divendres, 24 de febrer del 2017

¿I si ja aribem tard amb el corredor mediterrani?

Consultora sènior d'Innovació i Logística, Institut Cerdà

La infraestructura de la connexió ferroviària amb Europa ha acabat tenint amb els anys una dimensió i unes complexitats difícilment assumibles


La reivindicació del corredor mediterrani com a infraestructura imprescindible per a la consolidació i el desenvolupament de la nostra economia productiva és una necessitat que s’ha de seguir impulsant, aprofitant la unanimitat que hi ha sobre la seva prioritat. No obstant, el temps que ha transcorregut des que a finals de la dècada dels anys 90 van començar a sentir-se les primeres veus que ho reclamaven fa que avui puguem visualitzar que aquest macroprojecte s’enfronta a riscos que fa molt pocs anys ni tan sols havíem intuït. Al marge, és evident, de les consideracions i els estira-i-arronsa polítics que l’han acompanyat.
 
Per un costat, aquest és un projecte que en el seu llarg recorregut de reivindicació s’ha anat engrandint de manera que ha acabat tenint una dimensió i unes complexitats di-
fícilment assumibles, tant pel que fa al seu finançament, com en el seu desenvolupament tècnic i també el seu calendari d’execució. Correm el risc d’haver generat una obra tan mastodòntica que, fins i tot, si la comencéssim a fer avui mateix, probablement s’acabaria quan la realitat econòmica ja hauria posat sobre la taula noves necessitats i noves realitats.
 
Des d’un altre punt de vista, ja hi ha qui reclama un projecte més mesurat, en el sentit que amb petits avanços i petites solucions (és el cas de la Seat a Martorell)
faríem un pas de gegant en la connexió ferroviària amb Europa, sense necessitat d’unir Algesires amb França des del minut u. Potser hem de començar a introduir el terme corredors mediterranis, en el sentit que aquest projecte es pot configurar amb diverses solucions, totes assumibles i viables, sense necessitat de pensar sempre en la gran solució global.
 

Potser és el moment de repensar el corredor mediterrani i adaptar-lo a les noves circumstàncies i realitats

 Hi ha una tercera realitat que pot fer perillar aquesta infraestructura i és que les solucions tecnològiques aplicades a l’economia productiva, i que responen a les demandes reals, avancen molt més ràpid que la via del tren, en el sentit que en aquests moments ja hi ha diverses iniciatives per fabricar a casa peces, productes i components que fins ara havíem d’importar, gràcies al fet que la tecnologia permet reduir els seus costos de producció i els temps d’entrega. Aquest és el cas de les impressores 3D de gran volum que possibilitarien reduir les importacions de molts productes que avui arriben per vaixell i que necessiten el tren per al seu transport.
 
S’ha trigat tant i s’ha volgut ampliar tant el debat, posant-hi també, per què no dir-ho, un munt d’obstacles, que el que ens hauria situat en el pla de la competitivitat europea el que ha fet és anar frustrant infinitat de propostes, projectes i inversions. A mesura que passa el temps, el que fem és posar en risc una infraestructura que ja fa molt temps que va amb retard i que potser ja hauríem de repensar i adaptar a les noves circumstàncies i realitats. Almenys, per fer-la real com més aviat millor.

