MANIFESTACIÓ PDE BARCELONA (Fotos) -38-

SÒL DE RIU (1)

El naufragi de Convergència

SERGI PICAZO

Periodista

El procés ha generat indirectament una batalla entre Esquerra i Convergència per discernir quin és el partit independentista hegemònic. El nou no acaba de néixer, el vell no acaba de morir. El sistema de partits independentistes està en plena reconfiguració.

CDC afronta el seu procés de refundació en plena crisi electoral, després d’haver trencat llaços amb Unió, amb dubtes sobre el seu finançament, obligada a respondre en els mitjans per casos de corrupteles i amb el seu líder –Artur Mas– expulsat del Govern per la CUP. Però el problema de fons és que Convergència ha perdut la centralitat de la política catalana. No perquè no ocupi el centre, sinó perquè la centralitat s’ha desplaçat. Ara lluiten contra dos nous adversaris polítics: per un costat, els comuns, però, sobretot, contra l’ERC d’Oriol Junqueras.

Aquest enfrontament –silenciós, de passadissos, de punyals– en el bloc sobiranista-independentista serà un dels hits polítics de l’any que ve. A començament del 2017 hi hauria d’haver eleccions catalanes; segons el full de ruta, seran eleccions constituents en què CDC i ERC es presentaran per separat.

Obrim focus. Posem les llums llargues. Fins ara el partit hegemònic a Catalunya ha sigut CDC. Els de Pujol i Mas han governat 36 dels 43 anys d’autonomia. Però alguna cosa, de fons, es mou. Terratrèmol de 10 graus a l’escala de Richter. ERC ha guanyat de forma consecutiva a CDC les últimes tres eleccions a Catalunya en què es presentaven per separat (europees-14, espanyoles-15 i espanyoles-16).

Tot va començar el 25 de maig del 2014. ERC va guanyar les europees amb el 23% dels vots. Per primera vegada des dels temps de Francesc Macià i Lluís Companys, els republicans guanyaven unes eleccions a Catalunya. Allò va semblar una anècdota. ¡Però, no!

ERC va confirmar el 26-J que ara per ara té més suport electoral que Convergència. El tiquet Gabriel Rufián-Joan Tardà va aconseguir el millor resultat de la història dels republicans al Congrés: el 18% dels vots. Van superar CDC en totes les províncies i van quedar primers a Lleida i Girona. La qüestió del vot dual entre espanyoles i catalanes no serveix d’excusa per analitzar la batalla CDC-ERC, ja que els afecta de la mateixa manera.

Mentrestant, el partit de Mas ha anat a la baixa des del 2014. CDC té un problema... un problema electoral greu. La dreta catalana ha passat dels 16 escons de Josep Antoni Duran Lleida fa només cinc anys a quedar-se en els 8 escons de les dues últimes eleccions. La CiU del 2011 va arribar a sumar més d’un milió de vots a Catalunya i la Convergència del 2016 s’ha quedat en 480.000. S’han perdut mig milió de votants convergents pel camí en cinc anys. ¿On són? ERC, en el mateix període i en les mateixes eleccions espanyoles, ha passat de 240.000 a 630.000 vots, pujant gairebé 400.000 vots.

Quico Homs va obtenir el pitjor percentatge de vot de la història de Convergència al Congrés: 13,9%. Molt lluny del 30% que treien en les bones èpoques del peix al cove. El partit més important dels últims 40 anys a Catalunya és cinquena força en llocs com la província de Barcelona o les ciutats de Barcelona i Tarragona. ERC va superar els convergents fins i tot al seu feu de Sant Cugat.

Aquestes dades farien tremolar qualsevol partit normal a les portes d’una refundació. Els titulars de premsa serien duríssims. A Convergència, en canvi, pocs discuteixen en públic ni l’estratègia seguida ni el lideratge de Mas. Ja van superar la travessia del desert. Crisi... ¿quina crisi? Que tot canviï perquè no canviï res.

RAJOY HA DE MOURE FITXA

De Faro a Diari de Tarragona. 

El President del Govern en funcions Mariano Rajoy hauria de deixar de lamentar-se de que els altres partits no li donen suport per a ser investit i moure fitxa fent concessions al partit o partits que estiguin disposats a facilitar la investidura, ja sigui amb els seus vots o bé amb la seva abstenció.

Dilluns passat Pepa Bueno a la SER n’apuntava unes quantes: revertir als ciutadans els drets laborals i socials que ens va treure la passada legislatura, apujar el salari mínim interprofessional, garantir el sistema de pensions dotant-lo dels recursos necessaris, reformar la Constitució dintre dels seus límits (els de Rajoy), modificar el sistema de finançament econòmic, etc.  

Han passat tres setmanes des de la celebració de els eleccions i tot sembla estar en el mateix punt mort que el dia següent, que fa mesos... Al menys per part d’aquell que té la responsabilitat de formar govern a la vegada que pensa que la responsabilitat és dels altres i que ho han de fer perquè sí i sense esperar res a canvi.

Rajoy mai ha estat un bon polític. És un funcionari de l’Estat. Ara igual que quan va aprovar les oposicions al cos de Registradors de l’Estat. Ser polític no s’estudia... Es neix o s’aprèn. Ser polític no s’ha de confondre amb la carrera de politòleg (o Ciències Polítiques) que pot ajudar a adquirir molts de coneixements sobre política, però que no per això té pot acabar convertint amb un polític.

Com a president del govern, a part de no assumir responsabilitats ni imposar-se per a que els altres, aquells que l’han feta grossa les assumeixen, va adoptar pràctiques que poc tenen que veure amb la tasca que tenia encomanada, com per exemple fer rodes de premsa amagat al darrere d’una pantalla de plasma i no admetre preguntes dels periodistes.

Si finalment Rajoy és investit president (tothom coincideix que unes terceres eleccions serien un autèntic despropòsit), per molt bé que ho faci (que no ho farà, ja que no té la capacitat suficient per a esmenar errors anteriors), passarà a la història com un president envoltat de corrupció política a la que mai (i reafirmo el de mai) va saber com enfrontar-s’hi, segurament per la seva feblesa davant el nucli dur del partit que van ser els qui van propiciar de que fos així.

A part de guanyar diputats i, per tant, avals per a ser investit novament, l’única cosa positiva per a Rajoy serà l’haver-se desempallegat de Gómez de la Serna, un polític del seu grup que feia negocis poc clars amb un altre personatge com Gustavo de Arístegui com a soci, assessoraven empreses a canvi d’unes bones comissions. Gómez de la Serna, ell tot sol, va plantar cara a Rajoy amb la inoperància de tot el seu partit. Ves a saber si per ineficàcia o bé per estar-hi en consonància.

Pot passar que Rajoy hagi de donar un pas al costat com va fer Mas a Catalunya? Seria una altra concessió, de la que no va parlar Pepa Bueno, però que segur més d’un ha posat sobre la taula per poder-hi pactar.

No és la primera vegada que surt el tema i, per tant, és una situació que es podria donar. Personalment penso que no es produirà i que, finalment, Ciutadans acabarà facilitant la investidura de Rajoy. El que ens queda per saber són les concessions que farà el PP i si les complirà (acostumat com està en governar per majoria absoluta) o durant la legislatura pot acabar havent-hi una moció de censura.