dijous, 9 d’abril del 2015

L'error colossal de l’independentisme

Pere Cardús

L'acord del full de ruta, pendent de la incorporació segura de la CUP i d'Unió, tanca una etapa del camí cap a la independència que ha durat massa. L'endemà del 9-N (que poc que en sabem de rendibilitzar les victòries...) es va obrir un període de brega política entre els partidaris de la independència que ha sembrat dubtes sobre el sentit d'estat dels nostres dirigents polítics. I, cosa que és pitjor, aquesta baralla de galls --propiciada pels interessos partidistes d'alguns-- ha impedit d'atreure els qui tenien pendent de decidir el sentit del seu vot. De fet, els ha allunyats més que mai. El gruix d'indecisos que s'ha definit aquests últims mesos s'ha decantat majoritàriament en favor d'Espanya perquè s'ha estimat més un dolent conegut que no pas un boig per descobrir. Per més que vulguem creure el contrari, allò que farà decantar els qui encara no s'han pronunciat en favor de la independència no seran els arguments i les llistes de greuges, sinó la confiança en la capacitat d'aquest país de fer un pas de gegant sense que s'esdevingui el caos.

Aquesta idea d'anar a convèncer indecisos, a banda de ser paternalista, és un error colossal. D'entrada, caldria posar en dubte la categoria 'indecisos', que és com un calaix de sastre poc seriós. A continuació, cal posar-se a la pell d'aquell qui, després de totes les agressions i les discriminacions de l'estat espanyol contra els catalans, encara no s'atreveix a votar per la independència. N'esteu segurs que necessita més arguments? Voleu dir que no els sap tots, a hores d'ara? De segur que els convençuts som uns éssers superiors que anirem a explicar la paraula de Déu als descreguts? Recordem que, després d'haver fet tots els miracles inimaginables, el missatge definitiu de Jesús va ser el propi sacrifici i la resurrecció.

Què vull dir? Que el millor missatge és l'exemple. La independència demanarà alguns sacrificis a curt termini en canvi d'obtenir beneficis immensos a termini mitjà i llarg. I com poden demanar alguns polítics que la gent se sacrifiqui si ells demostren que no tenen intenció de fer-ho? Com hem de voler fer renúncies els ciutadans si veiem que els màxims dirigents no estan disposats a fer passar el país davant els partits? La independència no serà el resultat d'un procés evangelitzador i els independentistes no ens en sortirem fent de testimonis de Jehovà que truquen als pisos dels pobres infidels. La independència serà possible si els qui han d'assumir la màxima responsabilitat política en la construcció del nou estat són capaços de generar confiança i seguretat. Tothom està disposat a sacrificar el present si sap que el futur serà millor. Qui no vol sacrificar-se pels seus fills?

'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta.' Antoine de Saint-Exupéry ho expressava d'aquesta manera tan bonica. I és important de fer notar que deia 'transmet' i no 'explica'. Cal transmetre confiança. I això no es fa amb retrets ni batusses constants entre els partits que s'han compromès a construir la llibertat. El missatge dels polítics ha de ser: 'Som diferents. Tenim idees diferents. Les nostres maneres de fer política són diferents. Venim de tradicions diferents. Però estem disposats a donar-nos la mà i treballar com un sol equip per aconseguir un objectiu que és bo per a tothom: la independència. Farem els sacrificis que calgui i ajornarem els nostres interessos particulars legítims. Quan siguem un estat, estarem en trinxeres diferents, però ara anem junts perquè això ens fa més forts. Guanyarem.'

El dia que CDC, ERC, CUP, Unió i tots els qui s'hi vulguin afegir enviïn aquest missatge conjunt, aquell dia començarà el veritable camí cap a la independència. Mentrestant, qui vulgui convertir pobres infidels, carregat de magnífics arguments, s'encastarà contra el mur de la desconfiança. O els nostres partits fan una passa endavant tots junts i envien aquest missatge al món, o no ens en sortirem. La fe cega no existeix, ni ens convé. Ens cal lideratge amb exemple. Ens cal generositat. Ens cal confiança i unitat. El 27-S convé que a l'hora de votar els grocs, els verds, els vermells o els blaus, tots els catalans sàpiguen que, en el fons, voten l'arc de Sant Martí de la independència.

dimecres, 8 d’abril del 2015

PP: MANS I DITS

Ahir es va reunir a la seu de Gènova el comitè nacional del PP, el màxim òrgan del partit entre congressos.
Rajoy, volent aparentar distensió, va fer seure a un costat a la Maridolo i a l’altre a Javier Arenas, els dos dirigents que havien estat protagonistes d’una picabaralla en els darrers dies.
Però el comitè en si va ser una bassa d’oli. Tanta normalitat van voler aparentar que van pecar d’excés. Tanta pantomima no sé l’empassa ni el més crèdul dels seus votants.
Ni una autocrítica a la seva gestió, ni pels casos de corrupció que afecten el seu partit, cap empatia per als més vulnerables, com els aturats de llarga durada que no cobren cap prestació ni per als que han estat desnonats. Tot autocomplaença i lloances per la recuperació econòmica que està tenint Espanya, gràcies a ells i a la ciutadania, però sense cap suport més.
Fa dies que el PP treu pit de cara les properes municipals. Recorden que fa quasi 4 anys van aconseguir la victòria més gran que ningú havia assolit a unes municipals i governant a la majoria de les capitals de província.
Sinó sabéssim com sé les gasten aquests del PP, si acabéssim d’aterrar a aquest país i desconeguéssim la realitat del que està passant, veient l’enorme poder que els ha atorgat el poble durant els darrers anys i escoltant les meravelles que expliquen sobre la situació econòmica d’Espanya, segurament els acabaríem votant a les properes municipals i molt probablement a les generals que es faran a final d’any.
Però els que vivim aquí, els que em patit la seva política de retallades, els que em vist com s’ajudava albs bancs en detriment de la ciutadania (els mateixos que, a sobre, diuen que han ajudat a aixecar el país), els que ens hem adonat de totes els seves promeses incomplertes, els que pertanyem a una classe mitjana que ha passat de ser el motor econòmic del país a la pràctica desaparició, sabem que l’Espanya que ens ensenyen no és la real. La real és la de la pobresa, la dels desnonaments sense que el govern s’immuti, tot i les sentències dels tribunals europeus, la de pagar per drets que abans tenies gratuïts o més barats (com el d’accés a la Justícia, medicaments...), la dels ciutadans que són rics i que han vist com durant aquests darrers 4 anys encara ho eren més... (Continua tu)
Rajoy pot ser un mentider, un irresponsable i, segurament un inconscient. Però suposo que no és un babau i sap que el comitè nacional d’ahir va ser simplement teatre (una pantomima com deia nomes començar) Sap que té crèdit fins la nit del 24 de maig. Si esgota el crèdit, amb tota probabilitat serà substituït com a cap de cartell per a les properes generals.
Tal com deia en el seu editorial diari aquest matí Pepa Bueno a la SER, les mans que ahir l’aplaudien (a manca de veus discrepants), podrien convertir-se en dits acusadors.
I el culpable, igual com al futbol sempre sol ser l’entrenador, en política és el líder, encara que, de fet, qui realment mana, és la FAES, ja que ell, com a president, no ha demostrat mai res. Ni quan era cap de l’oposició ni amb els tres anys i pico que porta al front del govern.
Per això sé li pot aplicar allò del tort al país dels cecs. Aquest és el nivell que tenim.        

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 8-04-2015

Com dirien els castellans: Si no lo veo, no lo creo... 

EL CASTELL MONESTIR D'ESCORNALBOU (V)