XIQUELOS I XIQÜELES DEL DELTA. SESSIÓ FOTOGRÀFICA TRABUCADOR (2)

... I aquí me sé va acabar la bateria de la càmera... 

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CAPVESPRE PER L'ENCANYISSADA (11)

La UE persisteix en els seus errors

ELISEO OLIVERAS

Els dirigents europeus persisteixen en l'actual negociació in extremisamb el Govern d'Alexis Tsipras a repetir els mateixos errors d'exigir més ajustos i retallades socials, que en aquests cinc anys, lluny de resoldre la crisi, han reduït l'economia grega en el 25%, han elevat la taxa d'atur al 25%, han empobrit la població i han disparat el pes de l'impagable deute públic del 126,8% al 177,1% del producte interior brut (PIB), segons Eurostat.

El Fons Monetari Internacional (FMI) va admetre el 2012 que havia subestimat l'impacte negatiu dels ajustos i que el seu cost econòmic era en realitat tres vegades superior. Tot i això, l'FMI reclama més ajustos enmig d'una nova recessió i més retallades en les ja retallades pensions, encara que admet que ha de condonar-se part del deute. Els altres dos membres de la troica —Comissió Europea i Banc Central Europeu (BCE)— rebutgen qualsevol equivocació en la seva gestió i qualsevol quitació del deute.

La troica està tractant Grècia com si els grecs haguessin malgastat alegrement els 240.000 milions dels dos successius rescats. En realitat, la quantitat desemborsada ha sigut inferior i el 90% dels fons s'ha destinat al pagament del deute i a recapitalitzar la banca grega. Amb prou feines el 10% del rescat s'ha utilitzat per mantenir en funcionament l'Estat grec.

El rescat s'ha destinat bàsicament a evitar que els bancs francesos i alemanys, entre altres, patissin pèrdues astronòmiques per les seves inversions especulatives a Grècia, com ja va destacar el 2010 l'expresident del Bundesbank Karl Otto Pöhl. «El dia que es va firmar el rescat, les accions dels bancs francesos es van revaloritzar el 24%», va assenyalar Pöhl, que va defensar llavors que havia d'haver-se reestructurat el deute, «perquè un país com Grècia, sense base industrial, mai podrà tornar els 300.000 milions».

Un tret al cap

Els dirigents europeus segueixen creient en el mite fantasiós de «l'austeritat expansiva», malgrat les aclaparadores evidències que els ajustos no redueixen el pes del deute, sinó que l'incrementen automàticament per la caiguda del PIB, a més de fer encara més difícil la recuperació econòmica i la reducció de l'atur, com assenyalaChristian Odendahl, economista del Centre per a la Reforma Europea (CER).

La política deflacionista que ha acompanyat la gestió de la crisi a l'eurozona i la inflació negativa a Grècia han empitjorat el problema, ja que han elevat el valor real del deute nominal, com destacaSimon Wren-Lewis, professor de la Universitat d'Oxford.

No han servit de res les advertències de multitud d'economistes de prestigi internacional, inclosos els premis Nobel Joseph Stiglitz iPaul Krugman reclamant un gir en la política aplicada a Grècia. La cancellera alemanya, Angela Merkel, tampoc ha atès la carta oberta que li va dirigir el 7 de juliol un grup d'economistes, encapçalats per Thomas Piketty, Jeffrey D. Sachs i l'exsecretari d'Estat de Finances alemany Heiner Flassbeck. La carta subratlla que «la medicina receptada ha dessagnat el pacient, però no ha curat la malaltia» i que les dràstiques retallades aplicades en la despesa pública, els salaris i les pensions aquests cinc anys «solament han servit per reproduir la Gran Depressió» a Grècia.

«Al Govern grec se li demana que es col·loqui una pistola al cap i que premi el gallet», expliquen en la carta Piketty i els altres economistes davant l'impacte molt negatiu que tindran les actuals exigències de la troica en un país ja exhaust, on la pobresa afecta el 36% de la població.

El BCE, a més, ha agreujat la situació a l'incomplir la seva obligació, fixada en el tractat, de mantenir la liquiditat de tots els bancs de l'eurozona. El BCE, tot i la seva famosa independència, ha actuat de força coercitiva de la troica al limitar el finançament a la banca grega per doblegar la voluntat del Govern, cosa que va obligar a tancar els bancs, com ha denunciat Martin Sandbu, des del Financial Times, entre molts altres economistes.