dijous, 23 de febrer del 2017

A PROPÒSIT DE LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE

Tot i l’èxit indiscutible de la manifestació de dissabte a Barcelona (160.000 manifestants segons la guàrdia urbana i de 300.000 a 500.000 segons l’organització), de les Terres de l’Ebre hi va anar molt poca gent.
D’Amposta va sortir un autocar. Un i prou... Però a la sortida només n’hi havia mig de ple i no tothom era d’Amposta ja que hi havia gent del Mas de Barberans i la Ràpita, per exemple. L’altre mig autocar es va acabar d’omplir a Tortosa...
Durant el trajecte a Barcelona, el rapitenc que anava darrere meu, estava parlant per telèfon i va dir que d’altres vegades, a manifestacions convocades per l’ANC, havien sortit de la Ràpita fins a 4 autocars. Per lògica, si vas comptant tots els que van sortir de les Terres de l’Ebre en actes com els de la Diada, veurem que només una part ínfima part dels seus habitants vàrem anar a Barcelona a manifestar-nos per a demanar a la Unió Europea que deixi entrar als refugiats, la majoria sirians, que estan retinguts en camps de concentració en una situació molt precària.
Segons testimonis dels voluntaris que han estat allí, la policia del país no els deixa tenir cap contacte amb els refugiats, encara que els hi portin aliments. Vaig sentir explicar que la policia grega va aturar uns dels combois amb ajuda humanitària. Després d’insistir molt que portaven productes alimentaris i d’higiene personal, va acudir un responsable que els hi va preguntar que d’on eren. Al respondre-li que catalans els hi va dir:
-Ara m’estan posant vostès en un compromís... És que jo estic casat amb una catalana, sabeu? Bé... Passeu, repartiu el que porteu i marxeu... Mireu de no tenir contacte amb els refugiats...
El tema de no tenir contacte verbal amb els refugiats és una constant que té repeteixen tots els voluntaris que s’han desplaçat fins allà. O sigui, l’única cosa que sembla que pots fer és intentar salvar-los de morir ofegats... Res més.
Durant la manifestació, mentre estava travessant el passeig Colom i ens dirigíem a la ronda Litoral, una grup de noies anava cantant coses com aquesta:

-Rajoy, abre las fronteras...

En escoltar-ho, m’hi vaig apropar i els hi vaig dir:

-Mireu el que dieu que jo treballo per a Rajoy.

Davant la seva escèptica mirada, el hi vaig dir que era funcionari de l’Estat... Llavors, la més gran del grup me va dir:

-Ya se lo puedes decir, ya...

Quan ja ens en anàvem cap a l’autocar, pujant per la Via Laietana, ens vàrem creuar amb dues dones i varem poder sentir el que una li deia a l’altra:

-En lloc de manifestar-se pels de fora, podrien manifestar-se per la gent que pateix fam aquí...

No crec que cap dels milers de manifestants que clamàvem dissabte que volíem acollir, tingués el més mínim problema per manifestar-se per la gent que pateix aquí. De totes formes vull dir que la majoria de la gent d’aquí ja estan atesos pels serveis socials corresponents o per ONG’s com Creu Roja, Càritas, Siloé, etc. que els hi donen tot tipus d’ajuda, fins i tot per a pagar l’habitatge o la llum...
També hi ha gent, com els indigents, que no es deixen ajudar. Fins i tot els dies de més fred quan grups de voluntaris els passen a recollir per a portar-los als albergs per a menjar i dormir rebutgen l’oferiment.
Acabaré amb alguns comentaris i publicacions que, sobre aquest particular circulen per les xarxes socials:

-Jo no he anat a manifestar-me perquè no sé si aquí podem donar els refugiats tot allò que necessiten...

I millor seguir com estan? És una excusa més de les tantes que hi ha i que només serveixen per a intentar netejar les seves pròpies consciències, tot i que no tinc clar que ho aconsegueixin del tot.
 Quan un no té res, qualsevol cosa que li puguis donar ho valora i ho agraeix. I els refugiats dels camps de concentració de Grècia i Turquia no tenen res, ja que si porten algun objecte personal els hi prenen en arribar als camps.
També és freqüent veure post on hi ha un suposat ciutadà espanyol tirat al terra amb un text que diu que després de treballar ics anys, no té dret a cap tipus de prestació; a la fotografia de baix s’hi pot veure un grup de dones musulmanes (es poden identificar perfectament pels mocadors que duen al cap) i aquí, el text diu que tenen tot tipus de dret.
Es tracta de pura demagògia. Primer, no sé sap si el que apareix al terra és un ciutadà d’aquí o d’allí... A part d’això, no hi ha cap ciutadà amb nacionalitat espanyola que tingui menys drets que un arribat de fora. I sobre la segona foto, per què quan es publiquen coses com aquestes sempre surten dones musulmanes? És què no hi ha més estrangers que no siguin dels països del Magrib?  
Aquests exemples són una clara mostra de la forma d’intoxicació que tenen els grups d’extrema dreta que, aprofitant-se de la ignorància i la bona fe d’algunes persones i utilitzant quasi sempre informacions esbiaixades sembren l’odi contra els immigrants, sobre tot els que han vingut dels països musulmans, tal i com ho denuncia Amnistia Internacional   


LO POBLE QUE VOLEM 23-02-2017

Carrer Amèrica. 

Les ratlles groges estan per alguna cosa... 

LA NOSTRA RIBERA 92