A part de l’estat d’abandonament (amb herbes per tot arreu, vidres trencats, etc.), un dels primers detalls que vaig observar és que faltava la placa que indicava l’altura sobre el nivell del mar que, crec recordar que eren 66 i pico de metres. Quan passo per allí, sovint penso que se’n haurà fet i si algú no la va prendre i la guarda a casa seva de record.
Una cosa curiositat d’aquella estació era la pedra que hi havia al darrere de la porta i que servia per a que no s’obrís en dies de vent. Igual pesava 20 quilos!
Un altre element de la plaça es l’entrada a la finca d’Astàsia (topònim que podria derivar d’Anastàsia) Als anys 70, allí es va construir la primera piscina pública del contorn. Era una piscina privada però que tenia tots els ingredients necessaris per a poder passar la jornada.
En aquella època no hi ha via socorrista, però si dutxes per a quan havies d’entrar, vestidors amb taquilles, lavabos, etc.
Abans d’arribar a la piscina, a l’esquerra, hi havia el bar que també feia de restaurant. L’experiència de menjar-te una plat de costelletes de corder amb patates i una mica l’allioli, uns callos o unes mandonguilles a l’ombra de les moreres, era inoblidable (o és que tinc gana...)
A l’altra part de les vies estaven les antigues instal·lacions de la CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos, S.A.) –encara existeixen les edificacions i dipòsits en complet estat d’abandonament- Avui en dia només hi viuen conills i rosegadors i la productora Kutrefacto les va utilitzar per a rodar una escena de la seva darrera pel·lícula: Infección zombi.
El què si que ha desaparegut totalment han estat les edificacions que hi havia a l’esquerra de l’estació on ara hi ha unes instal·lacions de gas. En aquell lloc hi havia el bar de Costes, un bar que poc a poc va anar a menys fins que va tancar portes. Havia de ser un bon lloc per anar a oblidar les penes sense que ningú et molestés... Recordo haver-hi estat una sola vegada i tenia tot l’aspecte d’una taberna de les que hi havia a principis del segle passat i que he vist alguna vegada reproduïdes en algun llibre de fotos antigues.
Segons em van explicar mons pares, una mica més amunt hi havia un bar, del qual no n’havia sentit a parlar mai, d’aquells que ara se’ls anomena clubs de carretera... El propietari era un tal Elies que, finalment es va embolicar amb una de les treballadores sexuals que tenia i se’n van anar a viure a Barcelona després de tancar el bar.
El que sigueu de Santa Bàrbara, segurament recordareu que el pont que ara hi ha al mig de la rotonda de la carretera d’Amposta, originalment estava una mica més prop de l’estació. Jo mateix hi havia passat alguna vegada. Per dalt, òbviament, hi passaven les vies del tren. Si el teniu present, recordareu que tenia tres ulls; els laterals tenen la volta de canó i en canvi el del mig, una mica més gran, és totalment recte. Em va explicar ma mare que quan s’havia de fer es van haver de prendre les mides d’un autobús que hi havia a Santa Bàrbara i que portava passatgers fins Amposta, per tal que hi pogués passar. Encara que sigui mentalment, compareu les dimensions que havia de tenir aquell amb els que hi ha ara.
