dimecres, 27 de gener del 2016
El santuari del Born
JAUME REIXACH
Ricard Vinyes és un prestigiós catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i un destacat especialista internacional en la contextualització i adequació d'espais memorialístics que ha treballat pels governs del País Basc, Xile, Argentina... L'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona l'ha designat responsable dels Programes de Memòria i, entre d'altres encàrrecs, té el de reformular el Born Centre Cultural (BCC), convertit pel seu antic director, Quim Torra, en un mausoleu de la causa independentista.
La història no és mai en blanc o negre i Ricard Vinyes ho sap molt bé. Interpretar la Guerra de Successió del segle XVIII com un enfrontament entre Catalunya i Espanya és una burda manipulació, ja que es va tractar d'una conflagració europea amb múltiples actors i aliances. De la mateixa manera que ho és la interpretació, en termes simètrics, de la Guerra Civil del 1936-39. Sense anar més lluny, l'avi de l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es va passar a la "zona nacional" de Burgos, igual que milers de catalans que van combatre al costat de les tropes franquistes.
Les restes arqueològiques del Born, testimoni excepcional de la destrucció d'aquesta part del barri de la Ribera ordenada per Felip Vè per construir-hi la ignominiosa Ciutadella, mereixen ser protegides i dignificades. Així ho vaig defensar amb vehemència des d'EL TRIANGLE quan l'Ajuntament socialista preveia la transformació de l'antic mercat en la seu de la futura Biblioteca Provincial de Barcelona.
La seva apropiació per part de l'independentisme militant és un greuge a la pluralitat democràtica de Catalunya i al respecte que a tots ens mereixen i que tots tributem als heroics defensors del setge de Barcelona. És com si l'antiga vila de Corbera (Terra Alta), destruïda pels bombardejos franquistes, hagués estat "segrestada" pels hereus dels anarquistes i comunistes que van participar en la batalla de l'Ebre i transformada en un "santuari" exclusiu d'aquestes ideologies.
La història sempre s'ha de mirar en perspectiva i més si ens remuntem a fets molt llunyans en el temps que no tenen res a veure amb la nostra vida actual. Trasplantar la Guerra de Successió als nostres dies –com es va intentar fer amb els actes de commemoració del Tricentenari- i elevar les restes del Born a una mena de Mur de les Lamentacions dels catalans és una maniobra que mereix el rebuig intel·lectual. Les pedres ja parlen per elles mateixes i no cal que les mitifiquem.
El nacionalisme hiperventilat és un factor de divisió i de dolor social que no porta enlloc. O sí. La prova més evident la tenim aIsrael. El poble jueu va ser víctima, durant la primera meitat del segle XX, d'atrocitats abominables que avergonyeixen la humanitat. Però d'ençà 1948, és el poble palestí –que no té cap culpa de viure on viu- qui pateix l'opressió i la repressió de mans dels hereus de les antigues víctimes dels progroms i de l'holocaust.
En la seva etapa com alcalde de Girona, el president Carles Puigdemont ha "mimat" el turisme jueu que visita l'antic Call de la ciutat i ha fet descarats gestos de complicitat envers el sionisme, seguint la tradició pujolista de considerar Israel com el referent a seguir en el camí de Catalunya. En aquest sentit, val la pena recordar que la comissió d'Afers Exteriors de la Unió Europea acaba d'aprovar una declaració taxativa en contra del procés de colonització dels territoris de la Cisjordània ocupats durant la Guerra dels Sis Dies de 1967, que considera el gran factor de desestabilització i violència que assota aquesta zona.
Deixem que el catedràtic Ricard Vinyes elabori una proposta per a la reformulació i dessacralització del Born i, un cop presentada, tots plegats ja expressarem lliurament la nostra opinió. Però no. Els independentistes més abrandats ja han encetat una campanya perquè aquest indret continuï sent el "Valle de los Caídos" del moviment secessionista. De la història n'hem de treure lliçons per no repetir els errors del passat, no per reproduir-los fora del seu context.
