dimecres, 1 de març del 2017
Catalunya ja arriba a l’Atlàntic
JAUME REIXACH
De maneres d’organitzar el Món n’hi ha moltes i tot depèn de la correlació de forces de cada moment i de la cosmovisió (política, econòmica, cultural, mediàtica...) predominant. Posats a fer mapes, cadascú també dibuixa els seus. Això sí, sent respectuosos amb els dels altres. Jo defenso la plena llibertat per exposar-los tots en igualtat de condicions davant de l’opinió pública, cosa que malauradament no passa ara i aquí, on la dialèctica independentisme/unionisme bloqueja qualsevol altra dimensió geopolítica que es pugui plantejar.
Al llarg d’aquests 27 anys d’EL TRIANGLE, he anat exposant una proposta alternativa als clixés territorials heretats de l’Edat Mitjana -quan els nostres avantpassats creien que la Terra era plana-, i que, de manera sorprenent, encara condicionen i obturen actualment la percepció de la nostra identitat i li imposen uns rígids límits geogràfics. Per què establim el nostrefinis terrae en els confins del triangle que té com a vèrtexs el cap de Creus, el delta de l’Ebre i la Val d’Aran?
En el món d’avui, la humanitat es vertebra al voltant de les grans ciutats i de les megalòpolis, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Per fer-nos una idea: Tòquio té 38 milions d’habitants; Nova Delhi, 25 milions i Mèxic DF, 21 milions. Quan em pregunten què és Catalunya, jo ho tinc clar: amb 7,5 milions d’habitants, som un barri de Mèxic DF! Agradi o no agradi als nacionalistes/independentistes, la gran força i la gran raó de ser de Catalunya és avui l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus 3,3 milions d’habitants (5 milions si estenem el radi d’influència fins a l’arc format per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, Igualada, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).
Amb tot el respecte per Pau Vila, l’actual divisió comarcal és, en molts àmbits, una rèmora que crea inviables regnes de taifes interiors. L’esquarterament de l’àrea metropolitana entre les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès és, senzillament, un absurd que ens ha estat llegat per lesobsessions antimaragallianes de Jordi Pujol i ja és hora que desapareguin del mapa. Quelcom semblant passa amb les diputacions provincials que, per exemple, divideixen artificialment l’especificitat pirinenca o condemnen les Terres de l’Ebre a la marginació.
Una segona realitat geopolítica que ens defineix en aquest segle XXI és l’Euroregió, fomentada i incentivada des de Brussel·les. Aquest espai d’integració econòmica parteix de la consideració que els Pirineus, més que no una frontera, són l’eix que connecta extensos territoris, a banda i banda de les carenes, amb una intensa afinitat històrica i una alta activitat productiva.L’Euroregió Pirineus-Mediterrani està formada per Occitània (5,8 milions d’habitants), Catalunya (7,5 milions), l’Aragó (1,3 milions) i les Balears (1,1 milions), amb una possible ampliació a la Comunitat Valenciana (5 milions). El projecte euroregional va tenir una gran embranzida durant la presidència de Pasqual Maragall, però l’ortodòxia independentista el va castrar des que té el control del Palau de la Generalitat.
Estructurar aquesta Euroregió de més de 20 milions d’habitants, de la qual Barcelona és el principal pol demogràfic i econòmic, donaria un altre sentit a la posició de Catalunya dins d’Espanya–alliberant-nos de la històrica i malaltissa “dependència” amb Madrid- i en el marc de la Unió Europea, transformant l’hostilitat que mereix el procés independentista a Brussel·les en un clima de receptivitat i cooperació. La consideració de Tolosa oMontpeller com a noves realitats plenament incorporades i normalitzades en la nostra vida quotidiana ens obriria unshoritzons empresarials i culturals de gran potència.
La tercera dimensió geopolítica que defenso és la reunificació ibèrica en un nou Estat per crear una potència demogràfica de 57 milions d’habitants, competitiva a escala europea amb Alemanya (80,6 milions), França (66 milions) i Itàlia (60 milions) i que ens garantiria una major capacitat d’influència a Brussel·les. Si portuguesos i espanyols fóssim intel·ligents, entendríem que la plataforma peninsular és un poderós hub que unifica quatre continents i que pot convertir-se en el melic del Món. Connectar l’Atlàntic amb el Mediterrani i consolidar políticament l’eix Lisboa-Madrid-Barcelona és la clau de volta d’un projecte engrescador i carregat de futur.
En aquest sentit, els iberistes estem d’enhorabona: Caixabank, entitat catalana amb seu a Barcelona, acaba de culminar la compra del banc portuguès BPI. Catalunya ja arriba a l’Atlàntic i aquesta és una gran notícia!
