¿Rajoy vol unes terceres eleccions?

JOAN TAPIA

Periodista

Objectivem. El que passa és que patim la transició d’un bipartidisme imperfecte (qui guanyava formava Govern) a la complexitat d’un sistema de quatre partits i algun més. L’elecció del nou cap de l’Executiu s’ha complicat. A més, la frontissa tradicional (el nacionalisme) s’ha fet independentista (tret del PNB). El partit de la dreta tendeix a creure que té dret natural a governar. I el nou partit d’esquerres és rar. Pensa que tot el sistema és corrupte (o sospitós de ser-ho) i el seu líder –com a prova de puresa– visita el Rei en mànigues de camisa i va en esmòquing a la gala dels premis Goya.

Seria lògic que Mariano Rajoy formés Govern. El PP és el primer grup (137 diputats) i ha guanyat gairebé 700.000 vots i 14 escons més que el 20-D. Però el president és elegit pel Parlament i necessita majoria absoluta (176 escons) o més vots a favor que en contra en la segona votació. A més a més, el balanç econòmic del seu mandat és bo i l’opció de centreesquerra que es va intentar abans ha perdut 17 escons (5 el PSOE i 12 Ciutadans). L’alternativa al PP no és impossible però sí més difícil que després del 20-D.

Pas desconcertant

Amb 137 diputats no n’hi ha prou. Ha de sumar voluntats. Aquí no hi ha, com a Grècia o Itàlia, una prima de diputats a la primera llista. Perquè fos així s’hauria de canviar la Constitució. I ara hem aterrat en territori desconegut. Rajoy ha acceptat (al contrari que després del 20-D) l’encàrrec reial, però no es presentarà a la investidura si no té els recolzament necessaris. ¿Per què aquest moviment que desconcerta i que implica –per ser suaus– bastanta enginyeria constitucional? No podia rentar-se les mans com l’altra vegada sense arriscar-se al ridícul. Pensa que així pressiona més Albert Rivera per arribar a 169-170 diputats i que llavors Pedro Sánchez –o els nacionalistes que van fer que els vicepresidents a la Mesa d’Ana Pastor tinguessin 179 vots– s’abstindrà.

A més, si no acceptava l’encàrrec reial s’arriscava a haver de comparèixer al ple (no té majoria a la Mesa) pel rebrot del cas Bárcenas. Una jutge de Madrid acusa el Partit Popular de la destrucció dels ordinadors de l’extresorer. Un suplici gairebé pitjor que ser derrotat en la investidura. I no ho serà perquè si no té els vots farà mutis i llançarà tota la culpa al noiet Rivera o al demagog Sánchez. O potser a tots dos.

El que resulta estrany és que Rajoy coneixia la seva situació (la necessitat del suport de Ciutadans) des del 26-J i no es va molestar a veure Rivera fins al 12 de juliol. ¡Setze dies després! Quan José María Aznar es va quedar en 156 diputats el 1996, es va empassar la seva campanya anticatalana, es va afanyar a veure Jordi Pujol, va dir que parlava català en la intimitat i va firmar els pactes del Majestic. A més, Rajoy podia haver rebaixat l’hostilitat del PSOE (el retorn als seus atacs a José Luis Rodríguez Zapatero per l’Estatut, la negociació amb ETA i la crisi) negociant la continuïtat de Patxi López a la presidència del Congrés. Ni el més mínim intent. Així la hipòtesi que Rajoy estigui pensant en unes terceres eleccions per –davant la por al caos– millorar els seus resultats no s’ha de descartar. És el que rumien –amb barreja d’inquietud i esperança– alguns grans empresaris.

Cinc escenaris possibles

¿Quà passarà? Crec que ni el mateix Rajoy ho sap, però telegràficament veig cinc escenaris. Un, Rajoy convenç Rivera i llavors serà investit. Seria el normal però no ho ha intentat i després del rebrot del cas Bárcenas és més espinós. ¿On quedaria la regeneració que predica el líder de Ciutadans? Aquell maleït SMS que Pedro J. Ramírez va publicar l’estiu del 2013 (i del qual es va venjar tallantli el cap com a director d’El Mundo) encara el persegueix. Dos, el PSOE s’absté, com desitgen junts però per diferents motius Rajoy i Pablo Iglesias. És gairebé impossible i encara més sense el canvi previ de Rivera. Tres, veient que no surt, Rajoy es retira (o l’obliga a fer-ho una revolta interna). Poc probable, perquè el 26-J el va reforçar. Encara que en aquest cas tot s’arreglaria en dos minuts. Si el PP proposa Luis de Guindos o Cristina Cifuentes (dos simples exemples), Rivera aplaudirà amb les orelles. Quart, alguna maniobra constitucional permet –potser després que algú perdi una investidura tongo per respectar la lletra de la llei que diu que fins aleshores el rellotge no comença a córrer– la convocatòria de noves eleccions.

El cinquè avui sembla una fantasia però tampoc s’ha de descartar. Després del fracàs de Rajoy, el PSOE proposa Sánchez (o un socialista amb perfil europeista com pot ser Joaquín Almunia) per presidir un Govern que eviti les eleccions i que cridi independents de diferent signe (sense excloure la dreta) per a un període de 18-24 mesos (amb compromís de qüestió de confiança) i que obri pas a la reforma de la Constitució. Una cosa semblant acaba de proposar un divers grup de persones d’esquerres entre els quals hi ha Antonio López (el pintor), Gaspar Llamazares, Antonio Gutiérrez (ex de CCOO)… en una doble pàgina de pagament a El País dijous passat.

Davant el precipici (noves eleccions), la idea podria ser acceptada per Ciutadans, que avui no vol tenir cap tractre amb Iglesias, per Podem i per algun grup nacionalista. I el PSOE, Podem i Ciutadans sumen 188 escons. Però ni Rajoy ni Sánchez hi creuen. Ja es va assajar després del 20-D i l’home de l’esmòquing va deixar clar que no votarà un president socialista sense el seu adequat vicepresident. Per molt gran pintor que sigui Antonio López, o per més que hi insisteixi Íñigo Errejón.