No sé si per les retallades o per algun altre motiu, a partir del mes de febrer de 2012 es va deixar de fer el pertinent manteniment. Abans, seguint les recomanacions, s'estava fent cada 3 mesos. Ara ja fa 1 anys i 8 mesos que no es fa.
dijous, 9 d’octubre del 2014
LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 9-10-2014
No sé si per les retallades o per algun altre motiu, a partir del mes de febrer de 2012 es va deixar de fer el pertinent manteniment. Abans, seguint les recomanacions, s'estava fent cada 3 mesos. Ara ja fa 1 anys i 8 mesos que no es fa.
La consulta del 9-N, davant la realitat
DIMARTS, 7 D'OCTUBRE DEL 2014
La batalla jurídica sobre el 9-N segueix escrivint capítols, malgrat la suspensió de la consulta que va dictar el Tribunal Constitucional dilluns de la setmana passada. Hem viscut vuit dies d'argúcies al límit del reglament, que diríem en argot esportiu, amb l'objecte de mantenir viva la convocatòria. Tot i que és un secret de domini públic que d'aquí 33 dies els catalans no anirem a les urnes, seguim instal·lats en un món irreal en què ningú d'entre els que impulsen el procés sobiranista s'atreveix a aventurar què passarà l'endemà. O abans, quan ja no sigui possible mantenir encesa la flama. Ahir mateix, el portaveu del Govern, Francesc Homs, s'atrevia a fixar el dia 15 d'octubre com la data límit per garantir una consulta en condicions, però Esquerra, amb capacitat per estripar les cartes, ja li ha criticat la indiscreció. No es tracta ara de jutjar de qui és la culpa que hàgim arribat a aquest punt. Si de la intransigència de Rajoy o de la improvisació i el mal càlcul dels promotors de la consulta. Del que es tracta és de valorar a on ens porta seguir aparentant que és possible una cosa que no ho és.
L'expressió més concreta de tot plegat la vam viure aquests dies amb la creació de la comissió de control, el substitutiu de la junta electoral, que hauria de vetllar per la pulcritud de la consulta. L'organisme, creat pel Parlament dimecres passat, oficialitzat al DOGde divendres tot i la suspensió que afecta tot allò derivat de la consulta, resulta que es reuneix gairebé de forma clandestina, com si dels temps del franquisme es tractés. Un dels seus membres, el catedràtic Joaquim Brugué, va comunicar diumenge que renunciava a participar-hi pels dubtes que el procés en aquestes condicions complís els mínims requisits democràtics. I l'Advocacia de l'Estat, com es podia preveure, ha recorregut la creació de l'organisme. Hem entrat en una dinàmica que deixa els ciutadans estupefactes. Algú hauria d'agafar el toro per les banyes i explicar a on hem arribat. És dur, perquè molta gent es quedarà desil·lusionada. La vida segueix, els problemes s'acumulen i no pot ser que en pro de preservar la delicada unitat de porcellana ningú s'atreveixi a dir les coses pel seu nom. Tanta pompa històrica pot acabar en una farsa, que els catalans (independentistes, federalistes o autonomistes) no es mereixen.
ELS REIS DE LA PROPAGANDA
Us avanço que després del petit comentari
us explicaré un acudit.
Aquests dies ens ha tornat a tocar hospital...
Què hi farem!... És el que passa al tenir pares grans...
Fa uns mesos, la meva dona va llegir a la
Revista Amposta (òrgan oficial de Convergència) que l’Hospital Comarcal d’Amposta
havia instal·lat wi-fi per a tots aquells pacients o familiars que volguessin
connectar a Internet. Però ja sabeu que passa en aquest casos: que, normalment,
s’ha de demanar la contrasenya. La meva dona ho ha preguntat a una infermera i,
després de demanar-li el número d’habitació, li ha dit que ho consultaria amb l’informàtic...
Tanta propaganda per això?
És que són els mestres de la publicitat. L’important
és donar la notícia, després ja es veurà.
I ara l’acudit.
Els qui sou de la mateixa generació que jo, ja
sabeu que abans s’explicaven molts acudits de Jaimito, un personatge molt trapella, amb molta picardia, però també
molt enginyós. L’acudit que us explicaré també té com a protagonista a Jaimito, però per una vegada (i sense
que serveixi de precedent) era molt bon xiquet, estudiós i l’estimat de la
professora...
Tant, tant ho era que era l’enveja dels seus
companys de classe. Així, un dia, li van voler gastar una... Putada...
Com que Jaimito
sempre arribava puntual a classe (ni un minut abans ni un minut després), abans
de que entrés, els seus companys van escriure a la pissarra:
Jaimito és
el que té la polla més gran de classe.
Al veure-ho, ho va voler esborrar ràpidament,
però els companys no li van deixar fer-ho. En aquell moment va entrar la
professora (cal imaginar que de molt bon veure i de millor tocar...)
-Jaimito:
Qui ha escrit això a la pissarra?
-Jo no
senyoreta...
Mentre, tota la resta de xiquets de classe,
com si fossin el cor d’un orfeó, deien:
-Ha
estat Jaimito, ha estat Jaimito...
La professora, una mica mosca, es dirigeix a Jaimito i li diu:
-Jaimito:
quan acabi la classe et quedes que et vull parlar...
En acabar la classe, tots els xiquets reculen
les seves coses i fan com si se’n anessin cap a casa, però es queden per allí a
prop per mirar d’esbrinar el que passava, pensant que la reprimenda que li
cauria a sobre seria d’aquelles que fan història...
Quan Jaimito surt al carrer, ja feia mes de
mitja hora que havia sortit la resta de la classe. Però en contra del que s’esperaven
els seus companys, va sortir més content que unes castanyoles.
-Jaimito:
que t’ha passat? Què t’ha fet la professora?
I Jaimito,
en to irònic, els hi diu:
-No hi
ha res com la propaganda!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)