Un nou 12 d'abril

JAUME REIXACH

Les eleccions municipals d'aquest 24-M tenen una dimensió històrica, com van ser-ho les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, que van obrir pas a la proclamació de la II República. Aquest diumenge estem convocats a les urnes i hem d'aprofitar aquesta cita per enterrar, d'una vegada i per sempre, el règim sorgit de la Transició postfranquista, que ha acabat enfangat en la corrupció i en el descrèdit absolut de la classe política.

La crisi econòmica desfermada el 2007 ha provocat un immens patiment en la societat catalana i espanyola. En aquesta difícil tessitura hem constatat, amb gran decepció, que el sistema institucional de partits s'ha posat del bàndol dels poderosos i ha deixat la gent senzilla a l'estacada. Ho veiem al carrer i ho certifiquen les fredes dades estadístiques: avui tenim una societat profundament injusta i desigualitària, amb una minoria que acapara els capitals i una majoria de la població que ha vist dràsticament minvada la seva qualitat de vida i el seu poder adquisitiu.

Del règim constitucional borbònic -que tanta frustració col·lectiva ens ha deixat- ens queda la democràcia formal i el dret a vot. Aquest diumenge vinent tenim l'oportunitat i l'obligació d'exercir-lo en clau rupturista.

Trencar amb el passat no vol dir trencar-ho tot. Vol dir eradicar les males pràctiques de l'administració, exigir un exercici honest i transparent de la política, posar les institucions al servei dels problemes prioritaris de les persones i acabar amb les "cares" que, des de fa anys i panys, han patrimonialitzat la democràcia i es creuen amb el dret inherent a perpetuar-se en el càrrec.

Com va passar en les eleccions del 12 d'abril de 1931, aquest canvi de paradigma s'ha de visualitzar, en especial, a les grans ciutats. I això comporta, entre altres factors, escombrar Xavier Trias, Esperanza Aguirre i Rita Barberà -tres exponents emblemàtics de la "vella política"- dels ajuntaments de Barcelona, Madrid i València.

En el cas de Barcelona, cal ser intel·ligents i pragmàtics: l'opció rupturista amb possibilitats objectives de victòria és la candidatura que encapçala l'activista social Ada Colau i és a ella que hem de focalitzar els vots que han de fer possible el canvi. Jo ho dic clar i català: aquest diumenge votaré Ada Colau i faig proselitisme entre els meus amics barcelonins perquè facin el mateix.

La realitat és complexa i tots coneixem el conte de la lletera. Però crec que hi ha un futur millor per a tothom i que la victòria d'Ada Colau pot tenir un efecte revulsiu en altres àmbits de la vida política, més enllà del Cap i Casal. La reforma de la Constitució, l'encaix Catalunya/Espanya... són assignatures pendents que aquest 24-M pot ajudar a aplanar.

El tablero andaluz: bienvenidos a la nueva política

ORIOL BARTOMEUS

Susana Díaz tampoco consiguió la investidura a la tercera y cada vez parece más evidente que la jugada de adelantar las elecciones no le salió tan bien como suponía, y posiblemente el precio que finalmente tenga que pagar no compensará el riesgo asumido. Andalucía es el laboratorio de la nueva política española, y lo es porque Díaz creyó que adelantar las elecciones autonómicas al comienzo del ciclo la beneficiaría. En principio pareció que sí, ya que el resultado electoral fue muy superior a las expectativas, pero a Díaz parece habérsele atragantado la gestión de la nueva pluralidad parlamentaria. Bienvenidos a la nueva política.

Al final Díaz ha sido víctima de sus propios cálculos (o los de sus asesores). Adelantó las elecciones para coger a Podemos a contrapié, sin organizar y con el liderazgo a medias. Fue elogiada unánimemente por la jugada, sobre todo después de que los resultados confirmaran la "debilidad" de Podemos (una debilidad de 590.000 votos y quince escaños partiendo de la nada). Ahora bien, una vez pasada la euforia, la candidata Díaz ha topado con la necesidad de contar con Podemos o con C's para ser elegida presidenta.