Albert Einstein va assenyalar que «la insensatesa és fer el mateix una vegada i una altra i esperar obtenir un resultat diferent». La UE hauria de recordar-ho.

ASSESSORS, POLÍTICS I ALTRES ESPÈCIES PROTEGIDES…

Una de les mesures que ha pres la Diputació de Girona en aquest començament de legislatura ha estat controlar els assessors i el sou que cobraran de la institució.

Sembla ser que els partits polítics tenen dret a un determinat nombre d’assessors segons la representació. Això no deixen de ser concessions molt generoses que els partits destinen per a gratificar els seus militants més fidels. Unes prebendes adquirides al llarg dels anys que també serveixen per a finançar els propis partits, ja que una part del jornal es destina a donatiu forçós.

Si es mira fredament, es inconcebible que els partits (al que alguns anomenen casta) tinguin aquest tipus de concessió que, evidentment, paga el poble quan es podria dedicar a d’altres coses segurament molt més útils.

Però si la Diputació de Girona ha pres aquesta mesura és perquè tenen constància d’aquest fet i de que alguns assessors, segurament desconeixen el camí per arribar a la seu institucional i treballen per als partits des de la seu dels propis partits. A la pràctica no crec que sigui massa gent la que conegui qui són aquests assessor i molt menys la feina que fan.

Àngel Ros, alcalde de Lleida pel PSC acaba de vendre la seva anima al diable. Qualsevol cosa per seguir aferrat a la cadira. Ja auguro ara que per a dintre de 4 anys, els resultats electorals de Lleida seran nefastos per al PSC. Quina vergonya! Fa uns dies l’acudit de Ferreres al Periódico reflectia perfectament la situació. Resulta ser que Ros es desmarca juntament amb la Geli i Elena de la línia oficial del partit i es posiciona al costat de les tesis més catalanistes i ara intenta justificar que l’ajuntament de la Paeria accepti l’ús del castellà com a segona llengua. Ja sabem que és oficial i que es té dret a usar, però tampoc cal sortir a segellar l’acord amb C’s fent bandera del bilingüisme.  

Val més perdre en dignitat que no haver de pactar amb aquell que representa uns valors totalment contraposats. M’uneixo a la veu dels manifestants i jo també crido. ROS DIMISSIÓ!

Després d’acordar-se la llista única i de saber que Mas anirà de 4 i Junqueras de 5. Després de que des del territori s'apuntés que seria la xertolina Carme Forcadellm expresidenta de l'ANC qui podria encapçalar la llista (del President, li diuen), finalment serà Raül Romeva, exdiputat europeu per ICV i que va trencar amb la seva formació quan no van renunciar a la independència. Romeva també té vincles amb les Terres de l'Ebre, ja que el seu pare (gran amic de Joan Manuel Serrat), viu a Masdenverge i toca la tuba amb la Lira Ampostina. Finalment la Carme Forcadell anirà de 2 i la francesa Muriel Casals, presidenta d'Omniun Cultural de 3. Des del meu punt de vista, tots tres, no deixen de ser una polítics, potser en aquests moments no està en actiu, però poc importa. O és que l’ANC no ha estat fent política des de la seva creació? Jo també sóc un polític inactiu i cada dia us pego la tabarra... Afortunadament no em feu cas i això m’omple de satisfacció al pensar cada un dels meus lectors té el suficient criteri per a decidir en cada moment que fer i com actuar.

La veritat és que no sé quin sentiment he de tenir cap a la candidatura unitària: si riure o plorar. Al final, després de molts tira i arronsa, s’ha acceptat una proposta que ja va deixar anar Mas fa mesos. Quan de temps perdut, no trobeu? No m’estranya que la CUP s’hagi desmarcar ràpidament d’un acord que no li agrada ni de l’endret ni del revés.

Veure (bé, no l’hem vist i no estic segur que al final s’acabi veient, però és el que ens diuen ara mateix) una candidatura encapçalada per 3 membres de la societat civil (no polítics en actiu) seguida per Mas que serà tan si com no el nou president sempre que guanyi la candidatura, seguir de Junqueras (de qui no s’ha dit si serà el vicepresident o bé, en un gest força habitual en els republicans, mantenir-se al marge) m’esparvera. Penso que tot plegat es tracta d’una pantomima que, com a molt, servirà per a sortir de l’embolic en el que es va posar Mas ja fa quasi tres anys.

Com passa el temps...