LA LIRA AMPOSTINA 100 ANYS, 250 MÚSICS (2)

VIAJE POR EL PAÍS DE LOS CÁTAROS. TOULOUSE (Primera parte)

Toulouse es la capital de la región de Languedoc – Pyrénées y la cuarta ciudad de Francia en población. Por lo tanto llegar hasta allí no es difícil, ya que está muy bien comunicada, tanto por carretera, como por tren y avión.

El hecho de tener familiares por aquella zona hace que te puedas enterar de cosas que igual ni salen a las guías de turismo, como por ejemplo llegar en coche hasta el aparcamiento de Ramonville, a las afueras de la ciudad y desde allí coger la línea B del metro (sólo tiene 2: A y B) y que confluyen en la céntrica plaza de Jean Jaurès. El parking es gratuito para los usuarios del metro.

El día que visitamos Toulouse fue el único que no nos llevamos a nuestra perra Electra ya que no estábamos seguros que pudiéramos viajar con ella en el metro. La verdad es que no vimos ningún perro en ninguno de los dos trayectos que hicimos.

Nos bajamos en la estación de Jean Jaurès, muy cerca del Capitolio, seguramente el edificio más emblemático de la ciudad junto a la catedral de St-Étienne. En un edificio contiguo al Capitolio y que forma parte del conjunto arquitectónico se halla la oficina de turismo. Allí pregunté dónde estaba el consulado español y no es que tuviéramos que hacer ningún trámite… Después de consultarlo nos dijeron que estaba muy cerca de la catedral.

El Capitolio, que hace las funciones de ayuntamiento, es un imponente edificio. La entrada es gratuita y se pueden visitar las estancias más notales (escaleras, salas, galerías…), llenas de pinturas clásicas e impresionistas, esculturas, muebles, etc. Salvando las distancias te recuerda el palacio de Versalles. Delante del Capitolio una gran plaza con una enorme cruz occitana.

A la hora de comer lo hicimos en un restaurante de la plaza Sant Jòrdi, rodeada de este tipo de establecimientos, por lo que no nos decidimos por uno de ellos hasta dar la vuelta entera.

Y después de comer nos dirigimos hacia el consulado español pasando por delante de la Prefectura (equivalente a la delegación del gobierno y que antiguamente había sido el palacio episcopal) y la catedral. El consulado se encuentra en la calle Santa Ana, en la parte posterior de los edificios mencionados.

Una placa advertía que el horario de atención al público era de 10 a 1. ¡Y nosotros que creíamos que harían horario francés! (A las 12 van a comer) Eran las 2 y llamé al timbre. Me respondió una voz femenina (después supimos que se llamaba Miren).

-Hola, buenas tardes… No queremos ser atendidos… Pregunto por María Llanos Geira…

-¡La canciller! –Me respondió la voz femenina por el interfono- Ahora le digo que baje.

No me preguntó ni quién era. Debió adivinar que la conocía. No todo el mundo debe de saber el nombre de la canciller de un consulado…

Nos abrió la puerta de la calle, pero dentro, en mitad del pasillo había otra también cerrada y que como la anterior se había de activar la apertura desde el piso superior. Hasta allí bajó la María Llanos a recibirnos sin saber con quién se iba a encontrar. Al vernos, la sorpresa fue enorme.

(María Llanos trabajó en la Administración de Hacienda de Tortosa –todos tenemos un pasado…- a finales de la década de los 80 y principios de los 90. Ahora está preparando oposiciones para ser del grupo A1 del Ministerio de Administraciones Públicas y Cooperación)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jean_Jaur%C3%A8s

(Continuará mañana...) 

VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. CASTELL DE PUIVERT (10)

¿Rajoy vol unes terceres eleccions?

JOAN TAPIA

Periodista

Objectivem. El que passa és que patim la transició d’un bipartidisme imperfecte (qui guanyava formava Govern) a la complexitat d’un sistema de quatre partits i algun més. L’elecció del nou cap de l’Executiu s’ha complicat. A més, la frontissa tradicional (el nacionalisme) s’ha fet independentista (tret del PNB). El partit de la dreta tendeix a creure que té dret natural a governar. I el nou partit d’esquerres és rar. Pensa que tot el sistema és corrupte (o sospitós de ser-ho) i el seu líder –com a prova de puresa– visita el Rei en mànigues de camisa i va en esmòquing a la gala dels premis Goya.

Seria lògic que Mariano Rajoy formés Govern. El PP és el primer grup (137 diputats) i ha guanyat gairebé 700.000 vots i 14 escons més que el 20-D. Però el president és elegit pel Parlament i necessita majoria absoluta (176 escons) o més vots a favor que en contra en la segona votació. A més a més, el balanç econòmic del seu mandat és bo i l’opció de centreesquerra que es va intentar abans ha perdut 17 escons (5 el PSOE i 12 Ciutadans). L’alternativa al PP no és impossible però sí més difícil que després del 20-D.

