers, augmentar-lo, perquè l'ésser humà pugui percebre tota la seva complexitat.
La literatura, deia l'autor angloindi, però també la ciència psicològica. I això és del que va tractar la meva ponència: mostrar des de la psicologia i des de la sociologia que el millor -el més sa- per a una persona és desenvolupar tot el seu potencial. Obrir al màxim el propi univers. I per als fills dels immigrants, això inclou deixar enrere el discurs de la pèrdua de les arrels i abraçar el discurs de l'arrelament múltiple.
¿Per què això que sembla tan lògic resulta en ocasions tan complicat? La meva hipòtesi és la que segueix. Per un costat, una part de la societat receptora té una imatge denigrada dels magribins i de l'islam, i això es tradueix en constants experiències d'inferiorització, i fins i tot de discriminació i de racisme. I per l'altre, com deia l'escriptor Tahar ben Jelloun, alguns pares s'aferren a la religió perquè és un antídot contra l'exili. Senten que és l'únic que poden oferir a la seva descendència com a cultura originària. Són pares que no han resolt el seu dol migratori -que diríem en el nostre argot tècnic-. En lloc d'obrir-se i acollir com a propi allò que els brinda la societat a la qual han emigrat, es tanquen, es repleguen i s'empobreixen. Confonen la cultura d'origen amb un islam obtús.
L'antropòleg Thomas Hylland Eriksen deia en el seu assaigEthnicity and nationalism que es pot parlar d'una negativització de la pròpia identitat. En la mesura que no es permet la inclusió social, aquests joves poden tancar-se en el seu grup d'origen i potenciar els seus orígens ètnics i culturals. En aquests moments en què hi ha massa gent disposada a aprofitar-se d'aquesta negativització de la pròpia identitat (els gihadistes, per exemple) és important que ens preguntem si som o no una societat inclusiva.
En un recent estudi sociològic dirigit pels professors Rosa Aparicioi Alejandro Portes, Créixer a Espanya. La integració dels fills dels immigrants, es demostra que una gran part d'aquestes persones tenen una relació positiva amb aquest país, que senten com a propi. Però els autors llancen alguna advertència. La literatura científica, diuen, assenyala que les altes percepcions de discriminació en la primera adolescència rebaixen l'autoestima i generen identitats reactives oposades a la societat d'acollida. Els processos d'adaptació dels fills dels immigrants a França, el Regne Unit i Holanda han estat marcats per aquests episodis. I són països que ens avantatgen en experiència i que s'haurien d'estudiar en profunditat per no repetir alguns dels errors que han comès.
Per finalitzar, deixin-me explicar-los el motiu del títol d'aquest article. El futbolista del Barça i jugador revelació d'aquesta Lliga que acaba de començar Munir el Haddadi, amb la seva decisió de jugar a la selecció espanyola i no fer-ho a la marroquina reforça aquesta idea de l'arrelament múltiple. Ell ha nascut a El Escorial (Madrid), ha crescut en aquest país i és d'ascendència marroquina. La seva decisió ajudarà molta gent a entendre que una persona pot dir-se Munir i sentir-se espanyola, europea. Sense amagar l'origen, abraça el seu destí. No és un desarrelat. I de passada es converteix en un referent, un exemple, un mirall on mirar-se per a molts adolescents que deuen estar passant la seva inevitable crisi identitària (tot adolescent hi passa). Un referent positiu que ens fa molta falta per combatre els negatius. Especialment els gihadistes.
En el citat congrés celebrat a Madrid vaig parlar de Munir el Haddadi.
