DES DEL TRABUCADOR (6)

PERPINYÀ (13)

Viacrucis nadalenc

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

Un dels millors invents del cristianisme va consistir a superposar el naixement de Jesús a la festa romana de les saturnals. Les saturnals celebraven l'inici del nou cicle de la natura. Pels habitants de la franja que comença més amunt del tròpic i acaba a prop de l'Àrtic, aquests són, des dels temps més antics, els dies més importants de l'any. El Sol ha anat baixant cap a l'horitzó al llarg de la tardor. Si continua així desapareixerà per sempre més. Foscor, fred, nit eterna. Cors primitius encongits. Però vet aquí que el Sol atura el seu descens. Vet aquí que al cap de pocs dies comença a remuntar. Més llum, més escalfor. ¡Tot tornarà a renéixer! ¡Salvats! No hi ha festa més important.

Tan positius eren els sentiments dels nostres avantpassats, que la versió romana de la festa no tan sols dictaminava vacances, també escolars, sinó que comportava pau, perdó, il·lusió, germanor i igualtat social. Per les saturnals, fins i tot els esclaus es podien vestir com els seus amos i, per un dia, menjar com ells. A la festa només li faltava una corona i els calculadors estrategs cristians la van trobar. ¿Que Jesús no va néixer a l'hivern? Evident, però es tractava de fagocitar l'imperi romà i apropiar-se de tot, començant pel calendari. Per això el nostre Nadal és perfecte. ¿Qui es resistiria a celebrar el naixement d'un infant innocent destinat a salvar el món? És tan bonic, tan ben trobat, que no perd valor ni si es tracta d'un subterfugi. Aquest és el sentit del Nadal. I és romà. I és pagà. I el superstrat cristià hi encaixa a la perfecció.

És per això que els bons i els mal cristians haurien d'incorporar al pessebre la figura, tan popular, del dimoni escuat i bastonejat pels pastors, però amb el rostre de Rajoy. A la punta més allunyada, un altre dimoniet, disfressat d'Antonio Baños. ¿No podíeu deixar que ens mengem els torrons en pau? ¿No podem fer vacances de vosaltres? Doncs no. Si el papa Bergoglio no fos tan bo i no hagués de dissimular la seva feblesa pels cupaires, segur que els excomunicaria tots plegats, amb carrisqueig dental de la dreta catòlica i per a més glòria de l'esquerra alternativa. ¿Qui va triar la data del

20-D? Rajoy. ¿Qui la vigília dels innocents per enlairar o enfonsar el president? La CUP. ¡Culpables! Poques famílies se salvaran de parlar de política.

Els romans disposaven de dos col·legis, el dels harúspexs i el dels àugurs, que els cristians van suprimir. Tots dos estaven especialitzats a escrutar el futur i advertir dels perills. Els pastors de les ovelles cristianes, cada cop més addictes al monopoli de la veritat, van decretar l'exclusiva bíblica de les profecies, de manera que ni tan sols, liquidats els harúspexs i els àugurs, ens és permès compartir supersticions sobre les dates propícies als afers públics. Si encara existissin els àugurs i els harúspexs, ni les eleccions s'haurien celebrat el

20-N, ni l'assemblea de la CUP, aquest diumenge.

Tot i això, amb ànim no exclusiu de joc, podríem anunciar, en veu baixa i en el més estricte dels secrets, que el present cicle electoral no s'ha acabat, per molt que ho sembli. ¿Més eleccions, i de cara a la primavera? ¿Generals, autonòmiques o, posats a fer, de tot una altra vegada? El rabadà descarat del pessebre, harúspex amb samarra de pell de xai, entreveu la repetició de les generals i minimitza, en canvi, la possibilitat de noves eleccions catalanes.

COMENCEMper casa. Segons el pastoret, ni Mas ni març. No es repetiran les eleccions perquè el lideratge d'Artur Mas es va acabar amb la victòria insuficient del plebiscit. Tant si l'investeixen de president transitori com si no. En el primer cas, farà de president titella mentre una gran part dels seus miren de recular, amb el seu ja expressat beneplàcit, davant les expectatives que potser s'obriran a Madrid. En el segon, no gosarà convocar eleccions, i si li passa pel cap, el castigaran els mateixos que ara mantenen la seva candidatura per salvar l'honor dels independentistes d'esquerres. Junts pel Sí ha deixat d'existir. Catalunya vira a l'esquerra. El procés s'atura, a l'espera d'incorporar-hi l'esquerra i bescanviar Artur Masper Ada Colau. L'antic espai de CiU, avui en bancarrota, no té altre remei que recompondre's amb uns nous líders.

A Espanya les coses són més senzilles. Com que ja se sap qui mana, tan sols cal escoltar-los. Ordenen noves eleccions, convençuts com estan que molts vots de Ciutadans tornaran al PP i que molts votants del PSOE aniran a Podem. Dreta reforçada, esquerra més fragmentada.

Aquest Nadal comença un via crucis. I no s'acabarà ni per Setmana Santa.

Escriptor.

JOC DE TRONS A LA POLÍTICA ESPANYOLA

De Vergara a eldiario.es

No hi ha dubte que les passades eleccions generals han produït una certa inestabilitat al si dels principals partits, el que es podrien considerar com  perdedors.

El PP amb Rajoy al front per tercer cop, ha patit la davallada més gran que mai havia sofert un partit tant al govern com a l’oposició. Per la seva part, el PSOE, amb Pedro Sánchez aspirant per primera vegada a ocupar la Moncloa, no ha aconseguit ni conservar el minso resultat de Rubalcaba de fa 4 anys i ha baixat per primer cop d’ençà de la restauració de la democràcia dels 100 diputats. Cap dels dos partits històrics es pot considerar satisfet dels resultats obtinguts.

Aquests pèssims resultats (suposo que de portes cap a fora els partits no els valoraran així) han produït una situació de ingovernabilitat del país, ja que la confecció de pactes, ara per ara la veig impossible, al menys si els partits són coherents amb les seus programes.

Tot i que el màxim damnificat ha estat Mariano Rajoy (que de presidir el govern es pot quedar fora), els voltors de la política s’han acarnissat amb el secretari general del PSOE a qui veuen molt debilitat dintre del seu propi partir.

Sánchez té (com sempre sol passar) par de l’executiva a favor i part en contra. Tampoc compta amb el suport de tots els barons territorials, encara que alguns com Iceta ja li han expressat el seu suport. Un dels punts de confrontació és el congrés ordinari que ha de fer el partit aquest any. Sembla ser que aquest congrés s’hauria de fer el mes de març i que Sánchez voldria ajornar un mesos. Penseu que si hi ha una nova convocatòria d’eleccions s’haurien de fer el mes de juny i, per tant, el candidat socialista podria ser un altre.

Entre tots els pesos pesants del partit, qui està més bel·ligerant amb Sánchez és la presidenta d’Andalusia Susana Díaz a qui alguns mitjans de comunicació veuen com a candidata a presidir el PSOE a nivell estatal. Personalment no m’agrada ni Sánchez ni Díaz i segueixo dient lo que fa temps que dic: el problema no és tan de persones, sinó de idees. El PSOE hauria de fer un canvi radical trencant amb el passat més immediat i recuperant els valors tradicionals del socialisme.  

Entre els titulars dels diaris d’aquests dies he pogut llegir que totes les mirades apunten a Pedro Sánchez. Per la seva situació és qui, a priori, més fàcil ho té per a pactar, ja que el PSOE podria fer la gran coalició amb el PP, un govern a 3 amb el propi PP i C’s o bé deixar la part dreta de costat i intentar un pacte amb Podemos i la necessària participació d’altres partits com ERC, UP, PNV i fins i tot amb DiLL.  

Però Pablo Iglesias, a part d’anunciar un pacte de govern entre PP, PSOE i C’s, ha traçat una línia roja que dificulta per no dir que impossibilita el pacte amb el PSOE. Aquesta línia roja es diu referèndum a Catalunya. Casualment, el PSOE també ha fixat una línia roja que tampoc pensa traspassar i que també és el referèndum de Catalunya, però en sentit contraposat, es a dir, que en cap cas s’ha de fer.

No sé quans apartats té un programa de govern de qualsevol partit. No ho sé perquè no els he comptat mai. Imagino que molts: econòmic, social, cultura, educació, sanitat... Els partits que tenen una certa afinitat política, exceptuant l’apartat econòmic (les polítiques econòmiques del PSOE s’apropen bastant a les neoliberals), la resta haurien de ser coincidents en un alt percentatge. I d’aquí la meva preocupació. Entre tots els apartats, entre tots els punts, entre tots els annexes, l’única condició que posa el PSOE és que Podemos renunciï a fer el referèndum? Em sembla molt fort, que voleu que us digui. A més, com deixaria als seus socis catalans que es van presentar amb la llista de en Comú Podem i que van guanyar aquí a casa nostra? Com explicarien el canvi de posicionament als milions de catalans que el dia 20-D van confiar en ells?

Quan algú em pregunta quina és la meva opinió, ho tinc clar: noves eleccions al juny. No n’hi veig altra alternativa.