Pas desconcertant

Amb 137 diputats no n’hi ha prou. Ha de sumar voluntats. Aquí no hi ha, com a Grècia o Itàlia, una prima de diputats a la primera llista. Perquè fos així s’hauria de canviar la Constitució. I ara hem aterrat en territori desconegut. Rajoy ha acceptat (al contrari que després del 20-D) l’encàrrec reial, però no es presentarà a la investidura si no té els recolzament necessaris. ¿Per què aquest moviment que desconcerta i que implica –per ser suaus– bastanta enginyeria constitucional? No podia rentar-se les mans com l’altra vegada sense arriscar-se al ridícul. Pensa que així pressiona més Albert Rivera per arribar a 169-170 diputats i que llavors Pedro Sánchez –o els nacionalistes que van fer que els vicepresidents a la Mesa d’Ana Pastor tinguessin 179 vots– s’abstindrà.

A més, si no acceptava l’encàrrec reial s’arriscava a haver de comparèixer al ple (no té majoria a la Mesa) pel rebrot del cas Bárcenas. Una jutge de Madrid acusa el Partit Popular de la destrucció dels ordinadors de l’extresorer. Un suplici gairebé pitjor que ser derrotat en la investidura. I no ho serà perquè si no té els vots farà mutis i llançarà tota la culpa al noiet Rivera o al demagog Sánchez. O potser a tots dos.

El que resulta estrany és que Rajoy coneixia la seva situació (la necessitat del suport de Ciutadans) des del 26-J i no es va molestar a veure Rivera fins al 12 de juliol. ¡Setze dies després! Quan José María Aznar es va quedar en 156 diputats el 1996, es va empassar la seva campanya anticatalana, es va afanyar a veure Jordi Pujol, va dir que parlava català en la intimitat i va firmar els pactes del Majestic. A més, Rajoy podia haver rebaixat l’hostilitat del PSOE (el retorn als seus atacs a José Luis Rodríguez Zapatero per l’Estatut, la negociació amb ETA i la crisi) negociant la continuïtat de Patxi López a la presidència del Congrés. Ni el més mínim intent. Així la hipòtesi que Rajoy estigui pensant en unes terceres eleccions per –davant la por al caos– millorar els seus resultats no s’ha de descartar. És el que rumien –amb barreja d’inquietud i esperança– alguns grans empresaris.

Cinc escenaris possibles

¿Quà passarà? Crec que ni el mateix Rajoy ho sap, però telegràficament veig cinc escenaris. Un, Rajoy convenç Rivera i llavors serà investit. Seria el normal però no ho ha intentat i després del rebrot del cas Bárcenas és més espinós. ¿On quedaria la regeneració que predica el líder de Ciutadans? Aquell maleït SMS que Pedro J. Ramírez va publicar l’estiu del 2013 (i del qual es va venjar tallantli el cap com a director d’El Mundo) encara el persegueix. Dos, el PSOE s’absté, com desitgen junts però per diferents motius Rajoy i Pablo Iglesias. És gairebé impossible i encara més sense el canvi previ de Rivera. Tres, veient que no surt, Rajoy es retira (o l’obliga a fer-ho una revolta interna). Poc probable, perquè el 26-J el va reforçar. Encara que en aquest cas tot s’arreglaria en dos minuts. Si el PP proposa Luis de Guindos o Cristina Cifuentes (dos simples exemples), Rivera aplaudirà amb les orelles. Quart, alguna maniobra constitucional permet –potser després que algú perdi una investidura tongo per respectar la lletra de la llei que diu que fins aleshores el rellotge no comença a córrer– la convocatòria de noves eleccions.

El cinquè avui sembla una fantasia però tampoc s’ha de descartar. Després del fracàs de Rajoy, el PSOE proposa Sánchez (o un socialista amb perfil europeista com pot ser Joaquín Almunia) per presidir un Govern que eviti les eleccions i que cridi independents de diferent signe (sense excloure la dreta) per a un període de 18-24 mesos (amb compromís de qüestió de confiança) i que obri pas a la reforma de la Constitució. Una cosa semblant acaba de proposar un divers grup de persones d’esquerres entre els quals hi ha Antonio López (el pintor), Gaspar Llamazares, Antonio Gutiérrez (ex de CCOO)… en una doble pàgina de pagament a El País dijous passat.

Davant el precipici (noves eleccions), la idea podria ser acceptada per Ciutadans, que avui no vol tenir cap tractre amb Iglesias, per Podem i per algun grup nacionalista. I el PSOE, Podem i Ciutadans sumen 188 escons. Però ni Rajoy ni Sánchez hi creuen. Ja es va assajar després del 20-D i l’home de l’esmòquing va deixar clar que no votarà un president socialista sense el seu adequat vicepresident. Per molt gran pintor que sigui Antonio López, o per més que hi insisteixi Íñigo Errejón.