dissabte, 12 de setembre del 2015
Mas suma, Mas resta
XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
Artur Mas és reconegut pels sobiranistes com un líder capaç i fiable. Però si Mas transmet seguretat a l'independentisme, també arrossega un doble llast. Per una banda, la corrupció al voltant de CDC i molt probablement a l'interior. Per l'altra, els seus inicis com a president, quan es presentava en públic com a campió de les retallades i s'abstenia de mostrar sensibilitat social.
En el segon aspecte, s'ha corregit, i de valent, fins al punt de presentar-se en una candidatura encapçalada per Romeva. Però la gent té memòria. Per això l'han convertit en un ninot de pim-pam-pum. Contra Mas es viu millor que amb programes i propostes creïbles i viables. El ninot mig lapidat no es correspon amb l'Artur Mas d'avui, però l'esquelet que l'aguanta és made in Mas, el Masd'abans. Aquest és un llast, i resta, i la dreta l'utilitza, i l'esquerra encara més.
Resta més encara el llast de la corrupció. Potser es quedarà en indicis i sospites. Però el cas Palau segur que no és cap invent. Tampoc la confessió de Pujol i les causes judicials contra els seus fills. Que l'ombra de la corrupció es troba magnificada per les males arts del govern central, la fiscalia, tan obedient, i el corifeu de tota la dreta i part de l'esquerra, no anul·la la convicció, compartida també pels seus votants, que hi ha verí d'aquest a CDC. En conseqüència, no hi haurà altra manera de desprendre's del verí que matant la cuca. El llast serà llast fins que no s'abaixi la persiana del partit dePujol i s'obri un altra factoria política, amb grau zero de connivència amb els corruptes, i on, posats a fer, el pes dels socialdemòcrates sigui determinant, sense menystenir els liberals clàssics, als antípodes dels neoliberals. La proposta de continuïtat de Junts pel Sí va per aquí, i hauria de desembocar en una mena de federació de partits i entitats que inclogui ERC.
Malgrat el doble llast, el lideratge d'Artur Mas és un factor clau, tant de l'arquitectura com de la previsible victòria de Junts pel Sí. No del fet en sí que Junqueras s'avingués finalment a associar-se amb CDC, que es deu a la victòria d'Ada Colau i als molt mals resultats d'ERC a Barcelona. En fi, que Mas suma més del que resta, però és evident que també resta. Si JPS arriba a treure els mateixos vots que la suma de CiU i ERC, haurà superat les previsions més optimistes. Una bona part de l'increment de la CUP, que es preveu espectacular, no fuig de JPS sinó de Mas. Però si no fos per Mas, CDC estaria en situació agònica. Si no fos per Mas, el procés hauria emprès camins maldestres. Si no fos pels plantejaments de Mas, les possibilitats de victòria en escons de l'independentisme el 27-S, serien molt minses. En vots (a candidatures, és a dir els vàlids menys els en blanc), nul·les.
divendres, 11 de setembre del 2015
QUAN NO ES POT FER PITJOR
Si sé li hagués d’explicar a un que desconeix totalment la situació actual entre Catalunya i Espanya sé li hauria de fer pràcticament un tractat d’història.
De com Catalunya va tenir el segon parlament més antic del món després d’Anglaterra, de com va conservar les seves lleis fins i tot més enllà dels Reis Catòlics, culpables de la unitat de les Espanyes, de com els reis de la Casa d’Àustria van respectar les lleis així com el grau d’autonomia que tenia Catalunya respecte als altres territoris d’Espanya, de com després de perdre la guerra de Successió, Felip V va eliminar tots els privilegis dels catalans i no només això, sinó que va imposar un repressió com no s’havia vist mai (l’aquarterament de la Ciutadella en lloc de defensar Barcelona, reprimia els seus habitats), de com Catalunya va tornar a perdre en la seva defensa de la II República a la guerra Civil Espanyola, d’enganys, de promeses incomplides, de rebaixes a l’Estatut de Miravet promogut pel president Maragall, aprovat en referèndum pels catalans i posteriorment retallat gràcies a un acord entre el president Zapatero i Mas, llavors cap de l’oposició a Catalunya... Només així, explicant des del començament, es pot arribar a entendre el com i el perquè s’ha arribat a una situació de total desenteniment entre les dues parts.
Si a tot això sé li sima una nul·la capacitat de diàleg del govern d’Espanya que, a sobre busca el conflicte permanent en Catalunya, potser el desconeixedor de la situació acabi per comprendre els motius (que en són molts) del perquè Catalunya vol esdevenir un estat independent dintre de la Unió Europea. Perquè aquesta és una altra. Catalunya és, de llarg, la regió espanyola (anomenem-la així) amb més vocació europeista. Segurament perquè és una de les més properes, però també una de les més avançades socialment parlant. És evident que, ara per ara, les autoritats espanyoles han de fer costat el govern d’Espanya i dir coses com: Una Catalunya independent quedaria fora d’Europa. Segurament seria així en un primer moment, però el pes específic que té el nostre país és prou important per a que, immediatament, s’obrissin negociacions per a que Catalunya s’integrés a Europa com un estat membre més. I potser aquest fet acabaria transformant Europa en allò que hauria de ser i no és: un federació d’estat com són, per exemple, els Estats Units.
Però abans de que això passi, el govern espanyol seguirà posant tots els pals a les rodes que estiguin al seu abast (i perquè no en té més!) Mentre la majoria del membres del govern amb Rajoy al capdavant diuen que Catalunya no serà independent mentre governi el PP, sempre hi ha algun capsigrany (per dir-ho d’una forma cordial) que se’n hi va l’olla i solta alguna bajanada, com per exemple Morenés, el ministre de Defensa, que va dir alguna cosa així com: si tothom compleix amb el seu deure, no caldrà cal intervenció... Sense dir-ho explícitament, tothom va entendre que estava parlant de l’exèrcit espanyol. Al meu poble, quan algú parla així , es diu que està posant llenya al foc, però encara es pot dir d’una altra manera: voler apagar el foc amb gasolina.
El govern del PP s’està equivocant des del principi. No és que el govern de Mas ho hagi fet molt millor, però quan hi ha d’haver un enteniment entre dues parts i no l’hi ha, sempre és més culpable la part forta (en aquest cas el govern d’Espanya que té tots els estaments de l’Estat al seu favor) que la part dèbil (que només té –i no és poc- la força de la raó)
No sé si fins el dia 27-S les veurem de tots els colors (tal com v dir Mas fa uns dies en un intent de voler tapar les seves pròpies vergonyes) o no; ni tampoc puc predir que passarà després de la jornada electoral segons sigui el resultat. Però si que puc afirmar que el govern del PP no ho ha pogut fer pitjor (és impossible!)
El PP amb Rajoy al capdavant ha governat tot el malament que ha sabut (perquè una cosa així s’ha de fer de forma totalment intencionada), tant si ens referim al procés català com en la gestió del seu govern en general.
Efectivament el 27-S tenim una data transcendental. Però passi el que passi aquest dia, el 20-D o el dia que sigui, en tenim una altra i, de cap manera, el PP ha de continuar davant del govern d’Espanya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)