Y aquí es donde la supuesta jugada maestra se convierte en traspié. El adelanto electoral ha resultado un plan diabólico para Díaz, porque no contaba que el escenario quedaría congelado a la espera de lo que digan las urnas. Y esto alarga el plazo de incertidumbre hasta después del 24 de Mayo, o quizás hasta Noviembre. Hoy en día ni Podemos ni C's tienen muchos incentivos para mostrar sus cartas. Sus opciones en las municipales y autonómicas (y en las generales) pasan por mantener su autonomía, y esto quiere decir que no se decantarán por ninguna de las opciones mayoritarias antes de que se haya decidido todo el ciclo. Evidentemente, tanto los unos como los otros harán la comedia y negociarán (o harán ver que negocian) con Díaz, filtrarán que el acuerdo está cerca, publicarán listas de demandas, exigirán, pondrán condiciones y dibujarán líneas rojas, pero en el fondo sólo quieren ganar tiempo. El problema para Díaz es que no tiene tiempo. Hay un plazo establecido para la investidura y si se agota se tendrán que convocar nuevas elecciones.

Díaz ha amenazado con volver a las urnas una vez ha constatado que no cuenta con la mayoría suficiente para ser investida. Pero una nueva convocatoria podría no asegurarle un resultado mejor, ya que podría ser entendida como un fracaso personal de la presidenta que decidió llamar a elecciones antes de tiempo. Y aún más, hacer nuevas elecciones no es opción para Díaz por un motivo tan prosaico como determinante: una nueva convocatoria coincidiría con el tramo final de su embarazo, lo que haría muy complicada una posible campaña (e incluso, podría impedir la presencia física de Díaz).

Así pues, a la líder socialista solo le quedaría una opción para ser presidenta sin convocar nuevas elecciones: la abstención del PP. Numéricamente e incluso políticamente es viable (en lógica vieja/nueva política). El problema es el precio. Sabiendo que Díaz no tiene otra salida, el PP podría amagar con una nueva convocatoria electoral, con el objetivo de sacar más rendimiento de su abstención en el debate de investidura. ¿Qué rendimiento? Quizás la abstención de los socialistas en algunas plazas claves para los populares, y que, según las encuestas, estarían en peligro. Madrid, Valencia... Después del 24 de mayo, el PP tendrá muchas alcaldías y comunidades con mayoría simple, necesitadas de acuerdos para la investidura. C's y Podemos seguirán sin incentivos para decantarse y apoyar a los candidatos más votados antes de las generales (de hecho el PP sabe que no puede contar con Podemos en ningún caso). En un escenario así, hacer presidenta a Díaz puede suponer para el PP la llave mágica que abra muchas puertas.

Lo que parecía una jugada estratégica de primer orden se ha convertido en un laberinto para el PSOE. La angustia para cerrar el capítulo andaluz y hacer presidenta a Susana Díaz le puede comportar pagar un precio enorme, que le pasará factura en una campaña de generales que el PSOE esperaba plantear desde la polarización contra Rajoy. En el PP lo saben y acarician la idea, esperando el momento idóneo para pasar el recibo. En Ferraz no tienen otra salida, ya que no pueden dejar caer a su "accionista mayoritaria". Jaque mate.

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS. EL DESPERTADOR

Diumenge, 7:00 AM. Sona el despertador…

Ei! A votar... A veure si amb tantes coses que he de fer avui, al final no tindré temps d’anar-hi...

No. No va per aquí... El que passa és que després d’escoltar els debats i llegir les declaracions de Ferré, he arribat a una conclusió: Ferre desperta passions...

Passions contraposades, però passions a la fi... Diu (Ferré) que mai ha viscut una campanya tan bruta com aquesta... Potser perquè ell sé ho ha buscat, no?

Em crida l’atenció la campanya que està fent Trias a Barcelona. Diu que vol ser l’alcalde de tots. L’objectiu és difícil, molt difícil. Impossible! Podràs governar per a molts, però per a tots? Mai es podrà assolir un 100%.

Mireu, hi ha hagut alcaldes carismàtics que han aconseguit un gran suport popular. Sovint ha estat l’única candidatura del poble, però, tret de pobles molt petits, però molt!, què potser sí, potser tot el poble ha votar per ell, no recordo cap cas que hagi passat una cosa així.

