EL PUERTO DE SANTA MARÍA 5

El PSOE no vol suïcidar-se

JOAN TAPIA

Periodista

Mario Jiménez, portaveu de la gestora i home de Susana Díaz, ha proclamat que la trobada a Sevilla entre la presidenta de la Junta d’Andalusia i Miquel Iceta era «un missatge molt potent de cara al futur» i que «els llaços entre el PSOE i el PSC són molt importants i un dels pocs ponts que encara no han volat ni han de volar entre Catalunya i la resta d’Espanya».
D’acord. I després de l’entrevista Díaz-Iceta una de les poques coses que queden clares és que el socialisme andalús i el català avalen el pacte PNB-PSE, un dels objectius del qual és un nou Estatut d’Euskadi a través del consens intern i de la negociació amb Madrid. Els dos dirigents van reafirmar el seu suport al programa federalista de Granada, negociat per Alfredo Pérez Rubalcaba iPere Navarro, i Díaz va afegir que era urgent una reforma de la Constitució mentre Iceta afirmava que el PSC seria neutral –els que voten són els militants– en unes futures primàries socialistes. És una cosa òbvia –en les últimes, Iceta va votar José Antonio Pérez Tapias, i Núria Parlon, a Eduardo Madina– però el líder del PSC, la valoració del qual en la recent enquesta del CEO ha pujat gairebé un punt, ho havia de repetir. El PSC és un altre partit, no pas un corrent del PSOE.

NO ES PODIA SEGUIR AIXÍ

Els últims dies hem vist, doncs, una certa harmonia entre Idoia Mendia, la gestora, Díaz i Iceta. ¿Què vol dir aquesta entesa una mica forçada? Que dirigents socialistes molt diversos són conscients que l’espectacle dantesc de l’assassinat polític de Pedro Sánchezen la reunió del comitè federal de l’1 d’octubre passat ha sigut la crisi més greu del socialisme. No es podia seguir de cap manera per aquest camí.
El PSOE no es vol suïcidar i el PSC ni vol que el PSOE mori ni tampoc desitja el divorci. Creu que sense la complicitat de Ferraz és impossible superar la crisi catalana amb més autogovern. I Díazintueix que un líder del PSOE escollit en primàries sense la votació dels militants del PSC no seria un bon candidat a la presidència del Govern central. Per descomptat, no a Catalunya, però potser tampoc en altres punts d’Espanya.
Però no voler-se suïcidar és una condició necessària però no suficient per no enfonsar-se. I el PSOE té una llarga llista d’assignatures pendents. La relació PSOE-PSC sempre tindrà arestes. El divorci de l’1 d’octubre no es pot enterrar de la nit al dia i l’acte de Sánchezahir a València ho recorda. Rajoy ha guanyat perquè ha sigut més hàbil i pels errors de l’esquerra, però també perquè la seva política econòmica de tall europeu ha acabat creant ocupació. Podem volpasokizar-lo i és un dur contrincant perquè expressa la irritació de la part més feble de la societat espanyola amb la crisi (i això malgrat que Pablo Iglesias és un petit Maximilien Robespierre). La socialdemocràcia ha d’adaptar el seu discurs a la globalització. Vet aquí el fracàs de les promeses de François Hollande a França…
El PSOE i el PSC diuen ara que no volen suïcidar-se. D’acord, però a més hauran de treballar de valent i amb intel·ligència. De moment,Rajoy, trist i sol, els ha guanyat la batalla del 2016.

LA CURIOSITAT DEL DIA 2-12-2016

A les pel·lícules de misteri, quan surt un rellotge parat senpre marca l'hora del crim. 
Pel que sembla ahir a Amposta n'hi va haver una a les 15:42.

(Farmàcia Albella) 

ASSABENTAR-SE’N PER LA PREMSA

Seu de la UGT a Vinaròs. 

Quantes vegades haurem escoltat: Me’n vaig assabentar per la premsa...

Sembla inversemblant que a l’era de les comunicacions, quan fins i tot els adolescents duen un mòbil (anava a dir a la butxaca) a la ma i no paren ni un moment d’usar-lo, de vegades sigui tan difícil comunicar.

