ENRIC MARÍN
Periodista
El contrast entre la situació política que es viu a Espanya i a Catalunya té a veure amb la divergència i incompatibilitat dels respectius projectes nacionals. Les elits dirigents espanyoles s'agafen a la continuïtat d'un esgotat model jacobí d'estat-nació com a ferro roent. Un model que va agafar impuls definitiu amb el franquisme, es va racionalitzar i modernitzar en els primers vint anys de democràcia, i es va acabar de desplegar en els 8 anys de Govern deJosé María Aznar. La nació espanyola que va imaginar la FAES culminava el projecte en forma d'utopia centralista en la qual el Gran Madrid era el pulmó i el cor de tota la península ibèrica. La T-4 i la xarxa radial de l'AVE havien d'articular una mena d'Espanya-ciutat en què Madrid feia de nucli cosmopolita i la resta de ciutats de suburbis més o menys perifèrics i subordinats.
Aquest disseny anava acompanyat de la percepció d'un vigorós impuls econòmic liderat per un vitaminat capital financer i pels antics monopolis d'estat esdevinguts noves multinacionals. I amb una empenta, que es volia definitiva, a les polítiques de recentralització política i homogeneïtzació lingüística i cultural. Conllevanciaorteguiana, altiva i displicent. Coincidint amb el canvi de segle va semblar que aquesta utopia quallava. Però, primer, la resposta catalana amb la formació dels tripartits catalanistes i d'esquerres i, més endavant, la crisi econòmica van posar en evidència el voluntarisme i la inconsistència del projecte aznarista. Avui ja sabem que era com el somni d'un nou ric estúpidament vanitós; un ideal amb peus de fang.
La proposta de nou Estatut impulsada pel Govern de Pasqual Maragall responia al convenciment que el model d'autogovern català estava definitivament esgotat. I semblava tenir la virtut de convidar a un debat que permetés reformular Espanya sobre bases actualitzades. Però no. La resposta dels poders d'Estat fou un sonor cop de porta volgudament humiliant. Paradoxalment, aquell cop de porta va obrir una nova etapa en la política catalana. La sentència del Tribunal Constitucional va invalidar tot intent de repensar Espanya per fer possible l'encaix de Catalunya. Pretendre reformar Espanya des de Catalunya ja no tenia, ni té, cap sentit. Un cop notificat que l'Estat espanyol es desentén manifestament d'atendre les prioritats bàsiques del projecte nacional català, la continuïtat renovada de Catalunya només es pot fer al marge de l'Estat espanyol. És a dir, apostant per un estat propi. Però, ¿quin projecte? ¿Quin estat?
Des dels finals del XIX, el catalanisme polític va establir un lligam íntim entre la voluntat de redreçament nacional i el concepte de modernitat. Ara fa un segle, els noucentistes van identificar aquest ideal amb el concepte de Catalunya-ciutat: una terra estructurada i una societat cohesionada sobre la base d'una cultura cívica sòlida i compartida. Interpretat des de posicions més elitistes o més populars, des de la dreta o des de l'esquerra, aquest ha estat el marc mental que ha orientat el catalanisme al llarg de tot el segle XX. De Prat de la Riba a Pujol o Maragall, passant per Macià. Però el noucentisme, com l'autonomisme, ja ha caducat. I el model d'estat-nació en què encara es continuen emmirallant molts estats tradicionals tampoc és vàlid. No es tracta de replicar en petit les formes dels estats nacionals amb passat imperialista. Ni d'emular el seu nacionalisme d'Estat.
En aquestes mateixes pàgines, el socioecòleg Ramon Folch s'ha referit a la necessitat d'un independentisme vintcentista. Vintcentisme entès com a nou projecte nacional que connecta amb els nous paradigmes econòmics, polítics i culturals de la primera meitat d'aquest segle XXI. Aquest projecte amb prou feines està esbossat, però sembla clar que el concepte de Catalunya-ciutat ha d'evolucionar cap a la noció de Catalunya-estat. Catalunya com a ciutat-estat. Per altra banda, l'impuls popular del procés sobiranista ja ha marcat l'accent sobre l'objectiu programàtic d'equilibri social i territorial. També sabem que el projecte català és un projecte respectuós amb la diversitat lingüística i cultural, internament inclusiu i vocacionalment europeu. I que, en un món globalitzat i lligat per tot tipus d'interdependències, Catalunya hauria d'aspirar a fer de nord del sud i de sud del nord, reforçant el pes logístic i econòmic de l'Europa meridional i fent de punt de trobada entre les dues ribes de la Mediterrània. No es tracta d'aixecar murs; es tracta de fer més permeables les fronteres, gaudint de la sobirania nacional que correspon a qualsevol estat de la Unió Europea.
La construcció democràtica d'un nou Estat està farcida d'incerteses, però també obre un camp de possibilitats immens. És una il·lusió compartida que neix del risc racionalment assumit. Periodista i professor de Comunicació de la UAB.
