LO POBLE QUE VOLEM 03-03-2017

Parc del darrere del col·legi Miquel Granell. 

Exemple de jardins sostenibles d'Amposta: no necessiten aigua (bé, quan plou), ni cap mena de manteniment. 

LA NOSTRA RIBERA 100

GIBRALTAR 8

El moment dolç de Mariano Rajoy

JOAN TAPIA

Periodista

El líder del PP és, ara com ara, un dels polítics europeus amb més llarg futur

Fa un any Mariano Rajoy no era un polític acabat però sí que tenia molts problemes. No es va presentar a la investidura, que li corresponia al tenir el primer grup parlamentari, per por de perdre. I va deixar que Pedro Sánchez passés al davant. Ja intuïa –o ho sabia– que era un regal enverinat.
  Ara tot ha canviat. Ha guanyat dues eleccions successives i el PIB espanyol l’any passat va ser el que va créixer més d’Europa. En una Unió Europea assaltada pel populisme i la inestabilitat, Rajoy és avui curiosament un rar exemple de perdurabilitat.
  Espanya ni va ser fundadora del Mercat Comú el 1957 ni està «consagrada» com un dels quatre grans de la UE, i bona prova és que el 2012 vam perdre la important butaca del BCE. Però dilluns François Hollande va invitar Rajoy a la reunió de Versalles del dia 6 de març en què els quatre grans de la Unió Europea intentaran fixar una posició comuna davant la cimera del 27 de març que coincidirà amb el 60è aniversari del Tractat de Roma. I dels quatre polítics que es veuran a Versalles, Rajoy és el que, a primera vista, té més futur al davant.
  Hollande se’n va al maig i és molt difícil que el succeeixi un socialista. L’italià Paolo Getiloni és un primer ministre de pas, a l’espera del retorn de Matteo Renzi... o de no se sap qui. Fins i tot Angela Merkel té unes complicades eleccions al setembre i el nou candidat de l’SPD, Martin Schulz, experimenta una forta alça en les enquestes. En el front europeu, Rajoy viu un moment dolç. I aquest moment és conseqüència de l’estabilitat interna, relativa però superior a la de França i Itàlia. Governa sense majoria però ha sabut arribar a pactes no tan sols amb Ciutadans, sinó també amb el PNB i fins i tot amb el PSOE. I l’oposició d’esquerres no ho té fàcil. Podem sobreviu, però la fractura amb Íñigo Errejón és forta i l’ascens d’Irene Montero garanteix molt verbalisme esquerrà. Pablo Iglesias proclama que és una vergonya que governi Rajoy però no pot cridar gaire. No feia falta que votés Pedro Sánchez, culpable del pecat d’haver pactat amb Albert Rivera. Només que el març passat –en la investidura de Sánchez– no hagués barrejat els seus vots amb els del Partit Popular, Rajoy no seria a la Moncloa.
  ¿I el PSOE? Resisteix bé a les enquestes, a pesar d’estar sense líder, i la gestora porta el dia a dia amb un notable alt, però no s’han tancat les ferides de l’1 d’octubre passat quan va tenir lloc la dimissió forçada de Sánchez. És més, el cisma entre sanchistes i susanistes sembla haver-se agreujat al perpetuar-se i no és segur que les primàries del mes de maig arreglin les coses.
  I curiosament la guerra intestina del PSOE pot rebotar-li a Rajoy. En ple procés congressual els socialistes no votaran els pressupostos. Rajoy, amb el sostre de despesa aprovat, pot tirar. Però els pressupostos del 2018 també estan en l’aire. I llavors –al setembre– ningú sap què passarà. ¿Noves eleccions? I a tot això s’hi ha de sumar la possible ruptura del ja molt inestable equilibri català. Rajoy viu avui un moment dolç... però no sap quant de temps durarà.