JAUME REIXACH
L’administració del temps i les previsions del calendari són bàsiques en política, que té en la prospectiva una de les eines fonamentals per definir les estratègies a mig/llarg termini i les tàctiques de cada moment. No podem entendre el present si no l’emmarquem en el terreny dels futuribles, que és la dimensió on juguen els polítics, bé per conservar el poder durant el màxim possible, bé per aconseguir-lo. És per això que els vidents, els astròlegs i els endevinadors tenen els polítics entre la seva clientela més fidel i assídua.Però no cal tenir una bola de vidre ni llançar les cartes per esbrinar què passarà aquest 2017 pel que fa a la vida política catalana. Només cal tenir a mà l’agenda judicial, que en aquesta ocasió condiciona i condicionarà com mai les coordenades per on fluctua l’opinió pública i, en conseqüència, les tendències de vot. Després d’una llarguíssima i, sovint, exasperant instrucció, tres grans casos de corrupció que han tingut per escenari Catalunya arriben finalment a judici aquest any 2017.
A partir de l’1 de març, comença la vista oral pel saqueig del Palau de la Música, protagonitzat, principalment, per Fèlix Millet i Jordi Montull, que afronten fortes penes de presó per part del fiscal i de les acusacions particulars. En aquest procediment també està imputat Daniel Osàcar, l‘extresorer de Convergència i home de la màxima confiança d’Artur Mas. Un dels aspectes crucials que hauran de dilucidar els magistrats de la sala 10 de l’Audiència de Barcelona és si aquesta institució musical va servir de tapadora per canalitzar les comissions de l’obra pública, principalment de l’empresa madrilenya Ferrovial, cap al partit pujolista, a través de la Fundació Trias Fargas (CatDem). Està previst que el judici es perllongui fins a finals de juny.
El dia 7 de març començarà a l’Audiència Nacional de Madrid el judici del cas Pretòria de corrupció urbanística, en el qual hi ha imputats onze polítics i empresaris, exponents de l’anomenada sociovergència. Dos íntims col·laboradors de l’expresident Jordi Pujol -l’exconseller Macià Alavedra i l’exsecretari general de Presidència, Lluís Prenafeta- seuran en el banc dels acusats, juntament amb l’exdiputat socialista Luigi Garcia i l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz. També serà jutjat Philip MacMahan Bolich, l’exresponsable de la divisió internacional de Banca Catalana i, posteriorment, l’home que movia els diners de destacats pujolistes a Andorra i a d’altres paradisos fiscals.
Finalment, i encara que no té data concreta de celebració, també està previst que aquest 2017 es faci el judici pel cas de les ITV, en el qual Oriol Pujol, el fill de l’expresident, afronta una petició de pena de cinc anys de presó. Com és obvi, durant la llarga temporada que durin les sessions d’interrogatoris i conclusions, els mitjans de comunicació fixaran la seva atenció informativa en la vista oral d’aquests tres explosius sumaris.
Aquests tres judicis vindran precedits per un altre plat fort: la vista oral de la causa del 9-N, que entre el 6 i el 9 de febrer asseurà al banc dels acusats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) l’expresident Artur Mas i les exconselleresJoana Ortega i Irene Rigau. S’hi juguen una pena d’inhabilitació de fins a 10 anys. Una “carícia”, en comparació amb les fortes condemnes de presó que es demanen en els altres procediments sumarials.
El soroll mediàtic que farà tot plegat serà eixordador. Això ho saben i ho han analitzat els cervells del processisme convergent. Per fer front a aquesta allau de rocs que els caurà a sobre a partir de març, res millor que pujar el volum a tot drap amb el “referèndum o referèndum” i intentar una acceleració màxima dels esdeveniments per crear una sensació de màxima tensió i caos a Catalunya. Des de la perspectiva de Convergència -ara PDECat-, el 2017 és el seu annus horribilis en el qual s’airejaran les clavegueres del règim pujolista.
Per això, la missió prioritària que té encomanada el president Carles Puigdemont és mantenir el poder a qualsevol preu, encara que això impliqui fer tota mena de concessions a la CUP. “Salvar” la Generalitat pel PDECat, encara que sigui sota el paraigua de Junts x Sí, vol dir controlar partides molt significatives del pressupost i, per tant, tenir l’aixeta de les subvencions i emprar-la per exercir la capacitat d’influència sobre els mitjans de comunicació, públics i privats, per dirigir el missatge.
L’escenari més terrible pel neopujolisme seria la coincidència dels grans processos judicials de corrupció amb una convocatòria d’eleccions anticipades a Catalunya, provocada, per exemple, per la negativa de la CUP a aprovar definitivament els Pressupostos. El cataclisme electoral del PDECat s’anuncia definitiu. La paradoxa és sagnant i la trampa, mortal: ajudaran la CUP i ERC a mantenir els hereus de la vella Convergència en el poder per “protegir-la” dels escàndols que han protagonitzat en el passat alguns dels seus membres més prominents?
És la independència la gran cortina de fum activada des de l’actual PDECat per intentar salvar el soldat Millet i evitar que canti i descobreixi tot el pastís? Són conscients Oriol Junqueras i els cupaires que fent seguidisme del ritme i de l’estratègia que els marca el president Carles Puigdemont s’estan convertint en còmplices objectius i necessaris de l’encobriment de les malifetes pujolistes? Cal sacrificar la convivència de la societat catalana perquè una estructura mafiosa resti impune a l’acció de la justícia? La idealitzada República Catalana ha de néixer de les clavegueres de la corrupció? Pregunto.
