Periodista
La consulta serviria per ratificar un acord intern i el pacte amb Espanya
La cimera del dia 23 va aportar el que, en principi, podria ser una bona notícia. Gràcies a Ada Colau –a qui l’independentisme convergent qualifica de radical–, Puigdemont va proposar un referèndum pactat amb l’Estat, l’únic que es podria celebrar amb garanties.
Seria un pas positiu –no cap endavant sinó cap enrere– respecte a les afirmacions d’Artur Mas després de les plebiscitàries del 27-S del 2015, quan va afirmar que el referèndum ja s’havia guanyat amb el 47,8% dels vots (una singular aportació a la ciència política universal), i que s’hauria de proclamar la independència en 18 mesos. Però com que Junts pel Sí no havia obtingut realment el 47,8% sinó el 39,6% (la CUP és una altra cosa), Mas va haver de fer un pas al costat. I Puigdemont, després de comprovar que la CUP és una altra cosa perquè no li va aprovar el pressupost del 2016, va guanyar una moció de confiança al mes de setembre –amb el vot de la CUP– prometent «referèndum o referèndum». O acordat i legal, o unilateral.
Mas ja havia dit –per una vegada amb encert– que l’unilateral no serviria de res perquè els contraris no anirien a les urnes i no tindria legitimitat davant del món. Com va passar el 9-N del 2014 quan van votar 2,3 milions de catalans. Molts, però només el 36% del cens.
No sortim de l’embolic. Es vol un referèndum pactat –no es diu com–, però amb condicions. El PDECat diu que, sense acord, al setembre anem a l’unilateral. I la CUP –que aguanta Puigdemont amb respiració assistida–, que amb un termini de tres mesos n’hi ha prou. I algú –crec que Romeva– sosté que el referèndum s’avançarà si el Constitucional pren mesures contra Carme Forcadell.
És clar que l’única cosa clara és la confusió sobre un referèndum que gran part del país creu de bona fe –així és– que resoldria tots els problemes. Sempre he pensat que els referèndums són poc útils i no canviaré de criteri perquè molts ho santifiquin. Un referèndum per consagrar un gran acord intern a Catalunya (el que marca l’Estatut de les dues terceres parts dels diputats) i un pacte amb Espanya seria una forma assenyada d’acabar amb quatre llargs anys d’inestabilitat. Però un referèndum amb la meitat dels catalans contra l’altra meitat (com indiquen fins i tot les enquestes de la Generalitat) no portarà a cap bon port.
I els referèndums disputats no són la solució. La Gran Bretanya va votar el brexit (52% contra 48%) i ara Theresa May no sap què fer. ¿Sortir de la UE i de la seva àrea econòmica amb totes les seves conseqüències (dolentes)? I deixar la UE seguint a l’àrea econòmica té costos, com la llibertat per als immigrants europeus, que els del brexit rebutgen. Un gran embolic i la Gran Bretanya paralitzada.
Catalunya s’arriscaria a un fet similar. ¿Sortir d’Espanya i de la UE? ¿Anar-se’n d’Espanya i quedar-se a la UE amb el possible veto d’Espanya, França... o qualsevol altre país?
El referèndum només seria útil si consagra un gran acord intern i un pacte amb Espanya. Tota la resta és soroll improductiu. Fa més de quatre anys que estem així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada