LA VIA AUGUSTA

dimecres, 6 de gener del 2016

El PSOE, en perill

MARÇAL SINTES

Periodista

Els resultats del 20-D constitueixen, vistos des de Catalunya, una petita i recargolada venjança del destí, o dels déus menors. El president Artur Mas, Junts pel Sí i el circ organitzat per la CUP eren motiu de mofa i escarni a la capital del Regne. Catalunya, ingovernable. Un embolic. Un altre cop el xivarri. El dia 20 a la nit, quan vam tenir davant nostre el dibuix impossible del nou Congrés, vam comprendre que la ingovernabilitat, l’embolic i el xivarri, com un virus, també s’havien apoderat, i de quina manera, del cos polític espanyol.

El que ha passat el 20-D no és difícil de resumir. Els espanyols, farts, han posat de genolls els dos partits de l’establishment per les seves maleses, pecats, arrugues i cicatrius. Es desploma el PP d’aquell senyor cada dia més semblant al jubilat absent i sorneguer que serà; es desploma el PSOE d’un paio ben plantat, correcte i incapaç de fer la impressió –almenys la impressió– de tenir idees pròpies. La dreta de tota la vida i l’esquerra d’ídem empetiteixen alarmantment malgrat que el sistema va ser muntat a favor seu, perquè el va dissenyar l’obsessió per l’estabilitat, és a dir, el pànic a l’imprevist. La via passava per propiciar l’alternança a dos.

El dia 20 el tinglado on s’han gestat moltes coses bones i moltes de monstruoses no va arribar a saltar per l’aire, però va quedar força tocat. La trompada de Mariano Rajoy, fins i tot vencent, impressionant: va perdre 63 escons. La del PSOE, més petita, 20, però quedant submergit en els 90 diputats. Ciutadans, la dreta platí, va fracassar malgrat el suport d’un grapat de bigotis poderosos. No va arribar a fer ombra al PP. En canvi, Podem, amb 69 representants, sí que és una inquietant amenaça per al PSOE.

A més a més, mentre al PP continuaran amb Rajoy al capdavant si el president en funcions aconsegueix retenir la butaca, al PSOE el sultanat andalús –el PSOE té molt de Partit Nacionalista Andalús–, un sac de nervis, ja ha llançat la seva cavalleria contra Pedro Sánchez. Pel que sembla, Susana Díaz no vol esperar a veure com acaba el culebró nascut de les urnes, així que ha decidit descavalcar el seu coreligionari com més aviat millor. Curar-se en salut: no fos cas que una carambola porti Sánchez a la Moncloa.

Per tot plegat, del bipartidisme la part en risc és el PSOE. Podem, per poc que mantingui l’ànim i la sang freda, podrà contemplar des de la platea l’espectacle poc edificant en marxa, que danyarà el PP, Ciutadans i el PSOE, sobretot el PSOE. Pablo Iglesias haurà de seguir treballant fort mentre espera l’enfonsament socialista per substituir-lo com a referent de l’esquerra en pròximes eleccions. Siguin d’aquí pocs mesos o d’aquí uns anys.

dimarts, 5 de gener del 2016

EL SÍMIL DEL GLOBUS

De Gallego y Rey, al Mundo d'avui.

Quantes vegades heu dit o pensat que us agradaria tenir l’experiència d’anar en globus? Però ocasions per a fer-ho n’hi ha ben poques. Ara, perquè tenim el recurs d’Internet, però veritat que si us pregunto on es pot anar per a practicar aquesta activitat, el més segur és no em sabreu que contestar.

Si us poseu a pensar, amb la independència passa una cosa semblant. Quantes de vosaltres desitgeu la independència del nostre país? Segurament que bastants... D’altres no, però igualment ho entendran.

La veritat és que de globus se’n veuen pocs. Ara mateix no recordo haver-ne vist volar mai cap... Tampoc fins ara havíem tingut l’oportunitat de viure un procés com el que estem vivint, encara que la independència pròpiament dita, encara no em tingut ocasió de veure-la.

Sabeu que es fa amb un globus quan perd altura? Es deixa anar llast, que són aquells sacs plens de sorra que pengen de la panera. Igual s’hauria de fer ara: si volem salvar el procés s’ha de deixar anar llast. I, en aquest cas, el llast té un nom propi: Artur Mas i Gabarró.

Es podrà criticar a les CUP tot el que es vulgui. Se’ls podrà acusar de manca d’experiència i de que per culpa d’ells s’han perdut 3 mesos... Però les CUP, des del meu punt de vista han estat coherents amb la seva decisió. No em direu que quan diumenge van donar el no de forma definitiva a Mas, encara us vàreu sorprendre? Però si ho havien dit des d’un bon principi! Potser alguns (entre ells els que van fer el tancament-dejuni) encara pensaven amb el miracle, però com ja vaig dir una vegada, els cupaires són poc d’anar a missa i per tant, no creuen en miracles.

Antonio Baños va dimitir ahir. Ara s’ha sabut que era un dels que estava a favor d’investir a Mas. Sembla que David Fernández també (les abraçades que li donava a Mas indiquen que hi havia bona sintonia) Es pot pensar que acabades les reunions entre Junts pel Sí i les CUP, dirigents de la formació anticapitalista podien donar esperances als de la llista de Mas (perquè era la llista de Mas, no ens equivoquem) de que finalment aconseguirien convèncer els seus companys de formació.

Però Mas feia anys que anava perden embranzida. Mal que li pesi a ell i a la seva formació, mai ha tingut el carisma entre els votants de CiU que va tenir Jordi Pujol (aquell que està imputat per blanqueig de capitals...)

Després de dues legislatures guanyant a Catalunya i veient com el candidat socialista si que aconseguia els suports que a el li negaven, va arribar a president amb els vots del PP (no ho oblidéssim), per a que, finalment, l’11 de setembre de 2012 descobrís la fórmula màgica per a perpetuar-se al cap davant de la Generalitat: fer-se independentista. Però no s’hi va fer només ell, també s’hi van fer una bona part dels seus seguidors. Aquesta forma d’actuar és el més paregut que hi ha al comportament d’una secta.

Ràpidament va renegar del PP i va convocar eleccions presentant-se com el Messies (recordeu els cartells, no?) amb el propòsit de guanyar per majoria absoluta (o al menys amb una àmplia majoria que li permetés governar amb comoditat)

Però li va sortir el tret per la culata i a partir d’aquí, cada vegada que ha convocat eleccions ha anat perdent suports que s’ha convertit en pèrdua de diputats fins que finalment es va treure del barret una fórmula màgica que havia de ser el vot de la nostra vida: votar-lo com a quarta de la candidatura de Junts pel Sí. Però va tornar a fracassar.

L’ego0centrisme, la supèrbia i la prepotència de Mas fa que no se’n adoni de que si algú ho està fent malament i, per tant sobra en tot aquest procés, és ell.

Mas es va creure les paraules de Pujol quan li va dir alguna cosa com allò de que al país dels cecs, el tort n’és el rei... Ara, sobre tot les noves generacions han obert els ulls i saben que ni és rei, ni serà president.

Avui ens ha donat una darrera lliçó de prepotència i ha fixat per dilluns el dia que signarà el decret de convocatòria de noves eleccions si no sé l’escull president. Cap problema: anirem al març i si es torna a presentar, encara li donarem una puntada de peu més gran.