BARCELONA. DESEMBRE DE 2016 (1)

¿Quan seria útil el referèndum?

JOAN TAPIA

Periodista

La consulta serviria per ratificar un acord intern i el pacte amb Espanya

La cimera del dia 23 va aportar el que, en principi, podria ser una bona notícia. Gràcies a Ada Colau –a qui l’independentisme convergent qualifica de radical–, Puigdemont va proposar un referèndum pactat amb l’Estat, l’únic que es podria celebrar amb garanties.

Seria un pas positiu –no cap endavant sinó cap enrere– respecte a les afirmacions d’Artur Mas després de les plebiscitàries del 27-S del 2015, quan va afirmar que el referèndum ja s’havia guanyat amb el 47,8% dels vots (una singular aportació a la ciència política universal), i que s’hauria de proclamar la independència en 18 mesos. Però com que Junts pel Sí no havia obtingut realment el 47,8% sinó el 39,6% (la CUP és una altra cosa), Mas va haver de fer un pas al costat. I Puigdemont, després de comprovar que la CUP és una altra cosa perquè no li va aprovar el pressupost del 2016, va guanyar una moció de confiança al mes de setembre –amb el vot de la CUP– prometent «referèndum o referèndum». O acordat i legal, o unilateral.

Mas ja havia dit –per una vegada amb encert– que l’unilateral no serviria de res perquè els contraris no anirien a les urnes i no tindria legitimitat davant del món. Com va passar el 9-N del 2014 quan van votar 2,3 milions de catalans. Molts, però només el 36% del cens.

No sortim de l’embolic. Es vol un referèndum pactat –no es diu com–, però amb condicions. El PDECat diu que, sense acord, al setembre anem a l’unilateral. I la CUP –que aguanta Puigdemont amb respiració assistida–, que amb un termini de tres mesos n’hi ha prou. I algú –crec que Romeva– sosté que el referèndum s’avançarà si el Constitucional pren mesures contra Carme Forcadell.

És clar que l’única cosa clara és la confusió sobre un referèndum que gran part del país creu de bona fe –així és– que resoldria tots els problemes. Sempre he pensat que els referèndums són poc útils i no canviaré de criteri perquè molts ho santifiquin. Un referèndum per consagrar un gran acord intern a Catalunya (el que marca l’Estatut de les dues terceres parts dels diputats) i un pacte amb Espanya seria una forma assenyada d’acabar amb quatre llargs anys d’inestabilitat. Però un referèndum amb la meitat dels catalans contra l’altra meitat (com indiquen fins i tot les enquestes de la Generalitat) no portarà a cap bon port.

I els referèndums disputats no són la solució. La Gran Bretanya va votar el brexit (52% contra 48%) i ara Theresa May no sap què fer. ¿Sortir de la UE i de la seva àrea econòmica amb totes les seves conseqüències (dolentes)? I deixar la UE seguint a l’àrea econòmica té costos, com la llibertat per als immigrants europeus, que els del brexit rebutgen. Un gran embolic i la Gran Bretanya paralitzada.

Catalunya s’arriscaria a un fet similar. ¿Sortir d’Espanya i de la UE? ¿Anar-se’n d’Espanya i quedar-se a la UE amb el possible veto d’Espanya, França... o qualsevol altre país?

El referèndum només seria útil si consagra un gran acord intern i un pacte amb Espanya. Tota la resta és soroll improductiu. Fa més de quatre anys que estem així.

QUE TORNEN, QUE TORNEN...

Es diu que els vells rockers no moren mai... Sembla ser que hi ha una casta de polítics que tampoc moren mai i que sempre estan disposats a tornar si la seva pàtria els necessita.

Així ho va anunciar Aznar quan va plegar. Va fer honor a les seves paraules de mantenir-se només al poder dues legislatures i va plegar, però va dir que si Espanya el necessitava, tornaria. Ja sabeu que una de les màximes de la dreta espanyola és: España antes roja que rota...  I tot sembla indicar que va camí de trencar-se.

Mireu per on, superat el pla Ibarretxe, al País Basc han fet un pas enrere i sembla ser que amb el concert econòmic ja en tenen prou... Al menys de moment. I quan ningú s’ho podia esperar en aquella època, ara és Catalunya l’abanderada del secessionisme nacional. Per això Aznar (Ansar per a Bush) sembla que s’està rumiant tornar. Espanya el necessita més que mai!

Primer va renunciar a ser el president d’honor del PP, més tard va fer el mateix amb la presidència de la FAES (la fàbrica de idees dels populars) i tot i que feia temps que criticava al seu designat (Rajoy), va ser aquest passat cap de setmana a València quan ja el va criticar de forma descarada. Al parer d’Aznar, Rajoy i el seu govern són massa tebis amb els catalans. Més ma dura és el que es necessita.

No sé si fent el joc a Aznar o perquè és una reacció innata de qualsevol membre del PP, María Dolores de Cospedal, l’actual Ministra de Defensa, va dir la setmana passada que l’Exèrcit està per a defensar Espanya dels seus enemics... Enemics? En un món sense blocs (tot indica que a partir d’ara les relacions entre Estats Units i Rússia milloraran considerablement), els únics enemics que podia referir-se la Maridolo són el terrorisme gihadista i l’independentisme català.

De moment tot indica que Aznar podria liderar un nou partir a la dreta del PP i, per tant, l’extrema dreta espanyola (que ningú dubti que la hi ha), fins ara assossegada dintre del PP, tendirà en el partit d’Aznar un clar referent. De ser així, els franquistes poden respirar alleugerats. Després de més de 40 anys el franquisme, amb Aznar al capdavant, tornarien al primer pla de la política espanyola.

I a Catalunya qui es fa estimar es Mas. Mas el presumit, el vanitós... El que faria qualsevol cosa per tal de tornar a manar. Un altre, al seu lloc, se’n adonaria de que el seu temps ja ha passat. Que Catalunya necessita mirar cap en davant i amb ell tornaríem enrere. Fa un any, Mas ja va haver de fer un pas al costat. Així ho va dir i així es va interpretar i, per tant, no crec que pugui sorprendre a ningú si ara anunciés que torna.  

PDeCat no és Convergència, ni encara menys CiU. Totes les enquestes diuen que de fer-se eleccions ara mateix (tan s’hi val a Catalunya com a Espanya), a casa nostra qui guanyaria seria ERC. Molt ximplets haurien de ser els d’ERC si s’avenien a repetir un JxS, tal com van fer fa un anys i mig. I molt menys encara que qui anés de número 4 a la llista en fos el candidat a la presidència de la Generalitat. Des del meu punt de vista allò va ser una pantomima, una burla a una bona part de l’electorat. Tot i que en aquest país qui més qui menys presumeix d’entendre de política, encara ens queda molt per a posar-nos al nivell adequat.

Les CUP li van dir a Mas per activa i per passiva que no el volien i Mas va haver de renunciar finalment per a no tornar a repetir eleccions.

Tot i que ara els sondejos donen que no hi hauria una majoria independentista al Parlament, ja sabeu que l’únic sondeig bo és el del final de l’escrutini i, per tant, impossible saber-ho amb certesa. Però no dubteu que si de les CUP depèn el retorn de Mas, aquest mai més tornarà al Palau de la Generalitat.

Però com ja he dit, a Mas ganes no li falten.

Que tornen, que tornen... 

LO POBLE QUE VOLEM 11-01-2017

Solar del carrer Sebastià Juan i Arbó. 

Va ser netejat no fa gaire, però la gent no s'hi pot estar i algú el va voler inaugurar.