Ricard Vinyes és un prestigiós catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i un destacat especialista internacional en la contextualització i adequació d'espais memorialístics que ha treballat pels governs del País Basc, Xile, Argentina... L'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona l'ha designat responsable dels Programes de Memòria i, entre d'altres encàrrecs, té el de reformular el Born Centre Cultural (BCC), convertit pel seu antic director, Quim Torra, en un mausoleu de la causa independentista.
La història no és mai en blanc o negre i Ricard Vinyes ho sap molt bé. Interpretar la Guerra de Successió del segle XVIII com un enfrontament entre Catalunya i Espanya és una burda manipulació, ja que es va tractar d'una conflagració europea amb múltiples actors i aliances. De la mateixa manera que ho és la interpretació, en termes simètrics, de la Guerra Civil del 1936-39. Sense anar més lluny, l'avi de l'actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es va passar a la "zona nacional" de Burgos, igual que milers de catalans que van combatre al costat de les tropes franquistes.
Les restes arqueològiques del Born, testimoni excepcional de la destrucció d'aquesta part del barri de la Ribera ordenada per Felip Vè per construir-hi la ignominiosa Ciutadella, mereixen ser protegides i dignificades. Així ho vaig defensar amb vehemència des d'EL TRIANGLE quan l'Ajuntament socialista preveia la transformació de l'antic mercat en la seu de la futura Biblioteca Provincial de Barcelona.
La seva apropiació per part de l'independentisme militant és un greuge a la pluralitat democràtica de Catalunya i al respecte que a tots ens mereixen i que tots tributem als heroics defensors del setge de Barcelona. És com si l'antiga vila de Corbera (Terra Alta), destruïda pels bombardejos franquistes, hagués estat "segrestada" pels hereus dels anarquistes i comunistes que van participar en la batalla de l'Ebre i transformada en un "santuari" exclusiu d'aquestes ideologies.
La història sempre s'ha de mirar en perspectiva i més si ens remuntem a fets molt llunyans en el temps que no tenen res a veure amb la nostra vida actual. Trasplantar la Guerra de Successió als nostres dies –com es va intentar fer amb els actes de commemoració del Tricentenari- i elevar les restes del Born a una mena de Mur de les Lamentacions dels catalans és una maniobra que mereix el rebuig intel·lectual. Les pedres ja parlen per elles mateixes i no cal que les mitifiquem.
El nacionalisme hiperventilat és un factor de divisió i de dolor social que no porta enlloc. O sí. La prova més evident la tenim aIsrael. El poble jueu va ser víctima, durant la primera meitat del segle XX, d'atrocitats abominables que avergonyeixen la humanitat. Però d'ençà 1948, és el poble palestí –que no té cap culpa de viure on viu- qui pateix l'opressió i la repressió de mans dels hereus de les antigues víctimes dels progroms i de l'holocaust.
En la seva etapa com alcalde de Girona, el president Carles Puigdemont ha "mimat" el turisme jueu que visita l'antic Call de la ciutat i ha fet descarats gestos de complicitat envers el sionisme, seguint la tradició pujolista de considerar Israel com el referent a seguir en el camí de Catalunya. En aquest sentit, val la pena recordar que la comissió d'Afers Exteriors de la Unió Europea acaba d'aprovar una declaració taxativa en contra del procés de colonització dels territoris de la Cisjordània ocupats durant la Guerra dels Sis Dies de 1967, que considera el gran factor de desestabilització i violència que assota aquesta zona.
Deixem que el catedràtic Ricard Vinyes elabori una proposta per a la reformulació i dessacralització del Born i, un cop presentada, tots plegats ja expressarem lliurament la nostra opinió. Però no. Els independentistes més abrandats ja han encetat una campanya perquè aquest indret continuï sent el "Valle de los Caídos" del moviment secessionista. De la història n'hem de treure lliçons per no repetir els errors del passat, no per reproduir-los fora del seu context.
dimarts, 26 de gener del 2016
LA CABRA SEMPRE TIRA AL MONTE
 |
| De Manel Fontdevila a eldiario.es. |
Molt de dir Rivera que no pactaria amb el PP i al final ho acabarà fent... O no ves a saber.
