Artur Mas, un alumno aventajado de Jordi Pujol

ENRIC SOPENA

Artur Mas es un producto de la familia Pujol, tan nutrida de hijos corruptos, como es bien sabido. En su comparecencia ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya subrayó una vez más que la iniciativa de la consulta en urnas de cartón del 9 de Noviembre de 2014 fue responsabilidad exclusivamente suya y de su Gobierno.

Acaso el expresidente de la Generalitat habría leído uno de los libros de Memorias de Jordi Pujol, Tiempo de Construir: “Me convierto en un hombre que actúa. Un patriota que trabaja a favor de Cataluña”.

También Mas se presentó ante el Tribunal que lo juzga con la petulancia de quien todavía se cree la primera autoridad de Catalunya. Así se lo hizo notar el presidente del TSJC, Jesús María Barrientos, cuando le advirtió que no estaba allí en calidad de Presidente de la Generalitat sino en calidad de acusado.

 Mas se presenta ante el Tribunal que lo juzga con la petulancia de quien todavía se cree la primera autoridad de Catalunya

Artur Mas siguió al dedillo la doctrina aprendida de su gran maestro. Si Jordi Pujol escribió: “Solos no podíamos construir el país, y la construcción del país era nuestra ambición”, el acusado basó su defensa en que actuó en cumplimiento de un mandato democrático del Parlament.

Como dijera el patriarca a su secretario general e íntimo amigo, Lluís Prenafeta, en mayo de 1980 tras tomar posesión de su cargo de manos de Josep Tarradellas: “Lluís, en estos momentos la Generalitat somos tú y yo.” Y bien que los dos se aprovecharon de la situación, como ha quedado más que demostrado.

Ante el TSJC, Artur Mas se presentó como el más fiel seguidor de los mandatos del Parlament de Catalunya, sin tener en cuenta que la Cámara catalana se enmarca en la Constitución Española, como también ocurre con el Tribunal Constitucional. 

Para dejar constancia de que manejan los tiempos, tanto Artur Mas, como las conselleras Irene Rigau y Joana Ortega, también encausadas, dieron plantón al Tribunal. Durante media hora se dejaron mecer por los arrullos de sus admiradores que aguardaban a las puertas del TSJC. Cuarenta mil, según la Guardia Urbana de Barcelona.

Y la escenificación no ha hecho más que empezar.

NO M’HO PUC CREURE!!!

Avui ha començat el judici a Mas, Ortega i Rigau per posar les urnes el 9-N de 2014. Un judici que portarà cua i del que ja en parlaré, segurament, els proper dies.

Avui, tot i que fa referència al judici, vull parlar-vos de la compareixença dels tres (ja hi ha qui els anomena els Màrtirs de Catalunya) que va tenir lloc ahir pel matí.

Com no podia ser d’una altra manera, Mas va acaparar la major part del protagonisme i es va erigir el portaveu de tots tres. Algunes de les coses que va dir tenien molta càrrega simbòlica i patriòtica, d’altres en canvi van anar dirigides cap a un Estat central i centralista que no escolta ni aporta solucions. Mas va qualificar l’Estat central de antidemocràtic, poc dialogant i autoritari, entre d’altres coses... Raó no li va faltar a Mas, no. Tot i que, com ja sabeu, no és ni sant ni màrtir de la meva devoció, de vegades (molt poques, la veritat sigui dita) tenim punts de coincidència.

Però mentre escoltava a Mas pronunciar aquestes paraules m’anaven passant pel cap les imatges d’alguns plens de l’època en que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta. D’aquelles actituds arrogants dels seus alcaldes, d’aquella prepotència innata, d’aquell autoritarisme exagerat...

Mas, Ortega i Rigau tenen la mateixa ideologia política que Roig i Ferré, per la qual cosa m’estranya molt que mentre per algunes coses tinguin un nivell tan elevat, per a d’altres el posen arran de terra.

Els conceptes democràcia, diàleg, autoritarisme, etc, són exactament idèntics tan si ens referim a les relacions entre Catalunya i Espanya com als membres d’un mateix consistori.

Però aquesta situació no era exclusivament de l’Ajuntament d’Amposta. Tinc constància de que casos similars es patien i sé segueixen patint a aquelles institucions que van ser durant molts anys feus convergents, com per exemple els ajuntaments Tivissa, l’Ampolla, el Perelló, Arnes, etc.

Però de totes, Amposta s’emportava la palma. Sempre vaig pensar que Roig va ser el fill avantatjat de Pujol i que sinó va arribar a ocupar càrrecs de més rellevància va ser, precisament perquè les maneres xulesques el superaven sovint. No per mèrits, perquè si tenim en compte el paper que els hi va fer a les Terres de l’Ebre, en reunia més que suficients.

I què dir de Ferré? Tot i formar-se al costat del seu mestre Roig, va ser una còpia dolenta. El pretenia imitar en molts aspectes, però mai va aconseguir superar-lo en res.

Us explicaré una anècdota. Quan era regidor de Governació teníem una comissió informativa a la saleta de juntes que hi ha al costat de la sala de plens. Com era habitual, Ferré va arribar tard. El secretari de la comissió (funcionari), en broma li va dir:

-A veure si arribem puntuals...

L’esbroncada que li va pegar va ser d’aquelles que fan història:

-I tu què t’has cregut...? A veure si t’obriré un expedient...

Amb els regidors de l’oposició era pitjor, sobre tot amb els portaveus que eren els interlocutors dels grups als Plenaris. Els menyspreu que de vegades ens mostrava sobrepassaven de llarg els límits de la tolerància. Però al púlpit, l’alcalde sempre té la darrera paraula i, per tant, ens deixava amb la paraula a la boca, sense poder expressar-li el que pensàvem en aquell moment.  

Però quan els hi pica a ells, bé que se rasquen... Me ve una expressió: Quina cara que tenen!!  

LO POBLE QUE VOLEM 6-02-2017

Carrer lateral del supermercat Mercadona. 

Veieu la senyal de gir obligatori a la dreta en arribar a la carretera de Santa Bàrbara? 




Cada dia, quans conductors hi ha que no la respecten? 

LA LLACUNA I EL PORT DE L'ESTANY DE L'AMETLLA DE MAR 6