dimarts, 10 de març del 2015
De la independència a la ingovernabilitat
JOAN TAPIA
Periodista
La primera conclusió de la rellevant enquesta que ahir va publicar EL PERIÓDICO indica que l'actual majoria parlamentària CiU-ERC, que dirigeix l'anomenat procés des de les eleccions del 2012, experimenta un notable retrocés i perdria la condició de majoria. Es quedaria –en la millor hipòtesi i si CiU seguís unida– en 60 diputats i n’hi faltarien vuit per aconseguir la majoria absoluta (ara en té 71 i n’hi sobren tres). És la dada capital i indica que el procés retrocedeix. ¿Es tracta únicament d’una hora vall o és una tendència de fons? L’únic clar és que el sobiranisme ha perdut ímpetu per les contínues divergències estratègiques entre Artur Mas, Oriol Junqueras i Duran Lleida així com pel gran escàndol de la família Pujol i les seves pintoresques compareixences.
La segona conclusió és el fort descens de CiU, que segueix sent la primera força però que baixa de 50 diputats (n'eren 62 quan Mas va guanyar el 2010) a només 31 o 32. La gran pregunta és si és per la gestió de la crisi i l'erosió dels partits tradicionals o pel full de ruta independentista pel que perd gairebé la meitat dels diputats que va obtenir el 2010.
Per la seva part, Esquerra millora els resultats del 2012 i Oriol Junqueras treu millor valoració que Artur Mas (mala dada per al partit del president) però perd impuls respecte a enquestes anteriors que la situaven com a primera força. I fins i tot amb els seus 27-28 diputats veu amenaçada la seva posició per l’impressionant ascens de Ciutadans, que treu 23 o 24 diputats davant dels 9 actuals.
La tercera és que, tot i el declivi de CiU i ERC, no hi ha una majoria alternativa, ja que la suma de CiU, ERC i la CUP sí que aconsegueix una molt justa majoria absoluta (de 69 o 70 diputats) gràcies a l'ascens de la candidatura anticapitalista, que passa de 3 a 9 escons.
La quarta és que, a més de no sumar majoria, les forces no independentistes (Ciutadans, Podem, PP, PSC i ICV) constitueixen un conglomerat massa dispar políticament i ideològicament per articular qualsevol recanvi polític.
I de totes elles, la que perd més força és el PSC, l'altre partit tradicional de Catalunya juntament amb CiU, que es podria quedar amb 11 diputats davant dels 20 actuals. La forta erosió dels socialistes catalans -tot i la combativitat de Miquel Iceta- i la de CiU (amb amenaça de ruptura) comportarien un autèntic terratrèmol en la política catalana. No només el bloc format per CiU i ERC perdria la majoria (juntes obtenen el pitjor resultat des del 1984) sinó que la tan imaginada i mai realitzada gran coalició ja seria impossible, perquè es quedaria a 25 escons de la majoria absoluta, ni més ni menys.
Simplificant, es podria dir que CiU ha sigut la gran víctima de la crisi i del procés, però que el PSC paga el desgast del tripartit, l'esquinç intern provocat per l'onada independentista i la reacció de Zapatero davant la crisi. És clar que un descens del suflé independentista i la nova dinàmica que Pedro Sánchez ha imprès al PSOE podrien inflexionar a l'alça aquests resultats.
La conclusió final és que a Catalunya hi ha una forta i clara pulsió de protesta que va primer a Ciutadans (cansament de l'independentisme) i després cap a Podem i la CUP (conseqüència de la crisi). En enquestes anteriors, Podem era més fort i Ciutadans, més feble. El resultat és una Catalunya políticament molt fragmentada, amb gran volatilitat i amb un fort problema de governabilitat. Ara baixen els riscos del xoc amb Espanya per la independència però pugen molt els de la ingovernabilitat.
La resultant final no és gens encoratjadora ni per a Catalunya ni per a Espanya, i Mas i Rajoy, els que han manat últimament, haurien de fer un sever examen de consciència.
dilluns, 9 de març del 2015
LA SARSUELA DEL PP DE MADRID
Rieu-vos-en del vodevil que van protagonitzar Pedro Sánchez i Tomás Gómez. Rieu-vos-en de la tragicomèdia entre Àngel Ros i Marta Camps...
El primer acte de la sarsuela protagonitzada per Esperanza Aguirre i Mariano Rajoy preveu fortes emocions.
Feia temps que Rajoy anava amb una margarida a la ma sense atrevir-se a començar a arrancar els pètals. Molt possiblement perquè aquests pe`tals encara no tenien nom. Finalment la setmana passada hi va haver fumata blanca i es van fer públics els noms de les dues candidates (a l’ajuntament i a la comunitat) Finalment, Rajoy (o l’executiva del PP) es van decantar per Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, respectivament.
Mentre la Cifuentes va ocupar el lloc del defenestrat Ignacio González, ma dreta de Esperanza Aguirre durant molts d’anys i a la que rellevar per malaltia, a darrera hora i quasi per sorpresa, l’elecció de la lideressa com a candidata va ser degut (sembla ser) gràcies als resultats de les enquestes que la donaven que l’única candidata amb opcions de conservar l’alcaldia de la capital del Regne. Ana Botella de Aznar ja feia mesos que havia estat descartada per la seva pèssima gestió (Madrid Arena, candidatura JJ.OO.)
Ahir, de sobte, la lideressa es despenja dient que ella no és una titella i que no admet que a Madrid el PP creï una gestora, la qual cosa significava el seu cessament immediat com a presidenta del PP de la comunitat. Aquest fet va provocar un comunitat tant ràpid com inusual de l’executiva del PP (és molt estrany que es facin comunicats oficials en dia festiu) anunciant que, en tot cas, seria si Aguirre acabava sent nomenada alcaldessa de la Villa y Corte.
Després de tot això un s’ha d’aturar un moment i intentar fer-se una idea de com van passar els fets. Una persona molt propera a mi (dona per a és senyes) em va dir que Rajoy li va imposar la condició a Aguirre que, si volia ser candidata a l’alcaldia de Madrid (i per a la que ella s’havia postulat ja fa mesos) havia de renunciar a la presidència regional. En aquell moment (encara que a contracor) Aguirre va acabar acceptant (o tot o res), però més tard, ja sigui perquè així ho va decidir en aquell moment, ja sigui perquè ho va meditar posteriorment, va acabar fent públic el pacte al que s’havia arribat i la determinació que va prendre més tard.
Aquest matí, a la SER, Pep Bueno ho explicava perfectament. Ho ha comparat a la faula de la granota i l’escorpí.
Un escorpí li va demanar a una granota que l’ajudés a creuar un riu, tot prometent-li que no li picaria. Quan estaven a mig del riu, l’escorpí va treure l’agulló i va picar mortalment a la granota i, mentre s’enfonsaven els dos, l’escorpí li va dir a la granota:
-No m’he pogut aguantar, va amb la meva manera de ser...
No cal dir-vos que aquest és el final que desitjaria per al cas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)