De fet, fa poques hores que la Guardia Civil ha començat una macroredada a les seus del PP de València buscant documentació dels casos més sonats. Quan la notícia m’ha arribat al mòbil, la foto era de Alfonso Rus, que va ser el totpoderós president de la Diputació de València a part d’alcalde de Xàtiva. Vaig conèixer a Alfonso Rus gràcies a les paròdies de l’humorista Xavi Castillo que sempre el treia amb una fletxa que li apuntava el cap i que el seguia per allà on anava, ja que per la seva baixa estatura física, de vegades solia passar desapercebut.
Si a aquesta actuació sé li suma la imputació del propi partit per la destrucció dels dics durs dels ordinadors de Bárcenas, així com el nou cas de corrupció al votant de l’empresa pública Acuamed (per citar els casos més recents), el PP com a partit (i per suposat tots i cada un dels seus dirigents), haurien d’estar inhabilitats i, per suposat, deslegitimats per a formar govern i fins i tot per a exercir d’oposició.
Tornant a Rivera, ja sabeu que ahir mateix va tenir una entrevista amb Rajoy per a mirar d’arribar a un acord de govern. La suma del PP+C’s és la que té un millor resultat exceptuant, està clar, la que farien el PP+PSOE, coalició que només interessa al PP, ja que per al PSOE seria alguna cosa així com signar la defunció... Això sinó arriba igual encara que no pacti amb els populars.
Alguns analistes polítics volen veure en un possible govern encapçalat pels socialistes, la redempció de les últimes decisions del govern de Zapatero, ja que no els hi quedaria més remei que desfer en tot o en part el que van fer fa ja més de 4 anys, com per exemple la connivència amb la banca o la reforma laboral rectificada posteriorment pel PP a l’alça.
També hi ha analistes que opinen que la tàctica e Podemos està encaminada a guanyar-li tot el terreny possible al PSOE fins a convertir-lo en un partit residual, tal con a passat a Grècia amb Syriza i el PSOK.
Aquestes maniobres em donen la raó un cop més. El PSOE no es fa refundar quan ho hauria hagut de fer, es a dir, fa al menys 3 anys. Les grans decisions dels partits s’han de prendre en períodes no electorals, que és quan mes temps tens de preparar-ho a la vegada que la possibilitat de patir un desgast electoral és nul·la. Fixeu-vos per exemple amb els moviments que ha iniciat l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau que s’ha proposat crear un partit (ara es va presentar en una coalició de partits) i ha llençat gestos fins i tot a la gent de els CUP per a que s’integrin al nou projecte.
Ara bé, si voleu saber el que penso avui d’aquesta situació, us he de dir que ni jo ho sé... Cada dia, segons el que passa, penso una cosa diferent. Per una part, repetir les eleccions només faria retardar uns mesos el problema, ja que si els resultats són pràcticament calcats, les dificultats seran idèntiques o al menys similars.
Una opció que avui no descarto per a res, és la repetició de les eleccions sense Rajoy ni Sánchez... Però mirat des del mateix punt de mira, perquè aquests no s’haurien de presentar i Iglesias i Rivera, sí? Si s’analitza objectivament, la culpa de que no s’arribi a cap pacte, no és compartida pels 4?
De totes formes que vagi per davant que jo tampoc no pactaria amb segons qui. És evident que traçaria unes línies roges (un concepte que està molt de moda) i que no les traspassaria sinó fossin per motius de força major (molt de força major!) I ara per ara no en veig cap ni un.
Per cert. Si estigués al lloc de Sánchez o Iglesias (afortunadament no hi estic), no em deixaria intimidar per les coaccions dels empresaris com per exemple la retirada de la inversió estrangera.
I ja per a finalitzar, em permeteu una broma? I si Rajoy volgués anar a unes noves eleccions per a que així no es pugui presentar Pedro Gómez de la Serna?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)