Hem d’esborrar els prejudicis, alliberar-nos de les cadenes històriques que ens empresonen i obrir els ulls al nostre voltant. El planeta evoluciona molt ràpidament i no podem ser tan enzes per quedar-nos ancorats en conceptes geopolítics que, com la independència, han quedat totalment superats per les noves dinàmiques europees i mundials. Si mirem els mapes d’una altra manera, descobrirem qui som i on som en aquest segle XXI i podrem sortir de l’actual cul de sac que ens aboca al conflicte estèril i a la frustració permanent.
De maneres d’organitzar el Món n’hi ha moltes i tot depèn de la correlació de forces de cada moment i de la cosmovisió (política, econòmica, cultural, mediàtica...) predominant. Posats a fer mapes, cadascú també dibuixa els seus. Això sí, sent respectuosos amb els dels altres. Jo defenso la plena llibertat per exposar-los tots en igualtat de condicions davant de l’opinió pública, cosa que malauradament no passa ara i aquí, on la dialèctica independentisme/unionisme bloqueja qualsevol altra dimensió geopolítica que es pugui plantejar.
Al llarg d’aquests 27 anys d’EL TRIANGLE, he anat exposant una proposta alternativa als clixés territorials heretats de l’Edat Mitjana -quan els nostres avantpassats creien que la Terra era plana-, i que, de manera sorprenent, encara condicionen i obturen actualment la percepció de la nostra identitat i li imposen uns rígids límits geogràfics. Per què establim el nostrefinis terrae en els confins del triangle que té com a vèrtexs el cap de Creus, el delta de l’Ebre i la Val d’Aran?
En el món d’avui, la humanitat es vertebra al voltant de les grans ciutats i de les megalòpolis, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Per fer-nos una idea: Tòquio té 38 milions d’habitants; Nova Delhi, 25 milions i Mèxic DF, 21 milions. Quan em pregunten què és Catalunya, jo ho tinc clar: amb 7,5 milions d’habitants, som un barri de Mèxic DF! Agradi o no agradi als nacionalistes/independentistes, la gran força i la gran raó de ser de Catalunya és avui l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus 3,3 milions d’habitants (5 milions si estenem el radi d’influència fins a l’arc format per Vilanova i la Geltrú, Vilafranca, Igualada, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró).
Amb tot el respecte per Pau Vila, l’actual divisió comarcal és, en molts àmbits, una rèmora que crea inviables regnes de taifes interiors. L’esquarterament de l’àrea metropolitana entre les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme i Vallès és, senzillament, un absurd que ens ha estat llegat per lesobsessions antimaragallianes de Jordi Pujol i ja és hora que desapareguin del mapa. Quelcom semblant passa amb les diputacions provincials que, per exemple, divideixen artificialment l’especificitat pirinenca o condemnen les Terres de l’Ebre a la marginació.
Una segona realitat geopolítica que ens defineix en aquest segle XXI és l’Euroregió, fomentada i incentivada des de Brussel·les. Aquest espai d’integració econòmica parteix de la consideració que els Pirineus, més que no una frontera, són l’eix que connecta extensos territoris, a banda i banda de les carenes, amb una intensa afinitat històrica i una alta activitat productiva.L’Euroregió Pirineus-Mediterrani està formada per Occitània (5,8 milions d’habitants), Catalunya (7,5 milions), l’Aragó (1,3 milions) i les Balears (1,1 milions), amb una possible ampliació a la Comunitat Valenciana (5 milions). El projecte euroregional va tenir una gran embranzida durant la presidència de Pasqual Maragall, però l’ortodòxia independentista el va castrar des que té el control del Palau de la Generalitat.
Estructurar aquesta Euroregió de més de 20 milions d’habitants, de la qual Barcelona és el principal pol demogràfic i econòmic, donaria un altre sentit a la posició de Catalunya dins d’Espanya–alliberant-nos de la històrica i malaltissa “dependència” amb Madrid- i en el marc de la Unió Europea, transformant l’hostilitat que mereix el procés independentista a Brussel·les en un clima de receptivitat i cooperació. La consideració de Tolosa oMontpeller com a noves realitats plenament incorporades i normalitzades en la nostra vida quotidiana ens obriria unshoritzons empresarials i culturals de gran potència.
La tercera dimensió geopolítica que defenso és la reunificació ibèrica en un nou Estat per crear una potència demogràfica de 57 milions d’habitants, competitiva a escala europea amb Alemanya (80,6 milions), França (66 milions) i Itàlia (60 milions) i que ens garantiria una major capacitat d’influència a Brussel·les. Si portuguesos i espanyols fóssim intel·ligents, entendríem que la plataforma peninsular és un poderós hub que unifica quatre continents i que pot convertir-se en el melic del Món. Connectar l’Atlàntic amb el Mediterrani i consolidar políticament l’eix Lisboa-Madrid-Barcelona és la clau de volta d’un projecte engrescador i carregat de futur.
