La dreta estava hiperfragmentada i va ser incapaç de generar un lideratge que inspirés confiança per governar
En l'esquerra no hi manava ningú i al PSOE hi convivien dues tendències -una de molt radical- cada dia més enfrontades
Dilluns passat es van complir 80 anys de l’històric i funest 18 de juliol del 1936. Aquest diari li va dedicar molta atenció, i convé aprofundir en les causes del fracàs de la República. L’esquema és clar: un cop militar encapçalat per tres generals (José Sanjurjo, Emilio Mola i Francisco Franco) i emparat per part de la dreta que veia en la República una amenaça als seus interessos i a la seva idea d’Espanya. Un règim que Ángel Viñas (El País) jutjava com «un sistema democràtic fràgil però que funcionava».
Però la sublevació contra l’ordre constitucional es va deure no només al cop i a l’entorn dictatorial europeu (Itàlia, Alemanya), sinó al fet que el règim potser funcionava –ho diu Viñas–, però molt malament.
¿Per què va fracassar la República? La tesi reaccionària dels «dimonis familiars» (els espanyols no són aptes per a la democràcia) ja està enterrada. Però atribuir tota la culpa als colpistes i a la dreta reaccionària és insuficient. I les raons del fracàs són rellevants per a la nostra història i la nostra democràcia.
Hi ha una indiscutible primera causa. El món patia la crisi del 1929, i les seves conseqüències socials –atur i misèria– van sacsejar moltes democràcies. A Alemanya, Adolf Hitler va ser elegit el 1933, quatre anys després. És, doncs, lògic que la improvisada República del 1931 acusés la maror.
Però, més enllà de l’economia, la democràcia no funciona si el Govern no mana. I l’autoritat estava sacsejada des de feia temps. I més a la primavera del 36, després de la victòria del Front Popular i la destitució a la presidència de la República de Niceto Alcalá-Zamora, un nou republicà conservador, per Manual Azaña, un històric republicà d’esquerres. Una recent i discutible però interessant biografia de Stanley G. Payne sobre Alcalá-Zamora, editada per FAES, és il·lustrativa.
Però la sublevació contra l’ordre constitucional es va deure no només al cop i a l’entorn dictatorial europeu (Itàlia, Alemanya), sinó al fet que el règim potser funcionava –ho diu Viñas–, però molt malament.
¿Per què va fracassar la República? La tesi reaccionària dels «dimonis familiars» (els espanyols no són aptes per a la democràcia) ja està enterrada. Però atribuir tota la culpa als colpistes i a la dreta reaccionària és insuficient. I les raons del fracàs són rellevants per a la nostra història i la nostra democràcia.
Hi ha una indiscutible primera causa. El món patia la crisi del 1929, i les seves conseqüències socials –atur i misèria– van sacsejar moltes democràcies. A Alemanya, Adolf Hitler va ser elegit el 1933, quatre anys després. És, doncs, lògic que la improvisada República del 1931 acusés la maror.
Però, més enllà de l’economia, la democràcia no funciona si el Govern no mana. I l’autoritat estava sacsejada des de feia temps. I més a la primavera del 36, després de la victòria del Front Popular i la destitució a la presidència de la República de Niceto Alcalá-Zamora, un nou republicà conservador, per Manual Azaña, un històric republicà d’esquerres. Una recent i discutible però interessant biografia de Stanley G. Payne sobre Alcalá-Zamora, editada per FAES, és il·lustrativa.
Sensació de desgovern
El 12 de febrer del 1936, sis dies abans del cop, Gaziel, sota el títol «¿Qui mana a Espanya?», escrivia a La Vanguardia, el diari que llavors dirigia: «Semblava lògic que després de la victòria del Front Popular governés el Govern elegit… però el més realment desagradable ha sigut que els governs elegits des d’aleshores han fet constantment la impressió que potser feien moltes coses, però governar, això no. La sensació de govern no l’hem tinguda ni remotament… Estem davant el cas inaudit d’uns governs que no han pogut governar perquè els ho han impedit els seus coreligionaris».
I la matinada del 13, l’endemà, va ser detingut i assassinat (per un grup comandat per un oficial de la Guàrdia Civil) el combatiu diputat José Calvo Sotelo, líder de l’oposició monàrquica i exministre de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. La venjança per l’assassinat del tinent de la Guàrdia Civil i militant socialista José Castillo.
