RAMÓN LOBO
Periodista
Els girs narratius de la tragèdia del vol 4U9525 de Germanwings confonen fiscals, investigadors, periodistes i psiquiatres i commocionen milions de persones. ¿Estem davant un dement o davant un assassí? Les etiquetes ajuden a sentir-nos fora de perill, suportem malament la incertesa. Estem més còmodes si afirmem «el copilot Andreas Lubitz era un boig, tenia depressió». La seva bogeria ens situa en algun lloc a prop de la raó, ens fa millors.
La paraula adequada per explicar el que va passar seria una altra menys tranquil·litzadora: assassí. El copilot decideix causar una matança per aconseguir que tothom parli d'ell, com havia vaticinat a una exnòvia. El seu acte suprem inclou la seva pròpia mort. És el mateix mecanisme dels psicòpates que entren en una escola dels EUA armats fins a les dents.
El narcisisme està a l'abast de tothom en aquesta societat trepidant de la imatge i les xarxes socials en la qual molts semblen buscar sertrending topic del que sigui, fins i tot al preu de la seva dignitat. La depressió és una malaltia que no condueix necessàriament al suïcidi. El suïcidi és un acte individual, de soledat extrema. El que ha fet es diu assassinat en massa. No tenia armes, només un avió.
Fabular conspiracions
No pronunciem la paraula terrorista perquè no tenia motius polítics, no era un àrab amb qui es puguin fabular conspiracions. Era un dels nostres: blanc, ari. Però ningú titula Un blanc ari estavella un avió.Ningú exigeix que els alemanys demanin perdó. ¿Per què havien de disculpar-se milions de musulmans per l'atac contra Charlie Hebdocomès per dues persones concretes? ¿No eren assassins? Cap noruec va haver de fer-ho per Anders Behring Breivik, un extremista cristià que va matar 77 persones. ¿Qui defineix què és un terrorista, un boig?
El que va passar a bord de l'Airbus 320 està envoltat de misteri, de preguntes que no podran resoldre les caixes negres. ¿Què li va passar pel cap al copilot Andreas Lubitz? ¿Van saber els passatgers que moririen? ¿Quants minuts abans de l'impacte sobre el cim dels Trois Évêchés? Recordo un Boeing 747 de Japan Airlines que es va estavellar amb 520 persones a bord el 1985. Van ser tants els minuts d'angoixa en què els passatgers sabien que moririen que molts van deixar notes de comiat.
Obsessió amb el terrorisme
Tota la seguretat aèria nascuda arran de l'11-S no ha servit per evitar la tragèdia. El tancament de la cabina, que no es pogués obrir des de fora, va ser un dels èxits. Acceptem controls abusius als aeroports en què regeix el capritx per sobre de la seguretat real. A un li prenen un tallaungles, al següent li permeten passar una llima. Acceptem aquest abús perquè ens han dit que prohibir-nos l'aigua impedeix atemptats. Tan obsessionats amb els terroristes, que n'hi ha, se'ns va oblidar vigilar la nostra esquena. ¿Com saber que un jove de 27 anys ha decidit morir matant? ¿Ho adverteixen els tests?
Els accidents espanten pel que tenen d'inesperat, i més quan són massius. Llegim i sentim notícies sobre la vida dels morts, els seus somnis i les seves famílies. En aquests relats descobrim que la seva normalitat està unida a la nostra: és el cordó umbilical que trenca la fantasia de la vida infinita, la joventut que no s'acabarà amai.
Els vius
La vida és fugaç: dura menys del que estem disposats a admetre. Una trucada abans d'apagar el mòbil en un aeroport qualsevol, un fins després, es transforma en un adéu definitiu, en una caiguda del teló. Penso en els vius, en els pares que anaven a recollir els seus fills després d'un intercanvi a Espanya, en els nòvios, en els germans. Si un accident que és explicable des del punt de vista tècnic -va fallar això, allò- és difícil de superar, ¿com assumir que un home decideix acabar amb la seva vida matant 149 persones?
La millor seguretat és la que no es nota. Passar per detectors i escàners sense que sembli el que són. Si tu no te n'adones, és probable que el terrorista tampoc. ¿Com és possible que ningú informi que un pilot està de baixa per depressió? ¿No estan obligats els psiquiatres a informar les empreses en casos d'alt risc com aquest? Sentirem i llegirem experts parlar sobre els controls psicològics als pilots, de les garanties que ens ofereixen el sistema i els maleïts protocols. Diran: volar és segur. Hi ha companyies que s'han apressat a anunciar canvis en les seves regles perquè sempre hi hagi dues persones dins de la cabina. ¿Així s'hauria evitat? Ningú denuncia l'essencial: el que no és segur és la raça
humana.