En aquest sentit, els iberistes estem d’enhorabona: Caixabank, entitat catalana amb seu a Barcelona, acaba de culminar la compra del banc portuguès BPI. Catalunya ja arriba a l’Atlàntic i aquesta és una gran notícia!
Hem d’esborrar els prejudicis, alliberar-nos de les cadenes històriques que ens empresonen i obrir els ulls al nostre voltant. El planeta evoluciona molt ràpidament i no podem ser tan enzes per quedar-nos ancorats en conceptes geopolítics que, com la independència, han quedat totalment superats per les noves dinàmiques europees i mundials. Si mirem els mapes d’una altra manera, descobrirem qui som i on som en aquest segle XXI i podrem sortir de l’actual cul de sac que ens aboca al conflicte estèril i a la frustració permanent.
dimarts, 28 de febrer del 2017
MAS I EL 3%
Diu Arturo que de 3% res de res... Que totes les donacions que va rebre DCD van ser clares i transparents... Què ha de dir? Mas és part de CDC... I part important i interessada (evidentment) Per tant, me costa molt pensar que no miri de salvar la seva pell.
Ho he dit més d’una i més de deus vegades: trobo inapropiat que es jutge a Mas&Cia per fets polítics (posar les urnes, desobediència al TC...) En canvi exigeixo que si han robat al poble (els sobrecostos de les obres les acabem pagant tu i jo), se’ls jutgi, se’ls condemni i si se’ls ha d’acabar empresonant, que es faci... Tot hi haver representat la més alta institució de Catalunya. Per als corruptes, com per altres tants, no hauria d’haver cap tipus de perdó. Però tots sabem que a l’hora de la veritat, no sempre és així.
Mas fa el paper del marit enganyat i, a sobre intenta desviar l’atenció cap el camp que li és més beneficiós. El marit enganyat (també anomenat banyut) sempre és l’últim d’assabentar-se de que la dona se’n va al llit amb d’altres homes (o denes, ves a saber...) Si fos cert que Mas no sap res de com es finançava el seu partit, seria com un marit enganyat, ja que sembla que tothom coneix prou en detall com el seu tresorer i aconseguidor Andreu Viloca es reunia amb empresaris que, a canvi de donacions, aconseguien tenir sort en les adjudicacions que feien les diferents administracions controlades per CiU. Gràcies a l’aixecament parcial del sumari del 3%, s’han pogut conèixer detalls de les anades i vingudes de Viloca i dels diners que es dipositaven a la seu de CatDem per part de les empreses agraciades. Una d’elles TEYCO que va intentar fer fis a 3 obres a Amposta, de les quals dues (la del costat de la biblioteca i la del carrer Josep Tarradellas) no les va ni començar i l’altra (la del passeig del Riu) no la va poder acabar.
Mas va tornar a dir el passat cap de setmana (per enèsima vegada) que les acusacions falses que s’estan fent tan al seu partit com a ell mateix, és per minar el procés independentista engegat a Catalunya. Fals! Mas potser serà un gran polític (ningú li discutirà la seva oratòria loquaç i el seu poder de convicció), però també és un mentider compulsiu a part d’un polític camaleònic que sap adaptar-se en cada moment a les circumstàncies que li són més favorables.
Tot i això (és normal) hi haurà molta gent que no ho veurà com jo. Què pensaran que, efectivament, que es tracta d’una confabulació per part de les més altes instàncies de l’Estat per a tirar per terra el procés. Estan en tot el dret de pensar així i, tal com a mi no me convencerà ningú sobre la bona fe de Mas&Cia, segurament no serè jo qui els acaba convencent del contrari.
Vull acabar amb un parell de reflexions (me donaré per satisfet si aconsegueixo fer meditar als que no pensen com jo) La primera es remunta a l’any 2005 quan Maragall va denunciar al Parlament el cobrament del 3% en comissions per part de CDC. Hi havia llavors algun procés engegat? En aquells moments només es parlava d’aprovar un nou Estatut que donés molta més autonomia (tant política com financera ) a Catalunya. Des de l’any 2005 al 2012, el de la transfiguració de Mas, van passar 7 anys i del tema se’n va seguir parlant... I van sortir a la llum molts de casos, com el del Palau, Sumarroca, el de les ITV (que va fer desaparèixer del panorama polític a l’Oriol Pujol, el presumpte hereu de la corona catalana)
I la segona. Si heu viscut una mica de prop la política de casa nostra, segur que no us van passar desapercebudes les fastuoses festes que feia CiU durant les campanyes electorals i quan celebraven les victòries. D’on procedien els diners de tot aquell dispendi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)