I és que una cosa és voler i l’altra és poder. Trias ho vol, Ferré ni ho intenta... Ni té carisma ni el que s’ha de tenir per a ser, ja no un bon alcalde, deixem-ho simplement en alcalde...

Ho és, està clar que ho és, però després de mobilitzar a tots aquells que es deixen (sovint sense un criteri definit), prometent-los la Lluna i el que faci falta...

Anem a concretar. Hi ho dic perquè en tinc constància fefaent. Un dels col·lectius que el solen votar són els gitanos, sobre tot els que professen la religió evangelista.

Encara estava jo a l’ajuntament, quan es va dir que l’altell d’on està el Centre de Rehabilitació se’ls hi cediria per a local social. No és de propietat municipal, però com que a Arayo li paguen pel conjunt (encara que una part no s’utilitzi)

-Aquest any no el votarem –Em va assegurar fa uns dies una membre d’aquest col·lectiu- Ens van oferir aquell local, però no hi havia ni lavabo... Al final varem dir que no el volíem.

Companys de partit que han fet d’apoderats a les meses on hi voten més gent d’aquesta ètnia, en han explicat en alguna ocasió que arriben preguntat:

-¿Dónde están las papeletas para votar al alcalde?

Uns altres que, tradicionalment han votat per l’alcalde han estat els avis de les residències. Els de CiU no ha tingut mai cap problema en portar-los a votar. A Amposta ho tenen molt fàcil, ja que per anar de la residència al col·legi electoral, només cal creuar el carrer. Després els hi donen un trosset de coc i tots contents.

Fa anys companys del meu partit van anar a parlar amb la directora i li van demanar que, al menys als que estiguin lúcids, els hi preguntessin si volien anar a votar i a qui. Però a l’hora de la veritat dubto que ho fessin.

He arribat a sentir que, en alguns casos, quan algun dels avis té clar el color pel que votar i, no és CiU precisament, li han amagat el DNI per a que no ho pugui fer.

El que passava a Santa Bàrbara fa anys clamava al cel. Margarita, la germana fadrina de l’alcalde (D. Pepe el farmacèutic), es col·locava els guants de conduir i no parava de fer viatges a Jesús portant iaios a votar pel seu germà. Segurament no hauria calgut, ja que a Santa Bàrbara, CiU sempre ha guanyat amb majoria absolutíssima, però si allò suposava esgarrapar regidor més, molt millor.

Ferre a Amposta (igual com el seu antecessor), sovint ha sembrat vents i per tant, ha d’esperarrecollir tempestats. Què no esperi una altra cosa!

Per cert... JA HEU ANAT A VOTAR? A què espereu? O és que voleu que a Amposta ens segueixidespertant el mateix?    

EPISODIS ELECTORALS AMPOSTINS. L’ACCIÓ DE GOVERN

Quan hi ha un debat entre candidats, ja sigui un cara a cara amb Adam Tomàs o a quatre com dimarts a Canal 21 Ebre amb el mateix Adam Tomás, Francesc Miró o Germán Ciscar, Manel Ferré sempre té un lleuger avantatge sobre els seus rivals polítics: l’acció de govern.

L’acció de govern és un argument que usa bastant per a certificar la feina feta durant el seu mandat de 8 anys on, segons el propi Ferré, fins i tot l’oposició li reconeix.

Quan els debats són tan encaixonats i on, desgraciadament, estan marcats pels límits de temps de la programació televisiva, sovint no es diu tot el que s’hauria o es podria dir.

L’oposició, a part de voler el canvi pel canvi com diu Manolito, li hauria de recordar moltes coses que han passat durant, ja no els 8 anys del seu govern (què també), sinó dels 28 anys ininterromputs de governs de CiU, perquè aquest període amb dos alcaldes ha estat més del mateix, mai hi ha hagut un trencament, sinó una continuïtat.

Començaré pels primers anys de Roig (‘el venedor de bombilles’) Quan va accedir al govern municipal l’any 1987, es va trobar amb una gran herència. El seu antecessor, Josep Maria Simó, havia marcat les línies mestres del que havia de ser l’Amposta del futur.