La ingovernabilitat venia de lluny. Hi va haver primer un breu govern d’unitat republicana que va fer aprovar la Constitució i que es va acabar quan –malgrat l’entusiasme inicial– va perdre amb claredat les eleccions del 1933. I el pèndol no es va moure bé. Els republicans «d’ordre» (els d’Alcalá-Zamora, Miguel Maura, radicals d’Alejandro Lerroux i altres) estaven fragmentats i no tenien majoria. El partit radical era potent, però Lerroux estava en declivi. El primer partit havia sigut la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) de José María Gil-Robles, una democràcia cristiana molt conservadora, que no podia formar un Govern perquè no acceptava la legalitat republicana. I Lerroux, que podia haver sigut l’eix d’una república de centredreta, no va ser capaç de dominar la situació i al final va haver de nomenar tres ministres de la CEDA.
Llavors, l’esquerra es va rebel·lar contra el Govern. A Astúries la rebel·lió va ser reprimida amb brutalitat (per Franco) i a Catalunya (el trist 6 d’octubre) va acabar en hores amb el president Lluís Companys i tot el Govern empresonat al vaixell Uruguay. El 1934, l’esquerra va perdre molta legitimitat al sublevar-se contra la legalitat republicana i la dreta no en va guanyar gens. Per la repressió i per la seva incapacitat. El president Alcalá-Zamora va actuar amb lleugeresa i va intentar guanyar les eleccions des del poder nomenant l’inconsistent Manuel Portela Valladares. Desastre. A Lerroux li van tallar el cap per la corrupció (l’estraperlo). I Gil-Robles no va saber (o no va voler) ser el gran polític republicà de la dreta.
El Front Popular va guanyar així les eleccions del 1936. Però a l’esquerra no hi manava ningú. Azaña dirigia un partit petit i la força dominant –PSOE– vivia una lluita interna entre Indalecio Prieto, socialdemòcrata que volia governar amb Azaña, i Francisco Largo Caballero, que coquetejava amb la dictadura del proletariat. El líder comunista Santiago Carrillo, en la transició un moderat, es va fer leninista en les «caballeristas» joventuts socialistes.
Avui la cosa és diferent
Primera conclusió: els militars es van rebel·lar no contra una democràcia estable, sinó contra una república que anava a la deriva.
Segona conclusió: per sort, avui les coses són diferents. Felipe González, amb Alfonso Guerra, Miguel Boyer i Narcís Serra, van parir un altre PSOE. Amb Willy Brandt de referent. La incògnita és Podem, sorgit de la crisi. I a la dreta, el PP és un partit disciplinat. Potser en excés i amb més tics ideològics de la conservadora CEDA que del laic partit radical. I Ciutadans és encara un interrogant. Però no hi ha la divisió esterilitzant de Calvo Sotelo, Gil-Robles, Alcalá-Zamora, Maura, Lerroux…
Sí que hi ha una preocupant similitud amb la República: la incompatibilitat CEDA-PSOE ha ressuscitat
–encara que amb molta menor intensitat– entre el PP que neix amb José María Aznar i el PSOE post-Felipe.
Catalunya i la tesi d'Ortega de la 'conllevancia'
Catalunya va tenir un paper estabilitzador a l’inici de la República. Es va reinstaurar la Generalitat, Lluís Companys va ser ministre de Marina i es va redactar l’Estatut de Núria, després retallat al Congrés. Però sense gaire acritud. Hi va haver complicitat entre la Generalitat i les esquerres espanyoles.
L’entesa es va acabar quan la dreta va guanyar les eleccions celebrades el 1933 i va sortir la sentència del Tribunal de Garanties sobre contractes agrícoles. La Generalitat es va sumar a l’esquerra espanyola en la rebel·lió del 6 d’octubre, i el Govern català va ser empresonat i condemnat.
Es va fer patent l’asintonia davant les aspiracions catalanes a més autogovern que el filòsof José Ortega y Gasset, diputat en les constituents, va sintetitzar dient que entre Espanya i Catalunya només era possible la conllevancia.
L’entesa es va acabar quan la dreta va guanyar les eleccions celebrades el 1933 i va sortir la sentència del Tribunal de Garanties sobre contractes agrícoles. La Generalitat es va sumar a l’esquerra espanyola en la rebel·lió del 6 d’octubre, i el Govern català va ser empresonat i condemnat.
Es va fer patent l’asintonia davant les aspiracions catalanes a més autogovern que el filòsof José Ortega y Gasset, diputat en les constituents, va sintetitzar dient que entre Espanya i Catalunya només era possible la conllevancia.
