ENRIC MARÍN
Periodista
Ni Catalunya és tan fràgil, ni Espanya tan forta. Aparença i realitat no van de la mà en aquest cas
En aquests darrers dies, el president Artur Mas s'ha referit al contenciós entre Catalunya i l'Estat fent analogia amb el relat bíblic de David i Goliat. Aquesta comparació té alguna virtut il·lustrativa, però ni Catalunya és tan fràgil, ni Espanya tan forta. Aparença i realitat no van de la mà en aquest cas. De fet, el gegant Goliat té peus de fang. El rebuig de qualsevol escenari de negociació i pacte per part dels dirigents del PP no és una mostra de fortalesa; és un signe de fragilitat i debilitat. La política espanyola no sembla estar preparada per afrontar de manera intel·ligent la partida d'escacs que està jugant amb el catalanisme sobiranista.
¿Què sustenta aquesta afirmació? Sense voluntat d'exhaustivitat, en destacaré set raons. En primer lloc, la manca de diagnòstic. Fa deu anys, com a mínim, que la percepció de les elits espanyoles sobre la realitat catalana és francament deficient. No van entendre el significat dels tripartits, ni les conseqüències de fer naufragar la reforma de l'Estatut. Ara tampoc entenen la lògica popular i transversal del nou sobiranisme. Amb una visió ètnica de Catalunya, tampoc entenen que el projecte polític sobiranista no està basat en la identitat d'origen. Està basat en la construcció d'una identitat projecte plural i inclusiva. Per això amenacen inútilment amb la fractura interna de Catalunya i també per això tendeixen a aplicar-nos maldestrament la plantilla basca. En segon lloc, i connectat amb l'anterior, la deformació de la imatge de Catalunya. Superada la dictadura, i després d'un cert desconcert inicial, no s'ha fet cap pedagogia sobre la realitat plurinacional de l'Estat espanyol. Al contrari, s'ha anat dibuixant una grotesca caricatura que ha presentat Catalunya com a regió rica, insolidària, corrupta i culturalment excloent. Aquest ha estat l'adequat brou de cultiu per alimentar un populisme anticatalà electoralment rendible. La campanya contra l'Estatut significà el punt culminant d'aquesta deformació de la realitat catalana. Revertir ara aquesta imatge per fer possible un pacte basat en el reconeixement nacional de Catalunya és com modificar bruscament la trajectòria d'un transatlàntic. Desfer la caricatura catalana a Espanya serà una tasca d'anys.
En tercer lloc hi ha els interessos econòmics creuats consolidats des dels anys 80 del segle passat. L'establiment d'un concert econòmic solidari per a Catalunya significaria una disminució d'ingressos d'un mínim de 8.000 milions d'euros per a l'Estat i per a les comunitats receptores d'aquests fons de solidaritat. Per això Rajoy no va voler ni sentir parlar del pacte fiscal proposat per Mas. En quart lloc, hi ha el context democràtic. S'atribueix al general Espartero l'afirmació que «s'ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla». I efectivament, durant segles aquesta fou una puntual i sinistra tradició. Afortunadament, avui aquest escenari és inimaginable. No hi haurà solució al contenciós entre Catalunya i l'Estat que pretengui ignorar els principis democràtics bàsics. Locals i internacionals. Europa i el món observen Catalunya. Tant, que les primeres declaracions de Cameron després del referèndum escocès semblaven telegrafiades a Rajoy. Sabem que a Europa incomoda el qüestionament de l'statu quo que significa la proposta de creació d'un Estat català independent. Però encara serien més incòmodes actuacions polítiques que contradiguin la legitimitat democràtica. En cinquè lloc, hi ha la qüestió del tempo polític. Rajoy creu que necessita temps perquè millori la situació econòmica i baixi el suflé català. I es torna a equivocar. Lamentablement, els efectes socials de la crisi encara tenen un recorregut d'anys i com més duri la política de resposta administrativa i disciplinària a les reivindicacions catalanes més creix a Catalunya la desafecció a la política espanyola. L'Estat ja ha perdut la batalla de les idees a Catalunya i postergar indefinidament l'escenari de negociació no juga al seu favor.
En sisè lloc, hi la crisi sistèmica espanyola. La salut institucional de l'Estat és fràgil. No cal fer-ne ara l'inventari. En aquest context, aprofitar la reivindicació sobiranista per replantejar-se l'Estat en clau d'actualització, recreació i regeneració podria ser una oportunitat. Però els partits dinàstics, els partits sistèmics, no estan en condicions d'assumir conjuntament aquesta taca. Semblen més inclinats a acabar de dilapidar el crèdit d'institucions tan claus com el Tribunal Constitucional. I, en setè lloc, hi ha la mediocritat dels actuals líders polítics espanyols, incapaços d'anar més enllà del càlcul electoral i partidista. No semblen preparats per enfrontar-se a la realitat fins que no sigui del tot inevitable. Goliat es mourà maldestrament i massa tard.
Professor de la UAB.