Va ser durant el mandat de Simó quan es va comprar el recinte del castell, amb el molí de Cercós, seu del que és avui la biblioteca i de la que recentment s’han complit 25 anys, l’edifici de l’Escola d’Art i Disseny (ESARDI) i altres edificis de menys interès. Parlant d’aquests edificis. Durant anys alguns d’ells van ser seu del Centre de Recursos Pedagògics de la Generalitat fins que es va construir el nou al costat del Col·legi Consol Ferré, al Lligallo. Aquestes cases, que havien estat habitatges, avui en dia diu no tenen cap ús. Per què no s’han tirat per terra i s’ha obert la plaça al riu remodelant tot aquell entorn? Per cert, heu vist com està la part del darrere de la biblioteca? Dóna pena!

Segur que un dels edificis dels que Ferré sé sent més orgullós és el de l’auditori, que fins i tot va rebre un premi d’arquitectura. A part d’aquest edifici on s’havia d’ubicar ESARDI i es va acabar instal·lant EUSES, una escola universitària (privada) de salut i de l’esport, hi ha tot un conjunt d’equipaments esportius, educatius, firals i de lleure: pavelló esportiu, pistes annexes cobertes, piscina municipal, institut de tecnificació, col·legi de l’Àngel, pavelló firal, parc dels Xiribecs (el més gran de les Terres de l’Ebre segons el propi Manel Ferré), etc. Sabeu qui era l’alcalde d’Amposta quan es va planificar tota aquella zona i es van construir els primers edificis (pavelló esportiu i col·legi de l’Àngel)? Roig? No! Josep Maria Simó.

I sabeu a qui es deu el primer POUM (Planificació i Ordenació Urbanística Municipal), es a dir, la planificació del casc urbà d’Amposta (Valletes, Lligallos...)? A l’alcalde socialista Josep Maria Simó. Només va governar durant 4 anys, però va saber planificar les bases de l’Amposta del futur. També es van fer altres obres menors, però que han perdurat i després de 30 anys encara fan la seva funció: les passarel·les que uneixen el Pla d’Ampúries i el Grau i la que hi ha a l’avinguda de Santa Bàrbara unint l’avinguda de Catalunya i la prolongació de l’avinguda de Catalunya. Encara ningú ha sabut trobar (i si la té no l’ha fet) una solució millor.

L’obra de govern de Simó era impecable. Tot i això, ja se’n va encarregar Roig i els seus de fer-lo fora i començar així el seu període de 28 anys ininterromputs.

Roig va viure molts anys de rèdit de tot el que Simó va projectar. Us imagineu Amposta sense tots aquests equipaments? Bé, segur que algú ho hauria acabat fent, però va ser Simó.

Evidentment durant els 28 anys de governs de CiU (els 8 darrers amb Manolito com alcalde), s’han fet altres coses. Algunes bé (suposo que són les que li alava l’oposició), però d’altres han significat estrepitosos fracassos: la zona lúdica de Tosses i el tracte de favor amb l’empresa dels multi-cinemes, la zona comercial de Futuro Ciudad de Amposta i el tracte de favor amb l’empresa constructora, el nou escorxador del darrere de la zona del Caprabo i tot els que es va consentir amb les empreses que el van explotar, l’institut Pere Mata, sobredimensionat i que té una discutible ubicació i, fins i tot, l’edifici Espai Km 0, inaugurat recentment per Mas a la seu de l’antic escorxador, a l’avinguda de Sant Jaume... Quantes remodelacions es van fer i quants hipotètics usos sé li van donar abans de convertir-lo en el que ara és?

D’obra de govern només en poden mostrar aquells que governen, però això no vol dir que els membres de l’oposició no han tingut res a veure, ja que, normalment, sempre hi presenten aportacions, ja sigui en format d’al·legacions o d’altres formes (comissions informatives, ple...) El que passa és que no sempre es tenen en compte, com per exemple quan es va posar la senyalització informativa (serveis, equipaments, edificis públics, etc.) sent regidor de governació Manolito i que no les va ni considerar o quan es va remodelar la plaça del Mercat que, davant els nostres suggeriments ens deien: no patiu que quedarà bé...

I és que els convergents tot ho fan bé i sinó ho fan, s’aplica la primera part de la frase.

Podria seguir, però crec que s’entén el que vull dir, no?