Me’n vaig assabentar per la premsa (concretament al diari digital Aguaita.cat) que Valentí Marín, que havia estat Secretari General de la Federació de Serveis Públics de la UGT (el meu sindicat) en les darreres dècades (20 anys? Potser sí) havia de substituir a un altre dirigent històric de la UGT, Wifredo Miró que encara en portava més.

Tret d’uns anys en que vaig abandonar la militància, porto militant a la UGT des de 1982 quan me vaig afiliar a la Federació de Fusta, Suro i Afins de la Comarca del Baix Maestrat (Vinaròs) Després, quan vaig entrar a treballar a l’Administració Central me vaig afiliar, com us deia abans a la Federació de Serveis Públics.

Abans, quan passava alguna cosa important, des del sindicat t’enviaven una carta (d’aquelles que s’enviaven amb sobre i segell i que a dintre hi havia un paper normalment escrit per les dues cares: una en català i l’altra en castellà) I el carter del poble o del barri te la deixava a la bústia i, finalment després d’obrir el sobre l’acabaves llegint... Bé aquest potser no era el darrer pas. El darrer era tirar-la a la paperera que, a diferència d’ara no era virtual (allò que se’n diu paperera de reciclatge i que té una icona específica a la pantalla de l’ordinador), sinó que era física i la solies tenir a un lloc que no molestés de casa. Però t’arribaven... Què era l’important... I te’n assabentaves del fet... Què encara era més important...

Ara (sé suposa) quan hi ha alguna cosa important a dir, t’envien un correu electrònic que sol arribar amb molta més rapidesa que abans... I he dit sé suposo, perquè a mi no m’arriba cap comunicació de la UGT des de fa un bon grapat d’anys i no, no m’he canviat l’adreça de correu (l’equivalent a canviar-te de domicili, però virtualment) Segueixo tenint la mateixa adreça de correu electrònic que me va obrir Toni Espanya allà per l’any 2003 quan vàrem entrar junts a l’Ajuntament d’Amposta i així poder-me enviar tot tipus de documentació.

Els únics correus electrònics que m’arriben del sindicat són a través de l’amic Jordi Giménez, delegat de Justícia, però que rarament són del meu interès, ja que sol enviar informació del seu departament i de l’Administració de la Generalitat. De totes formes agraeixo l’atenció que té l’amic Jordi amb mi.

Fa anys que sóc molt crític amb la UGT en general. Sóc dels que opina que igual que la resta de sindicats, la UGT no ha tingut la resposta que hauria calgut esperar durant aquests anys de crisi econòmica. Tot i això, sóc conscient que hi ha companys sindicalistes que es deixen la pell pels seus companys fent una gran tasca de negociació, prevenció i assessorament.

Fa uns anys fins i tot vaig estar meditant abandonar el sindicat. Així li vaig comentar a Paco Túnez, delegat de la UGT al nostre centre de treball i me va demanar que no ho fes. I aquí estic...

Però haver-me assabentat per la premsa de que es feia un congrés territorial on s’escollia un nou secretari general, per a dir-ho finalment, m’ha molestat. No sé si hi ha d’altres militants que els hi ha passat el mateix o només (quina casualitat!) m’ha passat a mi. Fixeu-vos fins a quin punt estic emprenyat que poden felicitar al nou secretari general no ho he fet ni ho penso fer i això que som amics (o això sembla)

De vegades penso que les meves relacions amb el sindicat van començar fa uns anys quan me vaig queixar del poc respecte que tenien una gran part dels companys que anaven al sopar anual que es feia entre Nadal i Cap d’Any al fumar al restaurant omplint de fum el local. Un fet que, com sabeu està prohibit des de fa molts anys. Jo tinc un problema respiratori i, per tant, haver de respirar aquell aire m’era molt perjudicial. Aquell va ser el darrer anys. Ja no me van convidar (pagant-ho jo) cap anys més.  

De totes formes la meva llarga etapa sindicat està arribant al final. A l’octubre de 2017 me jubilaré i, tot i que podria continuar militant al sindicat de jubilats, me donaré de baixa definitivament.