El PSOE, en perill

MARÇAL SINTES

Periodista

Els resultats del 20-D constitueixen, vistos des de Catalunya, una petita i recargolada venjança del destí, o dels déus menors. El president Artur Mas, Junts pel Sí i el circ organitzat per la CUP eren motiu de mofa i escarni a la capital del Regne. Catalunya, ingovernable. Un embolic. Un altre cop el xivarri. El dia 20 a la nit, quan vam tenir davant nostre el dibuix impossible del nou Congrés, vam comprendre que la ingovernabilitat, l’embolic i el xivarri, com un virus, també s’havien apoderat, i de quina manera, del cos polític espanyol.

El que ha passat el 20-D no és difícil de resumir. Els espanyols, farts, han posat de genolls els dos partits de l’establishment per les seves maleses, pecats, arrugues i cicatrius. Es desploma el PP d’aquell senyor cada dia més semblant al jubilat absent i sorneguer que serà; es desploma el PSOE d’un paio ben plantat, correcte i incapaç de fer la impressió –almenys la impressió– de tenir idees pròpies. La dreta de tota la vida i l’esquerra d’ídem empetiteixen alarmantment malgrat que el sistema va ser muntat a favor seu, perquè el va dissenyar l’obsessió per l’estabilitat, és a dir, el pànic a l’imprevist. La via passava per propiciar l’alternança a dos.

El dia 20 el tinglado on s’han gestat moltes coses bones i moltes de monstruoses no va arribar a saltar per l’aire, però va quedar força tocat. La trompada de Mariano Rajoy, fins i tot vencent, impressionant: va perdre 63 escons. La del PSOE, més petita, 20, però quedant submergit en els 90 diputats. Ciutadans, la dreta platí, va fracassar malgrat el suport d’un grapat de bigotis poderosos. No va arribar a fer ombra al PP. En canvi, Podem, amb 69 representants, sí que és una inquietant amenaça per al PSOE.

A més a més, mentre al PP continuaran amb Rajoy al capdavant si el president en funcions aconsegueix retenir la butaca, al PSOE el sultanat andalús –el PSOE té molt de Partit Nacionalista Andalús–, un sac de nervis, ja ha llançat la seva cavalleria contra Pedro Sánchez. Pel que sembla, Susana Díaz no vol esperar a veure com acaba el culebró nascut de les urnes, així que ha decidit descavalcar el seu coreligionari com més aviat millor. Curar-se en salut: no fos cas que una carambola porti Sánchez a la Moncloa.

Per tot plegat, del bipartidisme la part en risc és el PSOE. Podem, per poc que mantingui l’ànim i la sang freda, podrà contemplar des de la platea l’espectacle poc edificant en marxa, que danyarà el PP, Ciutadans i el PSOE, sobretot el PSOE. Pablo Iglesias haurà de seguir treballant fort mentre espera l’enfonsament socialista per substituir-lo com a referent de l’esquerra en pròximes eleccions. Siguin d’aquí pocs mesos o d’aquí uns anys.